Joseph Joubert, com Dèdal, es forja unes ales. Les va fent de mica en mica, “afegint-hi una ploma cada dia”. De fet, s’assembla en moltes coses a una papallona: “Com a ella m’agrada la llum, hi cremo la vida, com ella necessito per desplegar les ales que a la societat faci bo al meu voltant, i que el meu esperit s’hi senti envoltat i com penetrat d’una temperatura suau, la de la indulgència”. Una atmosfera propícia, sens dubte, per a un esperit i un caràcter fredolics; això és, un esperit sensible, poètic i espiritual.

Joseph Joubert va néixer a Montignac, Périgord, el 1754, i mor a París el 4 de maig de 1824, ara fa 200 anys. Les seves ales, però, continuen ben esteses, movent-se amb precisió i elegància a través de les paraules que ens va deixar.

Home de cultura extraordinària i gran lector, va ser un escriptor sense llibre que va menar una vida discreta i apartada. Va deixar una pila d’apunts i de reflexions sobre temes diversos en un diari íntim i en la seva correspondència. Admirat per escriptors com Josep Pla o Paul Auster, va ser un pensador que va excel·lir en el gènere aforístic. Preocupat per l’estil, obsedit per la claredat i la perfecció estètica, volia donar ànima a les coses, a les paraules, i als seus pensaments “més puresa que brillantor, sense bandejar-ne els colors”. Però alhora estava turmentat per l’ambició de “posar un llibre en una pàgina, tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot”. Des d’aquest punt de vista, no hi ha dubte que va escriure milers de llibres. Tot i que el podem considerar més esteta que no pas moralista, Joubert s’inscriu a la llarga tradició de moralistes francesos que comença amb Pascal, Rochefoucauld, La Bruyère i Vauvenargues, i continua amb contemporanis seus com Rivarol o Chamfort.

Joubert, que va viure en una època convulsa, s’adhereix a la Revolució francesa, però se’n distancia més tard decebut pels seus excessos. Ell que va viure en el segle de les llums, hagués desitjat viure el segle de les virtuts: “Bonhomia en el pensament. És allò que ja no tenim”. Amic de personatges cèlebres, va tenir al llarg de la seva vida una salut precària. L’amistat amb Pauline de Beaumont, una dona sensible amb inquietuds literàries, és d’un afecte gairebé amorós. Quan mor Pauline, el novembre de 1803, Joubert anota: “D’ençà que he perdut M^me de Beaumont, ja no veig a qui ni amb qui podria parlar en aquest món”.

Joubert, el pensador, l’escriptor, l’home que per damunt de tot desitjava ser papallona, ocell o abella: “L’home sent que la seva felicitat és aèria”.

Fa 15 anys Proa va treure una edició acurada dels seus pensaments, amb una magnífica traducció de Joan Casas. Si no vaig errat, actualment el llibre està exhaurit. Fóra una bona ocasió per reeditar-lo. Llegir, o rellegir, Joubert, noble representant de l’humanisme de les raons del cor, és un plaer pels sentits.

La fotografia que encapçala el text és d’Édouard Boubat. Petite fille sur la plage, 1958.