Per entendre la modernitat és necessari accedir al Renaixement, període tradicionalment ubicat entre els segles XV i XVI. Tot i que, com bé sabem, la història no admet salts, és contínua, i parlaríem, més aviat, de “renaixements” destacats també durant l’Edat Mitjana. En tot cas, molts dels protagonistes d’aquella etapa qualificada en general d’esplendorosa van ser conscients que una nova època estava naixent. Per altra banda, hi ha l’Humanisme, que sol acompanyar el Renaixement ─tot i que el primer havia emergit unes dècades abans, amb Petrarca sobretot─. De fet, el que es pretén a través de la renovació de la cultura clàssica és la reforma de l’ésser humà mateix.

Amb tot, en el breu assaig Hombres y engranajes (1951), d’Ernesto Sábato, en un moment de l’obra l’escriptor argentí cita a Berdiaeff quan aquest afirma que el Renaixement es va produir mitjançant tres paradoxes:

1. Fou un moviment individualista que va acabar en la massificació.

2. Fou un moviment naturalista que va acabar en la màquina.

3. Fou un moviment humanista que va acabar en la deshumanització.

És a dir, que aquest canvi cultural i social decisiu, conclou Sábato, acaba amb una gran paradoxa: la deshumanització de la humanitat. Per tant, l’autor argentí creu que davant els reptes del món actual ─els presents a la seva època però també en bona part en la nostra─ no convé una simple resurrecció de l’individualisme, sinó la conciliació de l’individu amb la comunitat; no el desterrament de la raó i la màquina sinó el seu relegament als estrictes territoris que li corresponen. Així, ni l’individualisme ni el col·lectivisme són solucions humanes ─recordem, un cop més, que el llibre surt a la llum a mitjans del segle XX i fàcilment podem associar aquestes tendències al capitalisme i al comunisme respectivament; però la qüestió de fons ens pot servir, reitero, encara avui─.

Seguint amb l’anàlisi, en paraules de Martin Buber, el primer no veu la societat i el segon es nega a veure l’home. És a dir, el regne de l’ésser no és l’estret i angoixós territori del seu propi jo, ni l’abstracte domini de la col·lectivitat sinó aquesta terra intermèdia, afegeix Sábato, en què sol esdevenir-se l’amor, l’amistat, la comprensió, la pietat. Només el reconeixement d’aquest principi, doncs, ens permetrà fundar comunitats autèntiques, no màquines socials. En tot cas, segons l’autor argentí, “lo admirable es que el hombre siga luchando a pesar de todo y que, desilusionado o triste, cansado o enfermo, siga tratando caminos, arando la tierra, luchando contra los elementos y hasta creando obras de belleza en medio de un mundo bárbaro y hostil”.

Aprendre de la història ens permet entendre l’avui, pensar-lo i, sobretot, disposar d’un coixí prou sòlid per poder actuar amb prou força i honestedat. Potser ens cal, doncs, un nou Renaixement, basat en una nova ─o vella─ cosmologia que torni a posar l’ésser al centre de l’esfera, però sense el privilegi del domini i la força, sinó amb la capacitat de teixir complicitats i empatia amb altres formes de vida i amb el planeta sencer. Ara, a diferència d’etapes anteriors, tenim l’experiència i les lliçons d’allò que ja s’ha viscut i, per tant, no repetir segons quines coses.

La pintura que encapçala el text és un detall de ‘La Llegenda de la Vertadera Creu’, 1452-1466, de Piero della Francesca, que es troba a l’església de San Francesco, Arezzo.