A pocs dies d’acabar l’any, acudim de bell nou als autors clàssics, els quals, recordem-ho, no només ens diuen coses de l’època que els va tocar viure, sinó que també ens parlen del moment present i alhora ens desbrossen el camí per encarar millor el futur immediat. Aquesta vegada ens acompanyen el reconegut historiador i cònsol romà Corneli Tàcit (56-120), i una de les figures més rellevants del Renaixement: Leon Battista Alberti (1404-1472), humanista, erudit i home versat en múltiples coneixements. Ambdós els podem llegir en català gràcies a l’editorial Adesiara, que prossegueix la tasca encomiable d’oferint-nos belles edicions bilingües d’escriptors clàssics de totes les èpoques. Cal dir també que de Tàcit podem trobar diverses obres seves en l’extens i magnífic catàleg de la Fundació Bernat Metge. Comencem, doncs, amb una obra recentment editada de l’historiador romà: Vida de Juli Agrícola, un estudi biogràfic sobre el governador de Brittània, que a més va ser el sogre de Tàcit. Després de l’època fosca, cruel i violenta, que va caracteritzar el període de Domicià, amb la recuperació …

Hugo von Hofmannsthal va néixer a Viena l’any 1874, aleshores la capital de l’Imperi austrohongarès, un estat dual que amb el pas dels anys va entrar en declivi i que va esclatar definitivament amb la I Guerra Mundial. L’escriptor austríac va escriure la coneguda Carta de Philipp Lord Chandos a principis del segle XX en un context dominat per una profunda crisi de valors polítics, morals i estètics. Com afirma Jordi Llovet en la presentació de l’edició en català del llibre, Hofmannsthal elabora una concepció de la literatura que intenta “salvar el llenguatge literari enmig de la desfeta general dels temps contemporanis”. L’autor vol expressar doncs, en aquesta obra, les seves pròpies inquietuds i dificultats a l’entorn de l’art d’escriure. El text pren forma de carta, que un escriptor, Lord Chandos ─un personatge de ficció─, adreça a Francis Bacon l’agost de 1603. Chandos li confessa que ha perdut del tot “la capacitat de pensar o d’enraonar de qualsevol cosa amb coherència”. Després d’haver escrit diversos llibres fent ús de les paraules més belles que hom …

El filòsof i matemàtic Bertrand Russell (1872-1970) va representar com pocs la figura de l’intel·lectual compromès, al costat d’altres escriptors de renom com Sartre, Camus o Hannah Arendt. En els darrers anys de la seva vida va participar en diverses campanyes contra la proliferació d’armes nuclears i es va oposar amb determinació a la guerra del Vietnam. Precisament fa poc he llegit la seva obra Crims de guerra al Vietnam, en una edició en castellà que va sortir un any després de la publicació de l’original en anglès (1967). El llibre analitza ─i denuncia─ la geopolítica i el periodisme de certs mitjans de fa 60 anys. Ens descriu un món embrutit pel racisme, la deshumanització i la crueltat, però també un món que anhela la pau i la llibertat. Si fa no fa com avui. Russell ens recorda la nostra condició humana i que oblidem la resta. Les guerres són un infern: “La guerra contra el poble del Vietnam és un acte de barbàrie. És un acte d’agressió i de conquesta”. El primer deure d’un …

La gent demana pel jardí més famós de Ferrara. És inútil: no el trobaran. Només va existir en una novel·la de Giorgio Bassani, tot i que l’esperit dels Finzi-Contini encara continua viu en els calls i jardins de la ciutat. En el cementiri jueu caminem sobre l’herba humida que rodeja les tombes i descobrim la làpida dels Finzi Magrini ─aquest nom sí, real, i que li va servir d’inspiració─. És el matí d’un dia d’agost, i no s’hi veu quasi ningú. El silenci és un crit que ens recorda la tragèdia del passat, però també és una advertència que el feixisme torna a estar entre nosaltres, si és que mai n’havia marxat. Abans de la guerra, la comunitat jueva de Ferrara la formaven unes 700 persones. A finals de 1938 es promulguen les lleis racials. A la tardor de 1943 els nazis havien deportat 183 jueus de la ciutat. Gairebé tots van morir a les cambres de gas. El narrador de l’obra recorda perfectament una tarda de juny de 1929. Ha agafat la bicicleta, i …

Sebastià Castellio (1515-1563), un any abans de la seva mort, va escriure: «La posteritat no podrà creure que, després de que ja s’hagués fet la llum, hàgim hagut de viure de nou enmig de tan densa foscor» (De arte dubitandi). No li faltava raó. Fou una època, la seva, dominada per tensions teològiques, on el poder exercia violència i estenia la por sobre els ciutadans. Calví, personatge sinistre i fanàtic, governava amb mà de ferro la ciutat de Ginebra amb un programa polític i religiós que fomentava la intolerància i soscavava la llibertat espiritual. No admetia la dissidència i no dubtava a perseguir qualsevol mena d’heretgia que s’apartés dels dogmes establerts. Les paraules de Castellio, dites fa gairebé cinc segles, també podrien haver estat pronunciades avui mateix. Dos segles abans de Voltaire l’humanista francès defensa la tolerància religiosa i la llibertat de consciència. Buscar i dir la veritat no pot ser mai un delicte, pensa, ja que a ningú no se l’ha d’obligar a creure. “La consciència és lliure”, afegeix. Castellio s’havia alçat contra el dogmatisme de …

Mirem què diuen els diccionaris sobre la paraula “absurd”. La gran majoria opten per aquesta definició: “contrari a la raó”. La qüestió, doncs, deixant de banda si aquesta definició és prou clara i precisa, és veure si la vida i el món són raonables. En altres paraules: si la vida té un sentit. Cerquem claredat, una comprensió de les coses i dels fenòmens, però en canvi trobem sovint parets d’espessor que no ens deixen veure la raó profunda de tot plegat o com a mínim quelcom d’intel·ligible. Hi ha irracionalitats i una manca de sentit. Aleshores, escollim la revolta o la resignació? Si optem per la primera, que no ens porti a un nou absurd a menys que sigui una revolta que no prescindeixi de l’amor: “Misèria i grandesa d’aquest món: no ofereix veritats sinó amors. L’Absurd regna i l’amor el salva”, deia Albert Camus. En canvi, si en l’acceptació, en la no acció, aconseguim habituar-nos-hi i amb una vida tranquil·la ja en tenim prou, provem-ho i després ja veurem. L’ésser humà, llançat al món, …

Hi havia una vegada un home que ho sabia─ gairebé─ tot, tot el que es podia saber a la seva època. Fou probablement el darrer representant d’una espècie en vies d’extinció, la del polimàtic i geni universal: a partir de llavors, les diverses branques de la cultura es van desenvolupar massa ràpid i l’especialització va anar guanyant terreny. Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) ─el nostre personatge─ va ser una figura plural i polièdrica. No només va absorbir tota la cultura espiritual del seu temps sinó que també “va ser creatiu en totes les disciplines que dominava: les matemàtiques i la física, la filosofia i la teologia”1. Però això no és tot. Va fer aportacions cabdals a la lògica, la història, la lingüística, la jurisprudència, la tecnologia, la biblioteconomia, la política─ en la seva condició de diplomàtic─, la biologia o la geologia. Així mateix, se’l considera un dels precursors de la informàtica i dels drets dels animals no humans, quan afirma que aquests últims─ com també les plantes─, disposen d’ànima. Autodidacte, lector voraç i escriptor prolífic, el …

Joseph Joubert, com Dèdal, es forja unes ales. Les va fent de mica en mica, “afegint-hi una ploma cada dia”. De fet, s’assembla en moltes coses a una papallona: “Com a ella m’agrada la llum, hi cremo la vida, com ella necessito per desplegar les ales que a la societat faci bo al meu voltant, i que el meu esperit s’hi senti envoltat i com penetrat d’una temperatura suau, la de la indulgència”. Una atmosfera propícia, sens dubte, per a un esperit i un caràcter fredolics; això és, un esperit sensible, poètic i espiritual. Joseph Joubert va néixer a Montignac, Périgord, el 1754, i mor a París el 4 de maig de 1824, ara fa 200 anys. Les seves ales, però, continuen ben esteses, movent-se amb precisió i elegància a través de les paraules que ens va deixar. Home de cultura extraordinària i gran lector, va ser un escriptor sense llibre que va menar una vida discreta i apartada. Va deixar una pila d’apunts i de reflexions sobre temes diversos en un diari íntim i …

Que l’exercici físic és saludable i convé practicar-lo d’una manera regular, si pot ser diàriament, és una obvietat. El mateix podríem dir de la lectura, la qual resulta òptima i espiritualment profitosa durant tots els dies de l’any, i a qualsevol hora del dia. Harmonitzar el passeig, o l’activitat física en general, amb la cultura─ i en particular amb la lectura─ esdevé una de les formes de vida que, per senzilla i natural, no la fa menys excitant que altres pràctiques aparentment més distretes, divertides o pomposes. Sigui quin sigui el llibre que llegim, cadascú acaba trobant, o no, allò que potser, conscient o inconscientment, troba a faltar, i que li acaba proporcionant un instant de satisfacció indescriptible. Una altra cosa és la qualitat literària, que li hauríem d’exigir a qualsevol llibre. Hi ha grans novel·les però també n’hi ha de mediocres, hi ha textos de no ficció esplèndids i d’altres que de ben segur no hagués calgut haver publicat. I en aquest darrer gènere, el de l’assaig i la no ficció, ens hi podem …

Deixem-ho ben clar d’entrada: benvinguda la lectura i l’augment de lectors, però no creieu que es publiquen massa llibres? La qüestió no és nova. Ja fa temps que la trobem sobre la taula. La nostra opinió no ha canviat, però el convenciment és major encara quan constatem que una part important dels llibres que surten podrien ser perfectament prescindibles. La societat actual, àvida de novetats i de reclams de tota mena, que no troba repòs sinó en el moviment constant, s’hi posa bé, encara que de tant en tant renegui del sistema que la té captivada i captiva alhora. Hi ha autors, per exemple, que prescriuen fórmules miraculoses per assolir la felicitat. Altres, s’atreveixen a cuinar un caldo barrejant-hi diversos ingredients, escollits amb cura, i en treuen un producte que els han dit, o que creuen, que funcionarà segur, seguint la moda del moment. La novel·la ─sí, al capdavall, és una novel·la─, serà un èxit i potser acabarà sent encimbellada del tot amb la concessió d’algun premi literari important. Qualitat literària? Bé, això és secundari, …