D’això fa gairebé 10 anys… Sortia del Palau Robert, on havia anat a veure una exposició sobre el periodista Eugeni Xammar, i em dirigia, tot caminant, cap al Born Centre Cultural. Allà havia de tenir lloc la segona conferència d’un cicle que volia recordar algunes de les personalitats catalanes condemnades a mort pel règim franquista. Aquell dia tocava parlar de Carles Rahola, l’il·lustre escriptor, periodista i historiador gironí. 
Pel camí m’havia confiat una tasca difícil, gairebé impossible: intentava cercar carrers tranquils i silenciosos, amb pocs cotxes. I si trepitjava o passava a prop d’espais verds, doncs molt millor. Sigui quina sigui la ciutat on he estat sempre he provat de transitar per vies més reposades, encara que hagi hagut de fer més voltes.

En el cas que ens ocupa, crec que ho vaig fer a mitges. Abans d’entrar al barri de la Ribera, una paret pintada amb colors vius em va cridar l’atenció. En el bell mig, algú hi havia escrit els següents mots: Cultiva la teva ciutat. Així, tal qual. L’autor o autora havia fet evident com, de vegades, unes poques paraules poden significar més que mil imatges. Tot i això, exercir la bella tasca del cultivar, en aquest cas a la ciutat, no hauria de semblar pas tan difícil: tan si hi vivim com si estem de pas, cuidar el nostre entorn més immediat és un deure que no hauríem d’eludir. La lluita de les persones que desitgen un barri digne, lluny de l’especulació immobiliària o del turisme irrespectuós, o les que volen conservar un paratge natural amenaçat haurien de tenir la nostra admiració. Això també és fer país. Malauradament, deu anys després, no tothom segueix cultivant la seva ciutat com seria desitjable. La netedat dels carrers i dels parcs, o de l’aire mateix, és encara una assignatura pendent. Pel que fa a l’alimentació, la dificultat de poder consumir aliments de proximitat. Un hort o un jardí enmig de l’entramat urbà sempre és un plaer i caldria incentivant-me més. Cultivar espais de cultura, lleure i joc, lliures del trànsit motoritzat, per tal que els més petits, sobretot, puguin fer el seu aprenentatge vital, més enllà de les pantalles, hauria de ser una prioritat.

Però a partir de la frase que encara tenia davant meu, se’n podria fer diverses variacions, en un cert sentit igualment encoratjadores: Cultiva’t a la teva ciutat o cultiva’t amb la teva ciutat. En tot cas, sigui a la teva ciutat com en una altra, al camp o a la muntanya, sempre és recomanable i necessari ja sigui cultivar belles accions com cultivar-se o cultivar-se amb els altres.
No hauria de ser difícil, tampoc, cultivar més sovint la memòria i, en particular, la memòria històrica. Després de molts anys d’oblit i de silenci, fins i tot durant el període democràtic, s’han aconseguit obrir espais de justícia i de dignitat. Figures com Rahola i Xammar, per citar només dos exemples, han estat homenatjades i reivindicades, bé que encara són desconegudes per a molta gent. També ho han estat les persones anònimes assassinades i demés víctimes. Però encara queda molt per fer. Per exemple, que moltes famílies puguin recuperar els cossos de persones estimades que van ser executades pel franquisme, i que puguin reparar-se molts dels crims comesos. No hem de deixar de reivindicar, doncs, les persones que, en els temps més negres de la nostra història recent, van decidir cultivar espais de llibertat i de justícia. Per a elles també la nostra admiració.

La fotografia que encapçala el text és de Saul Leiter.