La guerra a l’Orient Mitjà ha complert els tres mesos. Les negociacions entre els Estats Units i l’Iran no han portat, almenys de moment, a una pau definitiva. Per altra banda, Israel segueix bombardejant el Líban (i fent el que vol a Gaza i a Cisjordània). No s’entreveu cap senyal clar que permeti posar fi a les hostilitats i, com altres conflictes que fracturen el nostre dissortat planeta, existeix el risc que es perpetuï.

Fa la sensació que cada cop importen menys les víctimes innocents que provoquen els bombardejos. Ho hem normalitzat. Al drama humà hi hem d’afegir, a més, la destrucció del patrimoni cultural i la catàstrofe ecològica que provoca tota guerra: l’emissió de gasos tòxics a l’atmosfera i la destrucció de la biodiversitat.

Però també n’hi ha que hi guanyen amb tot això: la industria de les armes i els oligarques que utilitzen tecnologia pionera amb finalitats bèl·liques.

Els senyors de la guerra decidiran quan s’atura la barbàrie; en funció, suposo, de l’evolució del preu del petroli, l’únic que sembla tenir valor.

Potser un dia el Tribunal Penal Internacional farà justícia. Potser un dia la regió viurà en pau i en llibertat, lluny de qualsevol forma d’opressió i d’ingerència.

La fotografia que encapçala el text és de Fouad Elkoury. Líban, 1982.