Mirar els ulls dels animals podria ser una manera de connectar amb ells i cercar confiança… Però compte: aquesta acció aparentment tan simple i inofensiva pot indicar també depredació. Mirar-nos, pensar-nos…, subtilment.

“Domineu la terra”, se’ns va deixar anar com un mandat bíblic i propagat des de tribunes polítiques. Des de llavors actuem per dret de conquesta. Els animals foren considerats màquines biològiques, i la terra… Bé, la terra podria ser explotada tant com volguéssim. No hi havia límits. Que els animals no pensen, que no pateixen? Fins i tot els gossos somnien. Potser el problema rau en què fem excessiva projecció humana sobre els animals, sobre tot allò que hi ha en el nostre entorn. El maltractament als animals, a la terra, no només és un delicte sinó un crim.

El pensament d’un ésser humà reflecteix l’univers d’una manera particular i irrepetible. Existeixen milions de maneres de veure el món, però alhora a cada persona se li poden obrir multitud de finestres, atenent a les circumstàncies del moment: mil i una maneres de percebre la realitat i el cosmos… L’univers no té límits i, com va dir Nicolau de Cusa, “el tot resplendeix en totes les coses, totes les coses que estan per tot arreu”.

Hi ha un retorn real a la religió? O ha estat sempre allà? De fet, què s’entén per religió? És força evident que hi ha hagut des de sempre una relació directe entre el capitalisme i la religió. Només cal veure com ara els tecnooligarques utilitzen el fet religiós en benefici propi i per imposar la seva manera de veure i dominar el món. L’amoralitat s’abraça a la religió, qui ho havia de dir. Però on és l’esquerra? I, més concretament, no hauria de poder parlar de religió, també?

No tenim temps per fer segons què. Anem tant accelerats que el fet d’aturar-nos es considera un fracàs, una derrota. Però la velocitat també paralitza, certament. Però si alguna cosa hi ha és una paràlisi de la sensibilitat. Per tant, és necessari aturar-se per poder pensar i actuar i, sobretot, per fer rutllar la capacitat d’escolta. Així, caldria trobar espais per pensar junts. No hem de perdre l’esforç per imaginar, per somiar. La utopia no l’hem d’anar a cercar en un futur més o menys proper, sinó que rau en el mateix present, com deia Ernst Bloch.

Pensar i/o escriure ens dona serenitat. Ens hem de perdre una estona: caminar, llegir, habitar un silenci… Ho veiem clarament: el neoliberalisme no para d’oferir-nos coses. Ens tanca en una gàbia, ens atrapa. Potser hauríem de preguntant-nos, doncs, com viure, i mirar de produir una vida diferent.

El temps neix amb la matèria, o la matèria neix amb el temps? En tot cas, la bellesa no deixa de ser una possibilitat. Com la llum i el seu reflex. No es pot negar que tot sovint el reflex sol ser més bell que la llum mateixa… Què és la bellesa? “El que és bell és l’infinit representat de manera finita”, deia Schelling. I, com ja es preguntaven els grecs, la bellesa és font de bondat? Aquest món podria ser tan ple de bondat…

El món dels possibles és més ampli que el món dels reals, va escriure Leibniz. No tot el que és possible s’ha realitzat o es realitza. Quantes coses ens hem perdut? La possibilitat no realitzada tindrà una altra oportunitat per existir? I, per altra banda, allò que és tècnicament possible ha de ser acceptable, ha de ser realitzat? L’ètica, altre cop.

“Si ets neutral en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressió”, va afirmar Desmond Tutu. I John Carlin assenyalava fa uns dies en una conferència: “El ressentiment (el personal i el col·lectiu) és el motor més eficaç i perillós”. Sí, per això hem d’apel·lar a la part més bona de la humanitat, a les coses millors de cada persona. Només així ens en podem sortir.

Com Tutu, una altra figura imprescindible com Edgar Morin, mort recentment, també ens va ajudar a pensar sobre la democràcia, l’amor, la tolerància i la llibertat. És a dir, sobre les coses millors de la humanitat, per tal de cultivar-les i dispersar-les àmpliament pel nostre entorn.

Aquest text és fruit de reflexions i pensaments extrets de conferències, lectures i notícies recents.

La fotografia que encapçala el text és d’Édouard Boubat. Illes Balears (1954).