La cultura ofereix un espai de repòs i serenitat davant la confusió i les desgràcies que hipotequen el món. Però això no vol dir que ens desconnecti de la realitat; al contrari. A part que ens fa ser més conscients dels problemes de la societat, la cultura ens vincula, d’una manera íntima diria jo, amb el millor de la humanitat. És una revolta interna que ens convida a aprofundir en l’amor i en l’acció. Ho he comprovat després de veure recentment dues pel·lícules que m’han commogut i que voldria recomanar. La primera és Acabades de néixer, la nova cinta dels germans Dardenne, sobre unes noies adolescents que han estat mares, i que vaig poder veure en versió original subtitulada en català. L’altra és Leo & Lou, el debut en el llargmetratge de Carlos Solano, sobre una nena muda que fuig d’un centre d’acollida. Més enllà del tema i de les seves qualitats cinematogràfiques, allò que m’agradaria destacar d’aquests films és la seva mirada humanista, en particular com els directors acompanyen els seus personatges amb respecte, …

A la vida, i en particular en la política, trobem a faltar més tendresa, cor ─ inclòs el coratge─ i confiança. “Ser tendre i al mateix temps subversiu”, havia dit l’activista i política alemanya Petra Kelly, per la qual era imprescindible una nova relació entre els éssers humans, però també amb els altres animals i les plantes, basada en la tendresa, la cooperació i la no-violència. És obvi que en tota aquesta concepció hi ha un capteniment ètic, en la teoria i en la praxis, i un compromís ineludible amb el principi d’inviolabilitat de la vida. Tanmateix, observem perplexos com aquestes qualitats no cotitzen massa en el tauler de joc de la geopolítica mundial. Les grans potències, per exemple, ─ algunes de les quals són en teoria democràcies─ fan cas omís fins i tot de lleis avalades pel dret internacional i que tenen a veure amb els drets humans o el canvi climàtic. Molt trist i deplorable tot plegat. A més a més, la Unió Europea que es declara hereva dels valors humanístics i il·lustrats, …

Amb motiu del saqueig que ha patit el Louvre, s’ha recordat el darrer furt que havia tingut lloc a l’esmentat museu. Va ser el maig de 1998, i la peça robada va ser una pintura de Camille Corot: Le chemin de Sèvres. No s’ha trobat mai més. Corot, precursor de l’impressionisme, va ser elogiat per Baudelaire, Cézanne i Picasso. Utilitzava colors suaus (verds, ocres, blaus i grisos) i defugia la grandiloqüència. La seva obra transmet una bellesa serena i elegant que ens desvetlla una emoció continguda. Cada objecte, per més simple que pugui semblar, vibra de vida. Diversos testimonis afirmen que fou una persona discreta, sensible, generosa i humil. Unes qualitats que no sobren, precisament, en el món d’avui. El pintor francès va sentir sempre un amor sincer per la natura. Pocs van saber pintar com ell l’aire, l’aigua, els núvols o els arbres. Capaç de crear atmosferes dolçament poètiques, havia dit que el seu secret consistia en “no perdre mai la primera impressió que ens ha commogut”. És una altra lliçó que ens va …

El president dels EEUU va dir, fa tot just un mes, que no era un dictador però va suggerir que molts ciutadans voldrien que ho fos. Així que ja s’ha posat en el camí de ser-ho, i ha pres una sèrie de mesures autoritàries que fan estremir. Qualsevol persona, col·lectiu o idea que no combregui amb la seva visió del món ha de ser perseguida. La llista comença a ser llarga: els immigrants, el moviment LGTB+, les universitats, els mitjans de comunicació crítics, els grups d’esquerra, el moviment antifeixista, el Partit Demòcrata, els republicans moderats… No amaga tampoc el seu odi a l’educació i a la cultura (inclosa la ciència). Aquesta caça de bruixes podria fer petita, esperem que no, a la que es va produir als anys 50 coneguda amb el nom de maccarthisme. No sabem, tanmateix, on pot arribar aquest deliri antidemocràtic conduit per un individu que es creu el rei del món ─beneït per tota una cort d’aduladors escampats arreu del món─. Davant d’això, doncs, només ens resta posar-hi més seny, més …

Cadascú té un llibre o un autor que li parla a cau d’orella, que el fa sentir partícip de la vida i dels seus misteris i que l’ajuda a reforçar els vincles amb el món. Però es publica tant que sovint no sabem què escollir i si l’elecció ha estat la més adequada. A vegades són detalls, més enllà de l’autor i el tema, allò que determina la tria d’un llibre: el paràgraf inicial, la coberta, el format en el seu conjunt, una crítica positiva llegida en algun suplement literari… Òbviament hi ha llibres bons i hi ha llibres prescindibles, la lectura dels quals no ens aporta res. Tanmateix, no som ningú per dir allò que cal llegir i allò que no val la pena. Només podem recomanar i engrescar la lectura d’uns quants llibres i escriptors que ens han deixat petjada. Però avui no farem això, sinó que només esmentarem uns quants autors que han destacat no sols per la seva literatura i per les seves lúcides reflexions sinó també pel seu compromís ètic. …

El jardí d’Epicur, de fet, no és un jardí sinó un hort on s’hi cultiven cols, naps i cogombres. L’existència, allí, és austera i fraternal. La vida i el pensament d’Epicur, com el seu jardí, també viuen fora muralla. Els moments que precedeixen el crepuscle conviden a fer un balanç del dia que tot just s’acaba i a rumiar sobre el demà. És l’hora, també, que desfilen per la ment del filòsof imatges de la seva terra natal, l’illa de Samos, i altres llocs de la costa de la Jònia on havia viscut i on havia ensenyat. La nit s’enduu el blau, el verd i el groc. No sabem si del llit estant sent les ones del mar que bressolen els vaixells del port, o el vent que infla les veles. Però pot ser també que no li arribi cap so. Aleshores, el silenci ofega, fins i tot, el batec d’una ala. Abans no s’adorm evoca, amb emoció, els moments en què es va desvetllar per primer cop el seu interès per la filosofia. Tenia …

L’escriptor Robert Stevenson creia, com els hinduistes, que l’Univers estava regit per una llei moral i que els animals saben que hi ha coses que no han de fer. Altres pensen que la natura no en té de moral. Les relacions, en el seu si, són competitives, gairebé tot s’esdevé en una lluita sense treva i acaba vencent el més fort ─tot i que no sempre─. És el que fa el sistema capitalista, amb la diferència que aquest porta la voracitat i la possessió a qualsevol racó del planeta. El capitalisme, que ha situat el diner com el valor suprem, és evident que xoca amb la democràcia i l’ètica. El seu sentit de l’existència és purament material. Òbviament, tot plegat és una fal·làcia que no té cap mena de futur. Cap imperi o ideologia nascuts en el nostre planeta ha estat eterna. Sobretot quan s’ha apartat de la mesura i de la justícia. Com pot tenir futur un sistema, el capitalista, que engreixa només uns quants i deixa a la misèria milions de persones? I per …

La malaltia i la certesa d’una mort propera no li va impedir celebrar la vida fins l’últim instant. Ha estat la seva darrera lliçó. Si mirem una mica més enrere descobrim en el seu trajecte vital i polític senyals d’honestedat, senzillesa i generositat, al costat de la seva companya Lucía Topolansky. La tristesa pel seu decés no exclou celebrar, amb major força si cal, la paraula sàvia, veraç, compassiva, que estimula les persones a ser lliures, justes i solidàries. Mujica, a qui la por i els seus botxins no van aconseguir sotmetre, va rebutjar la venjança i va optar pel diàleg. Representant d’una esquerra humanista i no dogmàtica, va rebre el respecte i l’elogi de moltes persones, més enllà de l’Uruguai. No en va el podem incloure a la llista dels dirigents polítics que van erigir-se en referents morals ─sense la pretensió de ser-ho─, i que van destacar per la seva contribució a la pau i a la concòrdia: Mandela, Palme, Havel o Petra Kelly, per citar només alguns dels més recents. Gràcies, Pepe Mujica. …

Aquests dies s’han complert els 80 anys de l’alliberament de Mauthausen ─ el 5 de maig de 1945─. El de la resta de camps de concentració i d’extermini nazis havia tingut lloc en els mesos i dies precedents. Així doncs, és un moment idoni ─tot i que sempre ho és─ per recordar i refermar els ideals de democràcia i de tolerància. Milers de republicans catalans i espanyols van ser deportats, amb la complicitat del règim franquista. Una gran majoria, a Mauthausen i Gusen, un subcamp situat a pocs quilòmetres del primer. Esmentem també Ravensbrück, un camp exclusivament per a dones, on van ser deportades la majoria de preses republicanes. Ni oblit ni perdó. Això sí, sense odi. És una de les lliçons que ens van donar alguns dels resistents i deportats republicans com Joan Escuer, Constanza Martínez, Antoni Roig, Jaume Álvarez, Joan de Diego, Neus Català o Josep Zamora. Durant anys van explicar allò que van viure, visitant escoles, instituts, museus, centres cívics o universitats. Ens van deixar un missatge de resistència i d’esperança. El …

La Nau deixa, com cada estiu, la mar oberta i torna al port, cercant un lloc tranquil i encalmat, que faciliti la reflexió i la lectura. S’atura un temps per omplir-se de bell nou i pensar el seu futur, qui sap si amb l’objectiu de trepitjar nous camins i obrir una nova etapa. Veurem. Portem navegant més de sis anys. Fins ara el viatge, dividit en etapes, ha tingut un recorregut modest, senzill, però pensem que ha estat una travessia prou digne. En aquest sentit us convidem a donar un cop d’ull als dos-cents seixanta i escaig articles publicats fins ara. Repetim-ho: som conscients de les nostres limitacions i del nostre abast, però l’amor i la il·lusió per continuar endavant persisteixen. El desig i el goig de saber, de llegir, d’escriure i de transmetre coneixement són connaturals. Hem procurat en tot aquest temps mantenir una qualitat, un rigor, i una coherència que no exclogués la pluralitat. Així mateix, l’anhel per continuar fent del món un lloc més habitable i més just continua vigent. Sigui com …