De l’absurd a l’amor
Mirem què diuen els diccionaris sobre la paraula “absurd”. La gran majoria opten per aquesta definició: “contrari a la raó”. La qüestió, doncs, deixant de banda si aquesta definició és prou clara i precisa, és veure si la vida i el món són raonables. En altres paraules: si la vida té un sentit. Cerquem claredat, una comprensió de les coses i dels fenòmens, però en canvi trobem sovint parets d’espessor que no ens deixen veure la raó profunda de tot plegat o com a mínim quelcom d’intel·ligible. Hi ha irracionalitats i una manca de sentit. Aleshores, escollim la revolta o la resignació? Si optem per la primera, que no ens porti a un nou absurd a menys que sigui una revolta que no prescindeixi de l’amor: “Misèria i grandesa d’aquest món: no ofereix veritats sinó amors. L’Absurd regna i l’amor el salva”, deia Albert Camus. En canvi, si en l’acceptació, en la no acció, aconseguim habituar-nos-hi i amb una vida tranquil·la ja en tenim prou, provem-ho i després ja veurem. L’ésser humà, llançat al món, …




