Occident va passar d’habitar un món teocèntric (Edat Mitjana) a un món antropocèntric (Edat Moderna). Avui, la cosmovisió que s’imposa és el tecnocentrisme. Un procés que ve de lluny, certament, i que presenta una certa continuïtat. Així doncs, no és difícil preveure quin podria ser el proper model cosmològic dominant si no hi posem límits: un món regit per l’anomenada intel·ligència artificial (iacentrisme?).

Observem com l’ésser humà ocupa cada cop menys el centre, desplaçat per una tecnologia que tot i els seus beneficis en múltiples camps del coneixement ens desvetlla, almenys una part d’ella, sentiments de temor o d’incertesa.

En el seu moment vam convertir el món no humà en un objecte que calia dominar. Durant segles, la tecnologia va ajudar a enfortir aquest antropocentrisme. Ara som nosaltres els que estem en perill d’esdevenir purs objectes al servei de la tecnologia i de la IA, sota el comandament d’una colla de personatges, molts d’ells sense escrúpols, obcecats només pel guany immediat i per una influència geopolítica que amenaça la democràcia.

L’humanista del Renaixement Pico de la Mirandola, en el seu Discurs sobre la dignitat de l’home (1486), exalta les capacitats de l’ésser humà i en reivindica l’esperit crític. La seva indeterminació, pensa, és un fonament de la seva llibertat, i la raó esdevé la guia de l’esperit i de l’acció. Potser avui, més aviat, és necessari conduir la llibertat vers la responsabilitat, integrant en la nostra acció diària l’imperatiu ètic. Així mateix, l’orgull i l’ambició d’assolir un radi d’acció cada cop més gran i il·limitat ha de deixar pas a la humilitat i al respecte a l’altre i a totes les formes de vida que poblen el planeta. No tot ha de ser quantificable i mesurable. Podem ser allò que volem? Sí, però amb mesura i actuant amb consciència.

I si al final resulta que no ens hem mogut del teocentrisme? L’ésser humà va voler ser Déu, ocupant el seu lloc, i ara ho podria ser la tecnologia. Potser es tracta, en el fons, de tornar a ser simplement humans: éssers finits enfront d’un infinit que ens tempta contínuament.

La imatge que encapçala el text és un fotograma de la pel·lícula Metropolis (1927), dirigida per Fritz Lang.