La política no pot prescindir de l’ecologia. És més, pensem que aquesta li confereix un significat més pregon i democràtic, i la convida a ser més tolerant i compassiva. La política, gràcies a l’ecologia, pot abraçar tot el planeta, i situa la vida, amb totes les seves incomptables formes, en l’eix principal que vertebra tota acció. Avui, quan gairebé freguem el primer quart del segle XXI, l’acció política esdevé parcial, insuficient i, fins i tot, insolidària si no té en compte qüestions com el canvi climàtic, la biodiversitat o la contaminació de l’aire. Llàstima que no ho hàgim tingut present molt abans. Fins fa relativament poc els (grans) partits polítics d’arreu del món ─sempre amb les lògiques excepcions─ eren simples instruments de les elits econòmiques, pistes d’aterratge dels cabdills que comanden el sistema. I en bona part ho continuen sent, és clar.

Les polítiques de les darreres dècades pel que fa a la qüestió ecològica han estat de tres tipus, bàsicament. En primer lloc, una acció que era, de fet, la inacció més deplorable: la de no fer res. Per altra banda, iniciatives que consistien en posar pedaços, i que no anaven a l’arrel del problema. I, finalment, propostes que portaven directa o indirectament a violentar el nostre planeta i tota la seva biodiversitat. És cert, també, que no hi havia hagut, com fins ara, una consciència ecològica prou àmplia entre la ciutadania.

De tot plegat, doncs, n’estem pagant les conseqüències. Ho veiem i encara ho veurem més en els propers anys. El sociòleg i filòsof francès Bruno Latour va ser dels primers a veure que el repte del pensament polític resideix en la qüestió ecològica. La política convencional i institucional, lligada de mans i peus per un sistema contrari a la vida ─el capitalisme─, sembla haver actuat pensant només en el gaudi del present, amb tota la llibertat però sense cap responsabilitat, en l’economia productiva i en el guany immediat. S’ha menystingut i s’ha agredit la Terra, incloent l’ésser humà, ja que nosaltres també som natura. Així, ecologitzar la política és prioritari, però també ho és, d’alguna manera, polititzar l’ecologia.

Immersos de ple en l’era de l’Antropocè, la qüestió ecològica ja és en el centre de les preocupacions dels ciutadans, i és bo també que l’hagin entomat la majoria dels partits polítics, que no la poden obviar ni menysprear com abans. Una altra cosa és que les accions que s’hagin començat a prendre siguin més o menys ràpides i efectives. No podem obviar tampoc els entrebancs i les contramesures que puguin emprendre els anomenats negacionistes i l’extrema dreta en el seu conjunt.

Des que vam entrar en aquest període hem canviat el món; el nostre i el de totes les altres formes de vida. Semblava que res no ens afectava, però la colonització de la terra, de l’aire i de l’aigua té un preu. Tot resta interconnectat; tot influeix en el tot. “Ja no habitem la mateixa Terra”, assegurava Latour. La modernitat havia convertir l’home en un subjecte enfront dels objectes que representaven la resta de la natura, de la qual ens n’havíem separat. La productivitat i l’extractivisme desmesurat és ara un fre per recuperar o crear noves formes d’habitabilitat. Però aquestes haurien de ser el nostre objectiu.

És necessari, doncs, un retorn a la Terra per superar l’Antropocè. No significa això un retorn al passat, sinó que hem de saber utilitzar correctament les noves eines i les noves tecnologies que ens ofereixen els nous temps per viure d’una forma decent i respectuosa amb l’entorn natural. Cal defensar la natura per ella mateixa, per ser font i manteniment de vida, per ser vida en definitiva, i no només per què cuidant la Terra afavorim la nostra existència i la nostra salut, que també, òbviament. No sabrem si l’ecologia pot ser una nova lluita de classes, com pensava Latour; el que cal, potser, és que l’ecologia pugui ser protagonista, amb humilitat i rigor, de la gran xarxa comunicativa i mediàtica mundial. Així mateix, les diverses disciplines que integren el nostre saber no haurien d’estar exemptes de les problemàtiques mediambientals, ja que vulguin o no les acaben afectant. L’ecologia, doncs, ara més que mai, cal situar-la en el centre de la vida, la personal i la professional.

Hi va haver un moment que vam separar la cultura─ entesa de manera genèrica com l’activitat de creació humana─ de la natura, l’ésser humà de la resta del món, modificant l’entorn, fet que ha tingut conseqüències desastroses globals. La cultura i la natura es relacionen, de fet no sembla que hi hagi uns límits definits que les puguem distingir del tot. La cultura, per això, no pot obviar ni la sostenibilitat ni la petjada de carboni─ penso sobretot en els grans esdeveniments culturals─.

Les dues, la natura i la cultura, exerceixen alhora un paper essencial en la salut humana, tant en el benestar físic com en el mental, com han demostrat molts estudis. La natura, enriqueix la cultura? És la cultura mateixa una mena de segona natura? O són les dues cares d’una mateixa moneda? L’època de la consciència ecològica, l’època de l’acció ecològica global, ha arribat. No és una moda passatgera. És una necessitat i una urgència. La Terra ja no pot esperar.

L’obra que encapçala el text és d’Albrecht Dürer. Pegnitz, Baviera, 1489-1490.