La cultura ofereix un espai de repòs i serenitat davant la confusió i les desgràcies que hipotequen el món. Però això no vol dir que ens desconnecti de la realitat; al contrari. A part que ens fa ser més conscients dels problemes de la societat, la cultura ens vincula, d’una manera íntima diria jo, amb el millor de la humanitat. És una revolta interna que ens convida a aprofundir en l’amor i en l’acció. Ho he comprovat després de veure recentment dues pel·lícules que m’han commogut i que voldria recomanar. La primera és Acabades de néixer, la nova cinta dels germans Dardenne, sobre unes noies adolescents que han estat mares, i que vaig poder veure en versió original subtitulada en català. L’altra és Leo & Lou, el debut en el llargmetratge de Carlos Solano, sobre una nena muda que fuig d’un centre d’acollida. Més enllà del tema i de les seves qualitats cinematogràfiques, allò que m’agradaria destacar d’aquests films és la seva mirada humanista, en particular com els directors acompanyen els seus personatges amb respecte, …

A la vida, i en particular en la política, trobem a faltar més tendresa, cor ─ inclòs el coratge─ i confiança. “Ser tendre i al mateix temps subversiu”, havia dit l’activista i política alemanya Petra Kelly, per la qual era imprescindible una nova relació entre els éssers humans, però també amb els altres animals i les plantes, basada en la tendresa, la cooperació i la no-violència. És obvi que en tota aquesta concepció hi ha un capteniment ètic, en la teoria i en la praxis, i un compromís ineludible amb el principi d’inviolabilitat de la vida. Tanmateix, observem perplexos com aquestes qualitats no cotitzen massa en el tauler de joc de la geopolítica mundial. Les grans potències, per exemple, ─ algunes de les quals són en teoria democràcies─ fan cas omís fins i tot de lleis avalades pel dret internacional i que tenen a veure amb els drets humans o el canvi climàtic. Molt trist i deplorable tot plegat. A més a més, la Unió Europea que es declara hereva dels valors humanístics i il·lustrats, …

Amb motiu del saqueig que ha patit el Louvre, s’ha recordat el darrer furt que havia tingut lloc a l’esmentat museu. Va ser el maig de 1998, i la peça robada va ser una pintura de Camille Corot: Le chemin de Sèvres. No s’ha trobat mai més. Corot, precursor de l’impressionisme, va ser elogiat per Baudelaire, Cézanne i Picasso. Utilitzava colors suaus (verds, ocres, blaus i grisos) i defugia la grandiloqüència. La seva obra transmet una bellesa serena i elegant que ens desvetlla una emoció continguda. Cada objecte, per més simple que pugui semblar, vibra de vida. Diversos testimonis afirmen que fou una persona discreta, sensible, generosa i humil. Unes qualitats que no sobren, precisament, en el món d’avui. El pintor francès va sentir sempre un amor sincer per la natura. Pocs van saber pintar com ell l’aire, l’aigua, els núvols o els arbres. Capaç de crear atmosferes dolçament poètiques, havia dit que el seu secret consistia en “no perdre mai la primera impressió que ens ha commogut”. És una altra lliçó que ens va …

El president dels EEUU va dir, fa tot just un mes, que no era un dictador però va suggerir que molts ciutadans voldrien que ho fos. Així que ja s’ha posat en el camí de ser-ho, i ha pres una sèrie de mesures autoritàries que fan estremir. Qualsevol persona, col·lectiu o idea que no combregui amb la seva visió del món ha de ser perseguida. La llista comença a ser llarga: els immigrants, el moviment LGTB+, les universitats, els mitjans de comunicació crítics, els grups d’esquerra, el moviment antifeixista, el Partit Demòcrata, els republicans moderats… No amaga tampoc el seu odi a l’educació i a la cultura (inclosa la ciència). Aquesta caça de bruixes podria fer petita, esperem que no, a la que es va produir als anys 50 coneguda amb el nom de maccarthisme. No sabem, tanmateix, on pot arribar aquest deliri antidemocràtic conduit per un individu que es creu el rei del món ─beneït per tota una cort d’aduladors escampats arreu del món─. Davant d’això, doncs, només ens resta posar-hi més seny, més …