Avui, de fruites estranyes*, ja no és habitual trobar-ne. Fa un temps, sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones enfervorides i fanàtiques, però també n’hi havia mogudes per la curiositat o que fugien de l’avorriment. En els rostres dels més exaltats hi solia haver expressions d’odi i de revenja. Els únics que no entenien massa què passava eren els infants, però aviat ho sabrien.

Ara, l’odi es mostra d’una manera més subtil, més civilitzada. Sobretot si el propaga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, té un color pastanaga, però també pot ser ros o negre.

L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar a l’interior de qualsevol individu. Li cal només una mica d’aliment, una llum adequada i un terreny fèrtil. Aleshores, pot propagar-se com el foc. Manipular les masses resulta ben senzill.

Els temps han canviat, sí. Però l’odi continua. El senyor pulcrament abillat promet coses que sap que no podrà complir. Molts o pocs, tant és, li riuen les gràcies o comparteixen els seus eslògans simplistes, estridents, demagògics. Sí, els temps han canviat, però…

El text remet a la cançó “Strange Fruit” (Fruita estranya), popularitzada per Billie Holiday. La música i la lletra és d’Abel Meeropol, un poeta jueu del Bronx. S’havia inspirat en una fotografia feta el 7 d’agost de 1930, on s’hi veia dos ciutadans negres, Abram Smith i Thomas Shipp, penjats d’un arbre, linxats per uns ciutadans blancs.

“Arbres del sud amb fruites estranyes./ Sang a les fulles i sang a les arrels”. Així comença el poema. Es diu que Billie Holiday, després de cantar la peça, ja fora de l’escenari, solia plorar amargament. Les fruites estranyes sempre fan plorar. Abans, ara i sempre.

La fotografia que encapçala el text és de Dorothea Lange. Sunlit Oak, c. 1957.

---