PORTADA
Feu un comentari

Tolerància i docta ignorància

Hi ha pensadors que deixen una profunda petjada, s’avancen al seu temps i enuncien un nou món o una nova manera de veure les coses. Entre aquests podem esmentar Descartes, Kant o Nietzsche, situats a la cruïlla de dues èpoques: la seva i la que naixerà un temps després, inspirada o formulada en part per les seves idees. 

Nicolau de Cusa (1401-1464), tot i que menys conegut, és un pensador que forma part de la mateixa espècie. Sense exagerar podem dir que es tracta d’una de les figures més rellevants del pensament occidental. Ernst Cassirer el va definir com “el primer pensador modern”. El seu corpus filosòfic, encara inserit en el medievalisme, enuncia el Renaixement i la Modernitat. És un filòsof que ens sedueix tant per la profunditat i la bellesa dels seus escrits ─cultivant un estil que beu del diàleg platònic─, com per la seva no adscripció a cap grup o tendència. Ell mateix fa dir al personatge principal d’una de les seves obres: “No sé si soc pitagòric o una altra cosa. Si sé, malgrat tot, que no segueixo en això a cap autoritat, encara que intentin influir-me”. Tanmateix, això no vol dir que no apreciés la rica tradició filosòfica precedent. Al contrari, en va assenyalar els aspectes més destacats i és indubtable que el van ajudar a eixamplar les fronteres del coneixement.

En efecte, les seves inquietuds abracen molts camps del saber. Va cultivar les matemàtiques i l’astronomia, va projectar una nova cosmologia i va obrir portes per a una major investigació de la natura. Així, va negar que la Terra estigués en repòs en el centre de l’Univers, alhora que va ampliar el cosmos cap a l’infinit. Qui sap si hi va tenir alguna cosa a veure Giotto, el gran pintor que també prefigura el Renaixement. Nicolau de Cusa va estudiar uns anys a Pàdua i és molt probable que visités i admirés les pintures de la Capella dels Scrovegni, executades per l’artista un segle abans. En un espai tridimensional hi podem veure figures amb un alt grau d’humanitat, expressant una àmplia gamma d’emocions, sota un firmament d’un blau atzur profund.

A més, Nicolau va oferir una nova valoració de la productivitat artística de l’ésser humà, sempre, però, en relació amb l’infinit, Déu, i amb el cosmos mateix. En els seus escrits sempre hi ha l’ombra constant de la divinitat: el gran misteri que no podem copsar per la raó. De Déu no se’n pot parlar, no se’n pot fer cap representació ni li podem donar cap nom; resta amagat (en això, el Cusà segueix la teologia negativa).

Segons el filòsof alemany, la contemplació i l’acció es donen la mà. Així, a més d’exercir com a filòsof i teòleg, va tenir un càrrec important a l’Església: va ser cardenal. Va advocar per reformes eclesials però també polítiques, i sempre manifestarà una peculiar comprensió vers els sospitosos d’heretgia, com el Pseudo-Dionís, Escot Eurígena o els hussites. Fou un home partidari del diàleg, i va treballar per la unitat ecumènica intentant apropar les dues branques principals de la cristiandat: l’occidental i l’oriental.

Hi ha un desig d’unitat i concòrdia de les religions, pensava. D’aquesta manra va ajudar a reforçar la idea de la pau i la tolerància mundials. Però que no exclogués les religions no cristianes, ja que en totes, creia, hi ha una única veritat divina suprema. Per altra banda, va reivindicar la figura humana de Jesús, de manera semblant, per exemple, com ho feu Giotto en les pintures de Pàdua.

Amb Nicolau de Cusa, doncs, els estatges incomunicats de la cosmovisió medieval es converteixen en vasos comunicants, que permeten el pas de l’un a l’altre sense traumatismes ni ruptures; tot hi és interrelacionat i connectat. En aquest sentit va escriure molt sobre la coincidència dels contraris, un concepte originat, pel que sembla, durant un viatge amb vaixell pel Mediterrani quan tornava de Constantinopla (1437). Aquests oposats, va escriure, només poden coincidir totalment en l’infinit (Déu).

Una altra idea destacada és la docta ignorància, que trobem en la metafísica sufí, per exemple. Tot saber és tan sols una aproximació i tota ciència és conjectura. La saviesa consisteix, doncs, en la presa de consciència dels propis límits i especialment del coneixement de la pròpia ignorància. És a dir, saber que no se sap és saber. Una idea que es relaciona amb el concepte de tolerància abans esmentat i que s’allunya, per tant, del dogmatisme.

El Cusà es va declarar admirador de Ramon Llull (la seva biblioteca, que encara es conserva, inclou diverses obres del savi català) i va influir alhora en Giordano Bruno i Leibniz, entre altres. Als 625 anys de la seva mort, Nicolau de Cusa ens pot semblar un personatge d’un món remot, que poc té a veure amb el nostre, però si l’estudiem amb atenció comprovarem que moltes de les coses que va dir no són gaire lluny dels nostres anhels i preocupacions, alhora que ens esperona, amb la seva actitud, a descobrir quina pot ser una nova manera de relacionar-nos amb l’univers i aprofundir en el diàleg entre els humans. Però sobretot ens ensenya el camí vers una nova valoració del saber, i que de fet ja havien practicat alguns filòsofs de l’antiguitat: la humilitat i la honestedat com a màximes expressions de la saviesa.

La imatge que encapçala el text és un dels frescos de Giotto que podem veure a la capella dels Scrovegni (Pàdua). Concretament es tracta de la Presentació en el Temple (1303-1305).

This entry was posted in: PORTADA

Deixa un comentari