LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

Djémila

 

La ciutat morta no porta enlloc ni s’obre a cap paratge. Es troba al final d’una llarga carretera sinuosa, sobre un terraplè, amb els colors esmorteïts. Djémila (o Djemila, que significa “bonica” o “bella” en àrab), es presenta com el símbol d’aquesta “lliçó d’amor i paciència, l’única que pot conduir-nos al cor palpitant del món”. El vent omple tot el paisatge, fueteja les ruïnes, i se’n va esperitat pel fòrum obert al cel. “Soc aquest vent i dins el vent, les columnes i l’arc, les lloses ardents i les muntanyes pàl·lides entorn de la ciutat deserta”. Qui escriu això és Albert Camus. Encara no ha complert els vint-i-cinc anys. El text forma part de Noces, llibre publicat el 1938. Com indica el títol, l’obra revela una admiració i un vincle profunds amb la llum, la bellesa i la cultura mediterrànies, especialment de la seva terra natal (Algèria).

Hi ha un dibuix de Leonardo, probablement un autoretrat, on s’hi veu un home ja gran assegut en una roca, amb un bastó amb una mà, i amb l’altra que sosté el cap. Se’l veu molt concentrat, pensatiu, amb posat greu; mira més endins que no pas enfora. A la seva dreta, en el mateix paper, hi ha uns altres esbossos. Són estudis d’aigua, el moviment de la qual sempre va interessar l’artista, en particular la manera com el curs d’un riu erosionava la terra. Ciència i estètica s’uneixen en moltes d’aquestes representacions, que no obvien tampoc fenomens extrems com les catàstrofes naturals.

Max Planck: “La ciència no és sinònim de repòs contemplatiu en el fruïment dels coneixements adquirits, sinó, al contrari, una obra mai no acabada i en perpetu progrés cap a una fita ideal que mai no assolirem”. Per com s’ha dibuixat, és evident que Leonardo no resta en la pura contemplació ni frueix dels seus invents, sinó que segueix estudiant la natura i pensant què pot fer més, què pot saber més. I així fins al seu darrer dia.

Djémila: vent, sol, pedres, silenci, solitud. Tot és present, “soc present”. Per un home “tenir consciència del seu present vol dir no esperar ja res més”. Les riqueses que ens ofereix la natura ara, a les quals no estem disposats a renunciar. “No m’agrada creure que la mort és un camí obert a una altra vida. La mort és per a mi una porta que es tanca”. Flors, somriures, desig de dona. “Comprenc que tot el meu horror a morir es fonamenta en el meu afany de viure”. I aquesta tarda, justament aquí, a Djémila, la natura diu la veritat, i amb “quina trista, insistent bellesa! Davant d’aquest món no vull mentir ni vull que em  menteixin”. Hi ha una lucidesa àrida, ara que ja ve el crepuscle.

L’espai buit en la pintura de Giotto i de Leonardo, com si fos un element més, en una representació no jeràrquica. L’aire, i la llum que el travessa. El reflex de la llum “divina” en el món: una llum familiar, terrenal. Aquesta mateixa llum que percebem en les obres de Piero della Francesca o de Fra Angelico. Però també la simplicitat, la calma i el silenci que desprenen.

Leonardo estudia com el vent influeix en el vol dels ocells, i les reaccions que tenen davant d’una ràfega de vent. Aquestes observacions són paral·leles amb el seu interès per construir ginys voladors. Potser no tan lligat amb l’antic somni de l’home per ser com un déu, sinó de ser un simple ocell; conscient, això sí,  d’ell mateix i del present. En aquest moment, sembla fondre’s amb la natura, amb el tot.

La unitat del finit amb l’infinit. La metafísica de la llum. La cosmologia de Robert Grosseteste. Dos segles més tard, trobem els neoplatònics del Renaixement, contemporanis de Piero i de Fra Angelico, Nicolau de Cusa i Marsilio Ficino, entre d’altres. Aquest últim infon una vida nova al concepte de “llum original” que ha donat origen al món i continua il·luminant l’univers. La vida present és preciosa, “s’il·lumina amb una claror interior com si es tractés d’un llum d’alabastre; però no aspirem en absolut a aquesta llum, no ens fa cap falta ja que el reflex n’és més bell que la llum mateixa” (La filosofia del Renaixement, Ernst Bloch). El reflex és la bellesa; el misteriós, l’incognoscible, es revelen dins la bellesa d’aquest món.

La bellesa de Djémila, el sol i el vent que van veure néixer la ciutat romana; el sol que ara s’apaga, i el vent, que continua despert enmig de la nit.


 

piero4

Piero della Francesca. La flagel·lació, 1444-1469.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s