Llegir els humanistes és un motiu d’alegria i d’alleugeriment. Però també és un motor d’esperança perquè la dignitat, la integritat i la parts més encomiables de l’ésser humà puguin continuar sent preservades i estimulades.

Leonardo Bruni (1370?-1444) és un dels més importants historiadors i intel·lectuals del seu temps, i un dels precursors de l’humanisme. Va formar part del cercle intel·lectual de Coluccio Salulati i, com aquest, també va exercir com a canceller de la República de Florència. Va fer una enorme tasca com a divulgador de la cultura clàssica, tant grega com llatina, i participà activament en la recerca de manuscrits antics i en la traducció d’autors grecs i llatins, com van fer també el mateix Salulati i, sobretot, Poggio Bracciolini.

Davant d’un text literari, pensava el nostre humanista, calia ser perseverant, ja que això ens permetia descobrir, més enllà de les síl·labes i les paraules, tota la bellesa de les oracions. Gràcies a la perseverança, doncs, aprenem el to, l’elegància, l’harmonia i la subtilesa del text. No endebades va escriure: “La lectura és com l’aliment de l’ànima”. Però de la mateixa manera que al cos no li va bé qualsevol aliment, així qualsevol lectura, creia, no és apropiada a la nostra ànima. Per tant, el primer pas que hem de fer és acollir en el nostre interior la millor i la més estimable literatura amb esperit crític.

Així mateix, a l’hora de fer un discurs literari recomanava encalçar la claredat, l’elegància i tota la delicadesa possible. Si això, afegim nosaltres, ho portem dins nostre, ja hem guanyat quelcom i afavorirem, per tant, la comunicació i el diàleg amb les altres persones. No hi ha res més que plagui o alegri més l’ànima, afegeix Bruni, que el ritme i l’harmonia.

Per altra banda, estava convençut que la destresa literària i la científica s’han d’acordar i harmonitzar. Avui observem amb preocupació com s’intenta desprestigiar la ciència que intenta alertar sobre els perills que amenacen la humanitat i el planeta sencer. Així doncs una comunicació científica, clara, precisa, literàriament impecable i rigorosa esdevé essencial a l’hora de front a les actituds reaccionàries i negacionistes. Alhora, Bruni enalteix el coneixement de la història i la poesia, no només pel coneixement que ens puguin donar sinó també, sobretot aplicada a aquesta última, per la “meravellosa esplendor de la seva expressió”.

L’humanista italià veu en Dante i Petrarca com les fonts de l’humanisme. En el breu estudi que va fer sobre els dos mestres, tal com es llegeix en la introducció d’aquesta obra al català, Bruni “abandona les interpretacions al·legòriques, no dona cabuda als rumors ni utilitza informacions susceptibles de no ser corroborades”. Lluny de pretendre mostrar els personatges com a exemple que cal seguir, “aspira a proporcionar un retrat actualitzat i adient amb l’ideal humanístic, en virtut del qual el personatge és alhora poeta i ciutadà compromès”. Així, per exemple, de Petrarca en diu que “fou el primer que tingué una intel·ligència tan admirable que reconegué i tornar a la llum l’antiga vivesa de l’estil perdut i amagat”.

Bruni, com alguns dels seus predecessors, defensa una vida dedicada als estudis i assumeix un clar compromís civil que va intentar preservar al llarg de la seva vida. Lliçons que ens poden permetre encarar amb més facilitat el nostre present i futur, amb civisme i responsabilitat.

Vides de Dante i de Petrarca. Leonardo Bruni. Introducció i traducció de Susanna Allés Torrent. Adesiara, 2014.

Sobre las Humanidades. Pier Paolo Vergerio i Leonardo Bruni. Traducció de Helena Terrados. Los secretos de Diotima (Guillermo Escolar, 2026).

La fotografia que encapçala el text és de Henri Cartier-Bresson. Itàlia, anys 50.