A Catalunya, sigui on sigui, a l’hora d’encetar una conversa o demanar per alguna cosa sempre ho faig en català. A tothom, tingui la fesomia que tingui, em dirigeixo en aquesta llengua, fins i tot si em parlen en castellà. Un cop comprovat que m’entenen en català, continuo com si res. D’aquesta manera, hom conserva el dret de parlar amb la llengua que vol o amb la qual s’expressa millor. I no hi ha cap problema. Això sí: si el meu interlocutor no comprèn el català aleshores m’hi adreço en castellà, o, si cal, intento expressar-me amb altres idiomes. La comunicació i l’entesa per sobre de tot. Amb tot, hem d’admetre que viure només en català a Catalunya a vegades no és possible. Tanmateix, no hem de defallir, i cal continuar utilitzant-lo i impulsant-lo, fins i tot en contextos més adversos. Així mateix, crec que a les persones nouvingudes que estan aprenent català, amb dedicació i esforç (en soc testimoni), els hauríem de parlar en català. Sens dubte ho agrairan. És també una forma de …

L’horror a Gaza sembla no tenir fi. Cada dia es produeix un nou episodi de violència, mort i barbàrie. A les violacions dels drets humans per part de l’estat d’Israel ─com l’ús de la fam com a arma de guerra─, s’hi afegeix el silenci i la inacció de bona part de la comunitat internacional. Per tot plegat, els màxims dirigents de la UE i dels Estats Units haurien de dimitir. No són dignes del càrrec que ocupen, però sobretot han demostrat poca compassió i nul esperit humanitari. Alhora el desdeny i l’actitud frívola que han mostrat aquests dies vers la Global Sumud Flotilla ja no sorprèn ningú. Tanmateix, resulta indignant. Cal recordar, a més, que l’abordatge i detenció dels activistes per part de l’exèrcit israelià s’ha produït en aigües internacionals, transgredint, un cop més, el dret internacional. Tot està permès. Trobem a faltar també una major contestació de la societat israeliana contra la política criminal i deshumanitzadora del seu govern ──a banda d’exigir l’alliberament dels ostatges─. On és el centreesquerra laic i pacifista israelià? Podem …

Un món plural i divers és una riquesa que hauríem de preservar. Però per a determinades persones això és un inconvenient, un entrebanc, i fins i tot els provoca malestar. En tot cas, la qüestió no és escollir entre un món en blanc i negre o un món de colors. En primer lloc perquè el blanc i el negre també són colors amb tots els honors, que alhora gaudeixen de múltiples matisos. Per tant, la qüestió rau més aviat entre escollir o preferir un món caracteritzat per diferents colors ─inclosos el blanc i el negre─ o un món amb un únic color; és a dir, una sola realitat sense matisos. Per tant, si optem per aquesta darrera opció, ens allunyem de com és el món en realitat, i ens lliurem a com ens agradaria que fos. És una manera, si es vol, de consolidar una concepció unitària i dogmàtica de l’existència i del món. En canvi, la primera opció, pensem, transmet una idea que sintonitza plenament amb la pluralitat i la diversitat; una opció, per …

Hi va haver un moment en què la Unió Europea va poder exercir un paper actiu i eficient en assumptes com la pacificació de conflictes, la denúncia de les vulneracions de drets humans, el compromís amb el medi ambient o posar en valor la riquesa lingüística i cultural del continent. Amb tot, em caldria força temps per recordar quin fou aquest moment, si és que mai va existir realment. Així que aquest “va poder exercir” indica, amb tota seguretat, una possibilitat que no es va donar mai del tot. Europa, és obvi, pateix una crisi de valors i d’identitat. És una cosa, tanmateix, que ja ve de lluny. Però crec que ara s’ha agreujat encara més per la puixança de l’extrema dreta, que ja governa en alguns estats, i per la delicada situació geopolítica mundial. Diria, doncs, que els valors fundacionals d’Europa, basats en l’humanisme i en l’humanitarisme, han quedat diluïts per interessos econòmics i polítics espuris. És trist i indignant, per exemple, que la UE no hagi estat prou contundent davant les massacres i …

El progrés no té res a veure amb el creixement. Més aviat diria que el progrés combrega millor amb el decreixement i amb la idea de límit. En una època com la nostra, caracteritzada per l’emergència climàtica, és una temeritat i una incongruència tirar endavant projectes faraònics, com l’ampliació de l’aeroport del Prat. No hi ha manera que deixem tranquil el verd de la natura i vulguem substituir-lo pel gris de l’asfalt, en un país ja prou trinxat, especialment a la costa. I és que, a més, estem parlant en aquest cas d’un espai natural protegit per la Unió Europea, la qual ja ha advertit sobre el greu impacte mediambiental que aquesta obra suposaria. Per tant, esperem que al final s’hi posi una mica de seny. Més avions també implicaria més contaminació atmosfèrica i acústica, en un territori on la qualitat de l’aire és, en moltes zones, força deficient. Mentre alguns, com els grans poders econòmics, es freguen les mans davant de l’augment del trànsit aeri i en conseqüència del turisme ─tot i l’augment cada …