Les plantes, com els humans, són éssers de llum i d’ombra. S’inclinen a l’interior de la terra, cercant nutrició i foscor, alhora que creixen cap a la llum i a l’aire.

Les plantes d’interior són sofertes, resistents, i s’adapten prou bé a nous entorns. No necessiten ni molta llum ni molta aigua. Algunes, com la sansevièria, poden viure sense aigua durant un mes a l’hivern, i resisteixen els racons més obscurs. Les seves fulles dreçades i gruixudes mantenen la dignitat, fins i tot, en aquestes circumstàncies.

Dedicar-se a l’observació i a la cura de les plantes no només és un plaer estètic, sinó que ens ajuda a cultivar la mesura o la paciència en la nostra relació amb la natura i amb els altres éssers humans.

Per saber d’elles no n’hi ha prou amb una visió purament científica, com si observador i objecte fossin dos mons a part. És important crear vincles, entrar en comunitat amb l’entorn més immediat. Sabent que hi ha un coneixement que ve del nostre interior, en paraules de Goethe.

Ciència i art s’acaben trobant, un cop més, a través de les plantes. Com va escriure el poeta alemany: “Si en hores mesurades ens lliguem a l’art amb cos i ànima, potser lliure al cor la natura torna a encendre’s”.

L’obra reproduïda és de Albrecht Dürer. Datada l’any 1526, representa una prímula.