Som a principis de novembre de 1985. Al Teatre Museu Dalí de Figueres té lloc un fòrum sobre atzar i determinisme, amb la presència de científics i filòsofs de prestigi internacional, sota la direcció de Jorge Wagensberg.

El mateix Dalí ha mostrat interès. Recordem que la seva passió per la ciència ve de lluny i que aquesta és present d’una forma explícita en alguns dels seus quadres. Tanmateix, el pintor empordanès no hi ha pogut assistir presencialment. El seu delicat estat de salut l’ha obligat a recloure’s a la seva habitació. No obstant això segueix els debats per un circuit tancat de televisió. La qüestió de fons és: “És l’atzar un producte de la nostra ignorància o un dret intrínsec de la naturalesa?”

La funció que juga l’atzar en el nostre món i en la nostra vida ha estat sempre un tema excitant i ha donat lloc a controvèrsies de tota mena. El químic Ilya Prigogine subscriu el paper creatiu del temps i la presència de l’atzar en la vida de l’ésser humà i en l’evolució de la naturalesa. Força d’acord hi està el biòleg català Ramon Margalef. En la biologia no podem afirmar que l’evolució de les espècies sigui calculada prèviament, ja que les lleis de l’evolució no s’ajusten a lleis precises. Com tampoc no podem preveure amb exactitud la desintegració de l’urani, la migració dels animals─ hi entren factors com el clima, la geografia o la parella─ o l’evolució d’uns núvols concrets, que poden acabar donant pluja a un lloc i no a un altre situat a pocs metres.

No és estrany, doncs, que en molts processos parlem de probabilitats, i no tant de certeses. Les possibilitats poden ser múltiples, així que el determinisme es veu seriosament afectat. Hi ha lleis que no poden preveure el futur. L’economia, la meteorologia o la física quàntica són àmbits del coneixement humà on la certesa no es compleix. Més aviat nedem entre dubtes i incerteses.

L’astrofísic Evry Schatzman, un altre dels participants, veu necessari crear una altra física per explicar alguns fenòmens de l’Univers. Per altra banda, el matemàtic René Thom manté un debat intens amb Prigogine, al qual critica la fascinació pel factor aleatori.

Uns cinquanta anys abans, el 1937, Max Planck, considerat el fundador de la física quàntica, va pronunciar un discurs sobre la qüestió del determinisme i l’atzar, i es feia la pregunta següent: “Tot allò que s’esdevé al món està determinat per endavant en tot detall o no ho està? Dit altrament: és que per al curs dels esdeveniments en la natura i en la vida espiritual hi ha lleis ben determinades, o bé regeixen fins a un cert punt l’atzar, el caprici, la llibertat o com es vulgui dir?”

El 1926, un col·lega seu, Max Born, que va interpretar l’equació d’Schrödinger i la mecànica quàntica d’una manera probabilística, va dir: “El moviment de les partícules segueix les lleis de la probabilitat, però la probabilitat en si mateixa es propaga segons la llei de la causalitat”.

L’atzar, doncs, pot ser un espai de llibertat que la natura s’ha donat a si mateixa? Els humans, com a part integrant d’aquella, disposem també d’aquesta llibertat però alhora estem sotmesos a les lleis inexorables del destí? Quin destí li espera a l’ésser humà, si és que podem parlar efectivament de destí? Serà potser l’atzar el que evitarà que enfonsem encara més el planeta, veient la nostra incapacitat per preservar-lo? Quin paper tindrà l’atzar en l’anomenada intel·ligència artificial, si és que el determinisme li acaba deixant alguna escletxa? Allò que pot ser possible, necessàriament tindrà lloc? En fi, infinites preguntes per a un món finit i ferit.

La fotografia que encapçala el text és de Sabine Weiss. Courses à Auteuil, Paris, 1952.