Els propers mesos seran decisius, políticament parlant, per saber si el món, o almenys una part d’ell, s’estimba encara més o, en canvi, s’obren perspectives una mica més radiants. Desdibuixar o no les ombres amenaçadores depèn en bona part de nosaltres.
Per començar, tenim a tocar la segona volta de les eleccions presidencials al Brasil. Seran el 25 d’octubre. Les coses no pinten massa bé, certament: el favorit és el fill d’un condemnat per intent de cop d’Estat, quan va saber que havia perdut les eleccions i no podia optar a la reelecció. Tanmateix, la mobilització dels sectors progressistes pot ser la clau que faci girar la truita. Dos dies després, tindran lloc les eleccions legislatives a Israel. L’actual primer ministre, màxim responsable del genocidi contra els palestins i acusat de corrupció dins del seu propi país, no les té totes. Tanmateix, si hi ha una alternança en el poder, la situació envers els palestins sembla que no canviarà gaire, malauradament.
Uns dies més tard, el 3 de novembre, posarem el focus en les eleccions de mig mandat (legislatives i estatals no presidencials) estatunidenques. D’alguna manera també seran un plebiscit a l’actual president. El resultat, per bé o per mal, tindrà un impacte mundial i desitgem, no podia ser d’una altra manera, la pèrdua de la majoria republicana i/o trumpista a les dues cambres. I finalment el 29 de novembre tindrem les eleccions generals espanyoles. Tots aquests comicis són un factor clau per saber si en surt una extrema dreta més reforçada o no, i si en el cas de l’Estat espanyol aquesta acaba formant part del govern, 50 anys després del final de la dictadura franquista.
Davant d’això calen actituds democràtiques fortes, dels partits polítics però sobretot de la mateixa ciutadania. Són cabdals la previsió, la proximitat, el treball i la honestedat per resoldre els problemes emergents, sense demagògia. Cal que una esquerra humanista i antiautoritària agafi protagonisme i capacitat d’acció, i que la dreta moderada, inequívocament demòcrata, no caigui en temptacions ultres, com veiem que està passant en alguns països. Amb esperança, però amb fermesa, cal fer front als deliris, a les polítiques discriminatòries, al negacionisme climàtic i científic en general i al bel·licisme de certs fanàtics que l’únic que pretenen és enfosquir el món i enriquir els seus acòlits.
Avui fa anys que el feixisme va assassinar el president Companys. Siguem dignes, doncs, de la tasca de tantes persones que van lluitar contra l’extremisme i la violència, i contra els que pretenen subjugar l’esperança i els anhels dels pobles. Per això intentarem exposar en els propers articles diverses formes d’humanisme, justícia i llibertat que al llarg de la història van saber mantenir allunyades les ombres que assetjaven el món lliure. No tot està perdut.
La fotografia que encapçala el text és de Sebastião Salgado. Equador, 1982.
