Mai mort i vida no es reconciliaran, escrivia Edmond Jabès. I, tanmateix─ afegia─, que no estan, indissolublement, lligades l’una a l’altra? Hi ha mort perquè hi ha vida. Hi ha vida perquè abans hi ha hagut mort. Però no naixem de la mort sinó del no-res, que no és exactament el mateix. Excepte quan s’esdevé la pròpia mort. Al no-res tornem, després de recórrer planes, rius, valls i muntanyes. I després, la caiguda en l’abisme. El no-res.

Saber, de sobte, que algú ja no hi és ens agafa sempre desprevinguts. Si aquest algú era una persona a la qual admiràvem, el xoc és encara més brutal. Ignoro quantes persones van morir el passat 21 de març, i quantes més van plorar la seva mort.

Érem tot just a l’alba de la primavera. Dues de les persones que van morir aquest dia tenien per ofici mitigar el dolor i combatre la mort. Un metge i un poeta. Josep Baselga i Adam Zagajewski. La mort s’ha emportat qui havia fet tant per la vida. Ells, que havien donat consol i esperança.

Un bocí de món, de sobte, s’ha esberlat, i les ferides trigaran a cicatritzar. Però ens queda la seva humanitat; les seves paraules, que curen ferides. Com aquestes del poeta polonès: “Lloa el món ferit/ i la ploma gris perdura per una merla,/i la llum delicada que vaga i desapareix/ i torna.

Fotografia d’Ernst Haas. Arizona, Estats Units, 1970.

La Nau tornarà el 8 d’abril. Salut.