A qui se li ha donat un nom propi, hi ha hagut, prèviament, una mirada que l’ha reconegut. “No hi ha millor revelació de l’humà que la del nom”, diu Josep Maria Esquirol en el seu darrer llibre, Humà, més humà: una antropologia de la ferida infinita. Per això qui et vol deshumanitzar et pren el nom, i ja no ets ningú. És el triomf de la violència i la barbàrie.

Quan naixem, rebre un nom és “rebre la primera empara, i la primera cura”. Quan anem fent vida som conscients encara més de la pregonesa d’allò humà, però també de la seva fragilitat. Quantes persones, tanmateix, se les recorda a través del nom.

La mateixa tarda que llegia el llibre del professor Esquirol llegia també algunes de les primeres obres d’Eugène Ionesco, protagonitzades per personatges sense nom, i/o amb una absència de persones. Existències i societats buides, on el llenguatge es fossilitza, incapaç d’expressar cap pensament ni emoció.

A la nit, el programa Crims, de Catalunya Ràdio, tractava el cas de la noia que van trobar penjada d’un pi a Portbou, l’any 1991. No es va saber mai la seva identitat, ningú no va saber mai com havia arribat fins allà, ningú no la va trobar a faltar. No se li va poder donar un nom. Aquest cop, el nom va desaparèixer amb ella.

La fotografia que encapçala el text és d’Alfred Stieglitz. The Steerage, 1907.

Al meu pare, amb tots els ànims, amb tota la força.