Com tothom sap, els murs immaterials són més difícils de fer caure que no els que estan fets de pedra o de ciment. No dic que aquests darrers no siguin perniciosos, ni que no puguin fer mal. Tenim ben a prop un cas especialment dramàtic: la tanca de Melilla, amb els seus filferros de pues. Tot plegat és impropi d’una societat civilitzada.

Les barreres invisibles atenyen, però, a la part més profunda de les nostres ments, i això sí que és més difícil d’escapçar. Quan un govern nega l’ajuda humanitària o el dret a acollir envia un missatge humanament preocupant, tot i fer feliç, naturalment, als seus acòlits. És propi dels anomenats moviments populistes i/o extremistes oferir solucions simples a problemes complexos. És ben cert que no resolen ni de bon tros la qüestió, però acaben guanyen un grapat de vots; això sí, fent demagògia i incitant a la por i a l’odi. Així que cal anar amb compte quan es tracta d’apel-lar de forma miserable a la part més ombrívola de l’ésser humà. Hauríem de tenir tots plegats molta més responsabilitat!

Europa, immersa en una crisi perpètua de valors i de lideratges, gira cada vegada més l’esquena a l’acollida de refugiats. Alguns països posen inconvenients, fins i tot, a l’acció humanitària. Hi ha honroses excepcions, és cert. Però aquestes polítiques agressives ja han començat per l’Est, i les podem percebre amb tota nitidesa també a Itàlia, amb un xenòfob com a ministre de l’Interior. L’extrema dreta ja és una opció de govern o directament ja mana en molts països. És una amenaça real a l’Europa humanista i solidària, a la concòrdia i a la convivència. El futur el veiem, doncs, amb desassossec. Amb el bon temps, l’arribada de persones que intenten creuar el Mediterrani i assolir les costes europees creixerà, però no hem d’oblidar que el moviment migratori més important es troba dins d’Àfrica mateix.

Hem vist, estem veient, imatges colpidores. Els morts es compten per milers, dones i nens es troben en una situació de més vulnerabilitat, sotmesos a abusos i a violacions de tot tipus. Fins quan?

La gestió que s’ha fet recentment de l’Aquarius i dels altres vaixells de la flota, amb sis-centes trenta persones refugiades a bord, ha estat nefasta per part de les autoritats europees, davant la negativa del nou govern italià d’acollir-los. Hem de reconèixer que el govern de Pedro Sánchez ha actuat bé, amb celeritat, prenent una decisió, no per més justa menys coratjosa, però veurem si això tindrà continuïtat i si accions d’aquest tipus poden tenir cabuda dins la restrictiva Llei d’Estrangeria. Així que caldrà llegir amb atenció la lletra petita d’aquest contracte. No seria massa saludable ni desitjable que, passats els dies convinguts, una part dels immigrants puguin quedar reclosos en algun dels CIE, d’infausta memòria.

Tampoc no hem de convertir els actes d’acollida en un espectacle mediàtic. De fet, durant el mateix cap de setmana, gairebé mil persones arribaven amb pastera a les costes andaluses. Com quedarà la situació d’aquestes persones? Fins ara, Espanya només ha acollit 1400 persones de les 17000 previstes, fent cas omís als dictats internacionals. Es seguirà obviant aquest compromís?

Així mateix, és urgent (com ja ha insinuat el nou ministre de l’Interior espanyol) la desaparició de les ganivetes de la tanca de Melilla (l’anterior govern va permetre aquesta mesura inhumana i no els va caure la cara de vergonya). També és molt necessària la destrucció dels murs amb finalitats semblants arreu del món. Prou barreres, no fan més que accentuar el dolor i no solucionen el problema de fons. Tothom desitja un futur més digne; la gran majoria de les persones fugen de conflictes i de la fam. No podem negar la realitat. Tots nosaltres faríem el mateix si ens trobéssim en la seva situació. Cal coratge polític i afrontar amb cura i determinació aquest enorme drama humanitari, també des l’àmbit educatiu.

Nicolas de Staël. Ménerbes, 1954.