Sempre és un plaer llegir Ryszard Kapuściński, amb la seva prosa diàfana i poètica, amb frases concises i senzilles, lluny de la incontinència verbal i barroca. “M’agrada molt llegir aforismes, m’agrada aquesta línia clara, aquest traç pur: és allò a què aspiro”, havia dit en alguna ocasió. Treballava molt cada frase, cada paràgraf, cada pàgina i, finalment, el capítol sencer. Tot l’esforç, doncs, consisteix a dir “el màxim amb el mínim de paraules i d’imatges”.

Però aquest estil, admet, se li feu més complicat amb L’Imperi, una de seves obres majors, en què narra de manera implacable els trets i els símptomes que acabarien portant a la caiguda de la Unió Soviètica.

L’autor pensa que hi ha un fort lligam entre el tema i l’estil. Així, en aquest reportatge, la descripció exigia frases llargues, a causa de l’extensió del tema: “La forma ha de correspondre amb el fons”. La descripció del paisatge rus ─ample, inabastable, infinit­─ exigia l’ús de frases llargues.

Però és evident que en un llibre tampoc no hi pots posar tot el que saps. En aquest i en la resta dels seus escrits el periodista i reporter polonès s’impregna del país que visita i de la seva gent. La seva immensa curiositat el porta a llegir i estudiar abans ─i durant─ el viatge llibres sobre la història, la religió, l’art o la filosofia de la regió que visita, també alguns dels seus novel·listes o poetes. Aquestes lectures, admet, influeixen alhora en el seu estil.

Tota l’obra de Kapuściński té un gran valor periodístic, històric i literari, per allò que explica i per com ho diu. La seva prosa travessa les zones més ardents del planeta. Es desplega pels deserts, per les sabanes o per les estepes; per ciutats bullicioses o poblats solitaris, incorporant veus que parlen de coses terribles i extraordinàries. Descriu amb expertesa i coneixement la diversitat i la complexitat del món, i sovint ho fa amb un estil poètic gens enfarfegat. Rere realitats míseres i problemàtiques sempre s’hi deixa entreveure, tanmateix, una llum, un somriure, una profunda humanitat instal·lada en el cor de moltes persones. A més, remarca la importància que té l’art o la natura en els mateixos éssers humans.

Ja sigui a l’Àfrica o recorrent els diversos territoris que formaven l’antiga URSS, sempre hi percebem un compromís ètic i un anhel de llibertat compartit amb ciutadans que estan deixant enrere el colonialisme o el totalitarisme amb l’esperança d’una vida millor.

Eben, Viatges amb Heròdot o Un dia més de vida són altres dels seus llibres més coneguts, en els quals l’estètica i l’ètica assoleixen una feliç conjunció. Cada paraula, cada oració, té un significat precís i transcendent. Alliberades podrien funcionar d’una manera autònoma, com si fossin aforismes o pensaments, dignes de ser considerats com a peces d’orfebreria que ens ajuden a reflexionar i a bastir un món encara en construcció.

La fotografia que encapçala el text és de Harry Gruyaert. Marroc, serralada de l’Atles, 1976.