El 4 de desembre de 1937 Max Planck pronuncia un discurs a l’Escola Superior Tècnica de Munich que porta per títol Determinisme o indeterminisme. Comença amb una pregunta: tot allò que s’esdevé al món està determinat per endavant en tot detall o no ho està? És a dir, en els esdeveniments de la natura o en la vida espiritual i/o intel·lectual hi ha lleis ben determinades o regeix fins a cert punt l’atzar i la llibertat? La voluntat humana és lliure o determinada? No és el lliure albir una mera il·lusió? La resposta és diferent segons ho percebi la pròpia consciència o un observador extern?

La física quàntica desmantella dos pilars de la ciència clàssica, la causalitat i el determinisme, ja que quan es treballa en estadístiques i probabilitats abandonem tota idea de que la natura mostri un ordre inexorable de causa i efecte. Hi ha, doncs, un marge d’incertesa. Però també és cert que hi ha fenomens més probables que no pas uns altres, com podem comprovar en la nostra vida diària o en l’avenir del món en el seu conjunt.

Zhuangzi deia que “conèixer el límit del saber és el saber més gran”. Però tenir notícia d’aquest límit no ha exclòs la temptació de traspassar-lo, ja sigui per salvar-nos o bé per accelerar la nostra pròpia destrucció.

Simone Weil va viure del 1929 al 1940 en un edifici situat a la rue August Comte, davant mateix del Jardí de Luxemburg, a París. Mesos després d’haver participat a la Guerra Civil espanyola en el bàndol anarquista confessava en una carta a l’escriptor catòlic George Bernanos que de la mateixa manera que havia experimentat i conegut l’amor i la fraternitat en molts dels seus, havia conegut també persones massa propícies a caure en la violència i en el fanatisme.

Era una tarda densa, feixuga. Amb prou feines la llum hivernal il·luminava el seu escriptori. A través de la finestra, contempla uns nens que juguen amb la neu, encara tendre, allà, en un racó del parc. Els arbres semblen com fusells escanyolits amenaçant el cel gris. La vida, tanmateix, no vol marxar.

Sobre l’infinit, de Roy Andersson. Film suec que s’endinsa, a partir de breus fragments utilitzant càmera fixa, en la complexitat de la condició humana, amb tot el que té de bellesa, crueltat, banalitat i magnificència. S’hi barregen episodis històrics i de la vida quotidiana que són com delicades pintures vives de colors pastel, amb personatges que es mouen pesadament, immersos en la tristesa i en la desesperació. Hi ha humor i esperança, tanmateix, enmig del pessimisme: existeix sempre la possibilitat, real o no, de l’amor.

En el seu primer viatge a Itàlia (abril-maig de 1937), Simone Weil mostra la seva admiració per les obres de Giotto i Leonardo da Vinci. La veritat que revelen la corprèn.

En el seu Tractat de la pintura, diu Leonardo: “El bon pintor ha de reflectir dues coses importants, a saber, l’home i les intencions del seu esperit. La primera és fàcil, la segona difícil, ja que s’ha d’aconseguir a través de la representació dels gestos i dels moviments dels membres del cos”. Observem, doncs, els gestos dels personatges en les obres dels dos mestres, sobretot amb les mans, i la riquesa de sentiments que transmeten. En els seus apunts, com en alguns dels seus dibuixos, Leonardo reflexiona també sobre la crueltat de l’home: “La seva maldat no tindrà límit, i el seu salvatgisme arrencarà de ple els grans arbres del bosc de l’Univers”.

Felix Nussbaum va ser un pintor jueu alemany que es va veure obligat a fugir del nazisme. S’amagà durant anys, sempre amb la por de ser descobert. Mentre, pintava quadres que denunciaven l’horror i la seva pròpia angoixa. L’any 1944 va ser capturat i deportat a Auschwitz, juntament amb la seva companya Felka Platek. Allà van ser assassinats, segons sembla a principis d’agost. Tota la seva família va ser també exterminada. El seu Autoretrat amb passaport jueu és un quadre colpidor sobre el temor i la humiliació. La llibertat i la dignitat de molts havia estat proscrita, per vergonya del món civilitzat.

Avui, altres murs s’aixequen. Som éssers finits. Lliures o determinats, però finits.

Harry Gruyaert. Ostende, Bèlgica, 1988.