El món, de cop, es va fer més petit, més vulnerable. El núvol radioactiu va cobrir el cel d’Europa ─i de més enllà─. No només havia esclatat un dels reactors de la central nuclear, sinó també la fe cega que hi havia per la tècnica. Els homes, “alhora racionals i sords a la veu de la raó”, en paraules de l’escriptor Miguel Torga, podien acabar amb el planeta i la vida.

Els que van apagar l’incendi, els que van construir el sarcòfag, van ser els primers a morir. A l’interior de la zona d’exclusió la gent ho va enterrar tot: fulles, vehicles, cases, fins i tot la mateixa terra. Els pobles es van buidar. La natura es va quedar sola amb la seva bellesa, però també amb un senyal inquietant i pertorbador que s’hi havia plantat: el trèvol radioactiu.

Les fotografies que va fer Igor Kostin ens continuen impactant. Com també el llibre que va escriure Svetlana Aleksiévitx, La pregària de Txernòbil, una obra plena d’humanitat, amor i sofriment, en què dona la veu a les víctimes, massa temps silenciades.

Avui, 40 anys després, Txernòbil continua sent una advertència, una tragèdia que forma part de la nostra memòria.

La fotografia que encapçala el text és de Igor Kostin.