No recordo quan va ser l’últim cop que va ploure intensament, la delícia de sentir com les gotes crepiten embogides contra els vidres o les llambordes del carrer. I així durant hores o, potser, dies ─tot i que això ja és més rar─. Tenim tantes ganes de tornar-ho a viure!

L’aigua és un do de la Natura, un dels més preuats: “Quan el déu de la pluja deixa de plorar tot es torna trist, macilent, apagat. Els verds es moren aviat i la terra s’esquerda com si se la mengés la lepra”, escrivia fa quaranta anys el periodista Manuel Ibáñez Escofet en un magnífic article*.

Hem inventat moltes coses, però restem units a les ofrenes essencials que brollen de la Natura. Abans, quan no hi havia rentadores ni rentaplats ni agricultura intensiva, poques dutxes o zero camps de golf, hom no consumia tanta aigua. Hi havia, potser, una veneració més gran per l’aigua.

No es tracta, però, d’enaltir o mitificar el passat; el progrés ha tingut coses positives i, és clar, hem guanyat en qualitat de vida. Això és indubtable, però hem cregut, potser ingènuament, que l’aigua, especialment la de boca, era inesgotable. I per això, sense ser-ne del tot conscients, l’hem malgastat amb “una estranya alegria”.

L’aigua, la lluita contra la sequera, ha de ser una prioritat de país. No una qüestió que hem de deixar per més endavant, sinó que l’emergència ja la tenim aquí i la mancança d’aigua amenaça el nostre dia a dia i tot l’entorn natural. Fa temps que els símptomes d’alerta eren evidents. Però no hem fet prou.

Esperant, doncs, que les solucions s’encalcin pel bé de tots, desitgem, amb això, que núvols intrigants confabulin una gran disbauxa i que l’aigua torni a omplir els pantans i a repicar amb tota l’alegria contra els vidres: “Els sons de la pluja componen el millor himne patriòtic que puguem escoltar”, ja que, al cap i a la fi, ens assegura la vida. Deixem-nos, doncs, de romanços i de picabaralles partidistes i afrontem aquest problema d’una vegada per totes. En primer lloc des de les institucions mateixes, però també amb l’ajuda inestimable i responsable del conjunt dels ciutadans.

*Article inclòs a Les arrels i les fulles, i que tenia per títol La pluja, himne patriòtic, publicat per Edicions 62. El llibre esmentat conté una selecció dels articles que Ibáñez Escofet va publicar al diari La Vanguardia els anys 1983 i 1984.

La fotografia que encapçala el text és de Abbas Kiarostami i pertany a la sèrie Rain and Wind, 2006-07.