Altre cop haurem d’anar a votar. Fa temps que no podem completar una legislatura. Aquest cop, la causa ha estat la no aprovació per part de la cambra catalana dels pressupostos d’enguany. Una altra cosa és la força minsa que té i ha tingut el govern en els darrers temps, que no li ha permès desplegar totes les seves polítiques.

Que no hagin tirat endavant els comptes és un fracàs que podem atribuir, penso, a tota la classe política del país. Jo tampoc combrego amb el Hard Rock i amb altres grans projectes que suposin un impacte en la salut i el medi ambient, i més encara en un context d’emergència climàtica, amb una sequera persistent i amb una qualitat de l’aire força deficient. Som un país petit, vulnerable i ja prou masegat. Alhora, no sempre creixement econòmic significa progrés, un terme que també té els seus clarobscurs.

Tot i això, no aprovar els comptes ha estat un error, un cop dur per la sanitat, l’acció social, l’educació, la cultura o el medi ambient, peces bàsiques d’una societat del benestar. Hauríem fet un pas endavant, deixant per un moment les lluites partidistes. No ha estat així. Tornem de bell nou a la inestabilitat.

La responsabilitat principal, ja ho he dit, és dels polítics, però també haurien de fer una reflexió les elits econòmiques, amb una incidència excessiva sobre l’esdevenir del país─ o així m’ho sembla─, i que segueixen apostant per un creixement sense límits. L’infinit matemàtic i l’infinit cosmològic són pensables i possibles, no així l’econòmic. El seu infinit no és possible en una Terra finita; els recursos no són eterns. Resulta inversemblant i forassenyat, doncs, seguir insistint en la viabilitat d’un model econòmic que té un fort impacte. No s’acaba d’entendre la fal·lera que hi ha en certs sectors de la societat i la política per continuar ideant aquests grans projectes, insistint que són una magnífica oportunitat econòmica─ tot i que al capdavall només se’n beneficien uns quants─. La salut no pot estar subordinada a l’economia. El seny i la mesura haurien de brillar més en el cel verd dels nous temps.

Fotografia: L’estany de la Ciutadella, amb el desaparegut cafè restaurant del Parc (c. 1900). Col. Benito Oliver / AFCEC.