Als 50 anys de la mort del dictador, cal recordar, de nou, les seves víctimes. Les que va deixar la guerra, els morts a la rereguarda, els infants que van morir en els bombardeigs, els exiliats, els deportats als camps de concentració, els que van patir repressió, tortura o marginació, els que van ser assassinats (Companys, Carles Rahola, Joan Peiró, Les Tretze Roses, Puig Antich…). No hem d’oblidar, tampoc, que va ser un règim feixista que va rebre el suport del feixisme italià i del nazisme durant la Guerra Civil, i que va governar amb mà de ferro durant gairebé quaranta anys amb el beneplàcit de les democràcies europees i dels Estats Units. Un règim cruel i assassí que en comptes de cercar la reconciliació va buscar la revenja i la confrontació. Un règim contrari a la vida, a l’amor, a la llibertat, a la compassió, en el seu sentit més ampli i profund. I a tot això hi hem d’afegir, a més, la por i el silenci imposats, la fam de la postguerra i …

El seu nom em desplau, fins i tot em neguiteja i m’enutja. Difícilment hi puc connectar. La cosa va anar a més quan vaig saber que, amb la idea de fer-li un lloc, s’havien expulsat altres noms que havien format part de la vida de moltes persones. Així que cada vegada que invoquen el seu nom ─cosa que passa ben sovint, i d’una manera reiterativa─ el rebuig augmenta. Sí, el nom el trobo lleig, insuls, gens atractiu, sense ànima. Hi reconec, això sí, aquesta tendència que tenen molts vers un món cada cop més tecnificat, impersonal i menys romàntic, que definitivament no és el meu. Suposo que ja heu encertat de què parlo: em refereixo, naturalment, a 3CatInfo. Amb la creació d’aquest monopoli informatiu s’han abolit o diluït noms tan bonics, estimats i plenament consolidats com Catalunya Informació, Catalunya Ràdio, 3/24 i TV3. D’aquesta manera, s’ha entrat en un procés d’uniformització i de concentració però també de confusió, on costa discernir la part de ràdio de la part de televisió. Així mateix, els colors, el …

A Catalunya, sigui on sigui, a l’hora d’encetar una conversa o demanar per alguna cosa sempre ho faig en català. A tothom, tingui la fesomia que tingui, em dirigeixo en aquesta llengua, fins i tot si em parlen en castellà. Un cop comprovat que m’entenen en català, continuo com si res. D’aquesta manera, hom conserva el dret de parlar amb la llengua que vol o amb la qual s’expressa millor. I no hi ha cap problema. Això sí: si el meu interlocutor no comprèn el català aleshores m’hi adreço en castellà, o, si cal, intento expressar-me amb altres idiomes. La comunicació i l’entesa per sobre de tot. Amb tot, hem d’admetre que viure només en català a Catalunya a vegades no és possible. Tanmateix, no hem de defallir, i cal continuar utilitzant-lo i impulsant-lo, fins i tot en contextos més adversos. Així mateix, crec que a les persones nouvingudes que estan aprenent català, amb dedicació i esforç (en soc testimoni), els hauríem de parlar en català. Sens dubte ho agrairan. És també una forma de …

L’horror a Gaza sembla no tenir fi. Cada dia es produeix un nou episodi de violència, mort i barbàrie. A les violacions dels drets humans per part de l’estat d’Israel ─com l’ús de la fam com a arma de guerra─, s’hi afegeix el silenci i la inacció de bona part de la comunitat internacional. Per tot plegat, els màxims dirigents de la UE i dels Estats Units haurien de dimitir. No són dignes del càrrec que ocupen, però sobretot han demostrat poca compassió i nul esperit humanitari. Alhora el desdeny i l’actitud frívola que han mostrat aquests dies vers la Global Sumud Flotilla ja no sorprèn ningú. Tanmateix, resulta indignant. Cal recordar, a més, que l’abordatge i detenció dels activistes per part de l’exèrcit israelià s’ha produït en aigües internacionals, transgredint, un cop més, el dret internacional. Tot està permès. Trobem a faltar també una major contestació de la societat israeliana contra la política criminal i deshumanitzadora del seu govern ──a banda d’exigir l’alliberament dels ostatges─. On és el centreesquerra laic i pacifista israelià? Podem …

Un món plural i divers és una riquesa que hauríem de preservar. Però per a determinades persones això és un inconvenient, un entrebanc, i fins i tot els provoca malestar. En tot cas, la qüestió no és escollir entre un món en blanc i negre o un món de colors. En primer lloc perquè el blanc i el negre també són colors amb tots els honors, que alhora gaudeixen de múltiples matisos. Per tant, la qüestió rau més aviat entre escollir o preferir un món caracteritzat per diferents colors ─inclosos el blanc i el negre─ o un món amb un únic color; és a dir, una sola realitat sense matisos. Per tant, si optem per aquesta darrera opció, ens allunyem de com és el món en realitat, i ens lliurem a com ens agradaria que fos. És una manera, si es vol, de consolidar una concepció unitària i dogmàtica de l’existència i del món. En canvi, la primera opció, pensem, transmet una idea que sintonitza plenament amb la pluralitat i la diversitat; una opció, per …

Hi va haver un moment en què la Unió Europea va poder exercir un paper actiu i eficient en assumptes com la pacificació de conflictes, la denúncia de les vulneracions de drets humans, el compromís amb el medi ambient o posar en valor la riquesa lingüística i cultural del continent. Amb tot, em caldria força temps per recordar quin fou aquest moment, si és que mai va existir realment. Així que aquest “va poder exercir” indica, amb tota seguretat, una possibilitat que no es va donar mai del tot. Europa, és obvi, pateix una crisi de valors i d’identitat. És una cosa, tanmateix, que ja ve de lluny. Però crec que ara s’ha agreujat encara més per la puixança de l’extrema dreta, que ja governa en alguns estats, i per la delicada situació geopolítica mundial. Diria, doncs, que els valors fundacionals d’Europa, basats en l’humanisme i en l’humanitarisme, han quedat diluïts per interessos econòmics i polítics espuris. És trist i indignant, per exemple, que la UE no hagi estat prou contundent davant les massacres i …

El progrés no té res a veure amb el creixement. Més aviat diria que el progrés combrega millor amb el decreixement i amb la idea de límit. En una època com la nostra, caracteritzada per l’emergència climàtica, és una temeritat i una incongruència tirar endavant projectes faraònics, com l’ampliació de l’aeroport del Prat. No hi ha manera que deixem tranquil el verd de la natura i vulguem substituir-lo pel gris de l’asfalt, en un país ja prou trinxat, especialment a la costa. I és que, a més, estem parlant en aquest cas d’un espai natural protegit per la Unió Europea, la qual ja ha advertit sobre el greu impacte mediambiental que aquesta obra suposaria. Per tant, esperem que al final s’hi posi una mica de seny. Més avions també implicaria més contaminació atmosfèrica i acústica, en un territori on la qualitat de l’aire és, en moltes zones, força deficient. Mentre alguns, com els grans poders econòmics, es freguen les mans davant de l’augment del trànsit aeri i en conseqüència del turisme ─tot i l’augment cada …

La biòloga Lynn Margulis ja destacava la importància de la cooperació per sobre de la competència en els processos de la vida: “La vida es una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar a aquells que s’associen”. Una idea que ja havia esbossat a principis del segle XX Kropotkin. L’ajuda mútua entre individus d’una mateixa espècie i entre espècies diferents ha resultat fonamental. La cultura i la natura han esculpit l’ésser humà, sempre disposat a la recerca i a la innovació, però la voracitat de poder, de diners, de territori i una ambició sense límits l’han acabat pervertint. El capitalisme, recollint fruits que ja estaven plantats, ha separat l’home de la natura, per així dominar-la millor (o ha estat al revés?). Però en comptes de potenciar la singularitat humana per què tingués cura de l’entorn i que visqués en coexistència pacífica i respectuosa amb les altres formes de vida, va preferir fer de l’ésser humà una altra cosa. El sistema econòmic ultraliberal va exiliar la mesura i va trencar les normes democràtiques més elementals. Tanmateix, …

La política no pot prescindir de l’ecologia. És més, pensem que aquesta li confereix un significat més pregon i democràtic, i la convida a ser més tolerant i compassiva. La política, gràcies a l’ecologia, pot abraçar tot el planeta, i situa la vida, amb totes les seves incomptables formes, en l’eix principal que vertebra tota acció. Avui, quan gairebé freguem el primer quart del segle XXI, l’acció política esdevé parcial, insuficient i, fins i tot, insolidària si no té en compte qüestions com el canvi climàtic, la biodiversitat o la contaminació de l’aire. Llàstima que no ho hàgim tingut present molt abans. Fins fa relativament poc els (grans) partits polítics d’arreu del món ─sempre amb les lògiques excepcions─ eren simples instruments de les elits econòmiques, pistes d’aterratge dels cabdills que comanden el sistema. I en bona part ho continuen sent, és clar. Les polítiques de les darreres dècades pel que fa a la qüestió ecològica han estat de tres tipus, bàsicament. En primer lloc, una acció que era, de fet, la inacció més deplorable: la …

El 12 de maig va certificar la fi d’una etapa en la política catalana. L’independentisme va recular, i l’anomenat procés, tal com l’hem entès, s’ha esvanit del tot. Ja feia un temps que hi havia símptomes de fatiga i una desconfiança palpable entre la ciutadania. Les causes les hem d’anar a cercar, en bona part, en les lluites assídues entre partits i l’acció repressiva de l’estat, que ha vorejat sovint─ sigui dit de passada─ els límits de la legalitat, si no els ha superat. Però també pensem que un altre motiu important ha estat no haver aconseguit teixir ponts amb altres sectors de la societat i engrescar així una majoria encara més àmplia que hauria pogut donar suport a la idea d’un estat propi. Probablement això hagués evitat tibantor, tensió i dolor, en una i en una altra banda. Tot plegat no significa, tanmateix, que l’independentisme hagi mort. Les circumstàncies de la vida, i en particular de la política, solen fer molts tombs─ i més en els temps veloços que vivim─, i és possible que …