Hem superat el primer quart del segle XXI, i encara no sabem on anem.

El camí és confús, imprecís. No s’albira tampoc cap illa on puguem baixar i pensar amb calma. El dia esdevé nit, i la nit permet somiar un nou dia, que no acaba d’arribar mai. Però resistim, i això, al cap i a la fi, és el que compta.

Vivim una època de canvis profunds ─socials, polítics i tecnològics─, amb tota mena d’esdeveniments constants i sorprenents, gairebé sense temps per pair-los. Fem via acompanyats per una incertesa creixent, capficats sobre el futur de la humanitat i del conjunt del planeta. Observem, alhora, amb perplexitat i tristesa moltes coses que tenen lloc diàriament arreu del mon, amb nombroses víctimes innocents.

Hi ha qui vol retallar drets fonamentals que semblaven plenament consolidats, i amb l’ajuda, o no, de la IA s’intenta crear un nou ordre mundial basat en la raó de la força ─i dels diners─ més que no pas en la força de la raó ─i del cor─. Les xarxes socials han canviat la nostra visió del món i han afectat les nostres relacions. I ara, amb la IA, el futur és, encara, més imprevisible i potencialment amenaçador si la voracitat humana s’imposa al bé comú.

Som en una època de transició, en què s’entreveu un escenari que serà molt diferent del que hem viscut fins ara. Cada cop hi ha més la consciència que deixem enrere un món per veure’n néixer un altre. Depèn de nosaltres i de la fortalesa de la democràcia a l’hora d’afrontar, amb garanties, els embats que ens amenacen, i aportar una mica de llum a l’esdevenidor. Sapiguem, doncs, ser dignes de la nostra tasca com a éssers humans.

La fotografia que encapçala el text és de Abbas Kiarostami, i pertany a la sèrie Rains.