Abans que els diners i l’economia fossin el principi ─i la fi─ de totes les coses, per alguns savis grecs ho van ser l’aigua, l’aire o el foc. I si l’aigua consumeix el foc, el món capitalista destrueix l’aigua, l’aire, la terra i els boscos.

En el punt àlgid de la pandèmia vam pensar que una nova manera de fer les coses seria possible quan aquesta desaparegués. Però em temo que no serà ben bé així: el món continuarà girant més o menys igual, al servei d’uns quants privilegiats. Una reflexió de Jean Cocteau, que podem trobar en el seu Diari, encara té, en aquest sentit, tota la vigència: “La gent honrada té totes les dificultats del món per viure en la nostra època. Tan sols hi viuen còmodament els cràpules i els estafadors”.

L’any 1972 Ursula K. Le Guin publica la novel·la El nom del món és bosc. En aquesta, uns futurs exploradors procedents de la Terra colonitzen un planeta els habitants del qual viuen en simbiosi amb la natura. Però amb la Terra ja destruïda pels humans, aquest lloc també sofreix la mateixa fam d’ambició i violència.

Com serà el món, doncs, després de la pandèmia? N’hi haurà prou amb prendre una major consciència, quan una minoria amb molt de poder continuarà fent i desfent a la seva manera?

La pintura que encapçala el text és de Camille Corot. Fontainebleau – Aux gorges d’Apremont, 1830.

La Nau torna al port, com cada estiu. S’atura, però continuarà barrinant sobre moltes coses. Fins aviat. Salut.