Deplorem algunes de les coses que dius a les teves cançons. Ho trobem repulsiu. Aixecar la bandera de l’odi o desitjar la mort d’adversaris no porta a una societat millor. T’han qualificat d’artista mediocre; fins i tot han qüestionat si és art el que fas. Algunes de les teves idees ens semblen totalitàries. Però no hi ha dubte que tens tot el dret a expressar-les. I, per tant, no hauries de ser a la presó. L’estat espanyol ha fet, de nou, el ridícul.

Les protestes s’han succeït. Rebutgem qualsevol acte violent. No podem aplaudir ni un contenidor cremat ni un aparador trencat. Però encara trobem més greu, només faltaria, que a una persona li hagin buidat un ull (i ja en van unes quantes). En tot cas, el combat de les idees i la lluita contra les injustícies s’hauria de fer amb la paraula i amb la intel·ligència, no a cops de pedra.

Les crisis que hem viscut, amb una brutal pandèmia que ja dura un any, han deixat molts joves sense futur ni esperança. Alhora hi ha una violència estructural endèmica (desnonaments, treballs precaris, racisme…). Segueix sent el gran repte dels governs i de la democràcia. Però ningú no acaba de posar el fil a l’agulla. Per desinterès o per incompetència. I així estem.

La fotografia que encapçala el text és d’Édouard Boubat, realitzada a París l’any 1968.