LLIBRES, MIRADOR
Feu un comentari

Llum

 

La llum necessita l’espai per viure, per moure’s. A la fi, la vida. Però també la mort. Ser llum vol dir tot això.

L’espai, anterior a la llum i als cossos. Un receptacle buit.

Lux, llum primigènia, immaterial i incorpòria, habita en la font. D’aquesta primera llum neix el lumen, la llum (visible per uns, considerada encara invisible per uns altres) que es difon fora de la font, envaeix la natura i vivifica les coses i les tenebres més profundes. Hom introdueix també la paraula splendor; aquesta sí, la llum visible, reflexió del lumen sobre els cossos materials. Ficino i Patrizi, en els segles XV i XVI, proposen la seva metafísica de la llum. Telesi, en canvi, opta més per la física que no pas per la metafísica.

Aquest, a diferència dels dos primers, havia dit que la llum no era la naturalesa primera, sinó una propietat de la calor. La llum i la tenebra eren la manifestació de la calor i el fred, els dos únics agents actius. Amb els sentits, pensava, n’hi havia prou per comprendre el món físic. Per Patrizi, sense negar el valor que té el fet empíric, creia que el coneixement sensible era un estímul per seguir buscant un saber més elevat.

La poesia i la bellesa de la metafísica. Aquí, i no en els dogmes, hi ha la veritat. Una veritat que se sent. No es menysprea l’experiència ni el coneixement sensorial. És una metafísica d’aquest món.

La solitud, el recolliment. Ficino opta per una vida d’estudi i de contemplació. No és un home d’acció ni vol participar dels afers de la polis. Amb tot el que s’esdevé al món, i amb les experiències ordinàries de cadascú, l’esperit es mou constantment en la inquietud i en la insatisfacció. Abandonar-se a la contemplació és una cosa ben natural. Reflexió, acció. Un debat etern, inexhaurible.

Per Robert Grosseteste, la llum és matèria condensada i pot multiplicar-se. Tan subtil que gairebé és incorpòria, es difon en totes les direccions “esfèricament”. És el principi del moviment, en un espai que ja existia prèviament. El començament: una explosió de llum (lux) en un primer punt material. Aquesta bonica teoria no és del segle XX, sinó de la primera meitat del segle XIII. Sens dubte influïda pel neoplatonisme i per l’òptica dels àrabs. Grosseteste mateix influeix en els neoplatònics del Renaixement abans esmentats.

Unes altres esferes, concretament uns globus de llum blava, habitants peculiars del planeta Mart, protagonitzen un dels contes de Ray Bradbury (inclòs a L’home il·lustrat, llibre traduït recentment al català). Aquestes “esferes de foc”, “estol d’àngels ardents” (talment com els que apareixen en el famós quadre de Giotto) disposen d’ànima. “Aquí hi ha pietat i compassió”, diu un dels terrícoles. Què podem reconèixer abans: la humanitat en allò inhumà o allò inhumà en la humanitat?

Simone Weil. “Dues forces regnen en l’univers: llum i gravetat”. Acceptar una representació del món en què hi hagi el buit comporta dolor: “Estimar la veritat significa suportar el buit i, en conseqüència, acceptar la mort”. No és fàcil, tanmateix.

La mirada de Carlos Pérez Siquier (actualment present en una magnífica mostra a Barcelona). Les imatges neorealistes en blanc i negre (i en color) de La Chanca, l’humil barri obrer d’Almeria, d’una arquitectura ben característica. Humanisme. Llum i pobresa. Alegria i dolor. Més endavant descobrirem les parets encrostonades de les cases i els murs del mateix barri. És un canvi vers l’abstracció; les formes s’han desdibuixat. El color de les runes.

He recordat Albert Camus i alguns aspectes de la seva pròpia infantesa, viscuda en un barri obrer d’una altra ciutat mediterrània, Alger. En el pròleg d’una de les seves obres primerenques, escrit dues dècades després, El revés i el dret, confessa que la pobresa no va ser, per a ell, una dissort, ja que la llum va vessar les seves riqueses sobre ella: “Fins i tot les meves revoltes han estat il·luminades per la llum. Gairebé sempre van ser, crec poder-ho dir sense fer trampa, revoltes per a tots i perquè la vida de tothom sigui elevada a la llum. No és segur que el meu cor estigués naturalment predisposat a aquesta mena d’amor. Però les circumstàncies m’han ajudat. Per corregir una indiferència natural, vaig ser situat a mig camí de la misèria i del sol. La misèria em va impedir creure que tot està bé sota el sol i a la Història, el sol em va ensenyar que la Història no ho és tot.”

En un altre dels contes de Bradbury del mateix volum, un astronauta cau com una pedra, víctima d’un destí irrevocable, cap a la Terra. “Quan entri a l’atmosfera, cremaré com un meteor”. Efectivament, una mica més tard, en un camí ral, un nen i la seva mare observen una cosa que s’assembla a un estel fugaç creuant el cel capvespral d’Illinois.

Quan la llum va sortir de la font, amb la vida també hi anava la mort. Tanmateix, hi ha moments que la misèria dels justos surt de l’oblit, i les revoltes són il·luminades per la mateixa llum.


 

siquier3

Carlos Pérez Siquier. La Chanca, Almería, finals dels anys 50.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s