Sempre ha passat. Però mai com ara rebem la informació amb tota mena de detalls ─això sí, rigorosa i prèviament verificada─ i ho podem veure amb els nostres propis ulls, dia rere dia.

Així, assistim esgarrifats com s’utilitza la fam, el fred, la calor o la por com a arma de guerra contra éssers innocents, a part dels bombardeigs indiscriminats. Com és possible això? Sabem, doncs, que passa i qui ho fa, però no fem res. Són crims contra la humanitat que, segurament, quedaran impunes.

Per altra banda, com és possible la persecució i identificació de persones pel sol fet de tenir la pell més fosca? O l’assassinat de manifestants que protesten contra règims autoritaris? Sí, com és possible tot això? No hem après res del passat?

Fa uns mesos el president nord-americà va dir que el seu límit era la seva pròpia moral. Aquestes paraules, venint d’un individu amoral, signifiquen que la moral i l’ètica no existeixen. Però la política, o la vida, sense ètica no es comprèn, és impossible, la humanitat queda reduïda a la mínima expressió. Així que en un món esquinçat moralment només ens queda rearmar-nos moralment i posar-nos al costat, més que mai, dels drets humans fonamentals.

El filòsof Jean Lacroix, de qui commemorem enguany els 40 anys de la seva mort, va escriure: “Ser una persona és participar de tot allò que existeix”. Participar i actuar contra la barbàrie i la injustícia és un deure que tenim en tant que éssers humans.

La fotografia que encapçala el text és de Robert Capa. Èxode republicà, després de la Guerra Civil espanyola (1939).