La Nau torna després d’uns mesos confinada i muda, i ho farà més encongida. Alguns potser l’havien imaginat desballestada, arraconada al port i presa d’un somni etern. No ha estat ben bé així. La Nau reprèn la marxa, just amb el canvi d’any, però alleugerint la seva càrrega. No podrà navegar per aigües profundes ─no té la capacitat ni l’audàcia─ però això no vol dir que lliscar per aigües superficials sigui sinònim de superficialitat. La Nau és viva, lliure. A cada expedició s’endurà les paraules justes: vetllarà a cada moment per què no hi hagi més de mil caràcters, sense comptar els silencis─és a dir, els espais─. Com fins ara, sortirà els dijous, al migdia de la setmana, equidistant de l’alba i del crepuscle. En fi, que La Nau reapareix de bell nou, encetant una altra etapa, dibuixant en el blau del mar i del cel petits fragments de política, periodisme i cultura─i amb ella els llibres─, una mostra de la creació d’homes i dones. Aquesta setmana La Nau ha comprovat que pot tornar a …

La Nau ha provat de sortir de nou, tal com s’havia compromès, però no aconsegueix trobar un camí atractiu, i navegar de la manera que ens tenia acostumats. Va donant voltes amunt i avall, li està costant afermar-se en alguna clariana òptima, cercar un bon aixopluc per pensar amb calma i fer, sobretot fer. També és possible que s’hagi quedat finalment a port i no hagi pogut llevar l’àncora. Pot ser una cosa com una altra. Tanmateix, és ara una nau capcota, una mica melancòlica, que deambula sense rumb o, simplement, com hem dit, roman quieta, esperant recuperar alguna mena d’estímul que li permeti assaborir l’energia i l’empenta necessàries. Potser hi té a veure l’època que vivim, però tampoc no és segur del tot. Deixem-li una mica de temps, doncs. La Nau desitja de tot cor que sigueu comprensius. Li sap greu, és evident. És una situació estranya que no hauria volgut que s’hagués donat. Però les coses són així. En tot cas seguirem informant, i més d’hora que tard esperem veure La Nau navegant …

Som al juliol i, com l’any passat, La Nau fa una pausa de dos mesos. Si preferiu podem dir-ne vacances, descans, aturada, parèntesi o, fins i tot, sojorn. Tant se val, però ens sembla que pausa potser sigui el mot que més s’hi escau, tot i que la resta, en un cert sentit, poden ser sinònims. La Nau, doncs, torna altre cop a port, i deixarà de navegar durant aquest temps; encara que siguem a l’estiu, o precisament per això. Si no hi ha res de nou, tornarem el dijous 10 de setembre*. Hi haurà alguns canvis, provarem noves rutes, viatjarem per racons que encara no hem explorat. Si més no, ho intentarem. És saludable anar fent variacions, petites ziga-zagues, amb el risc de no encertar l’objectiu, si és que n’hi ha, però amb la convicció que no ens allunyarem massa de l’esperit original del projecte. Justament fa uns dies, La Nau ha complert els dos anys d’existència. En aquest temps pensem que han tingut lloc tres etapes ben diferenciades: En la primera, la que …

  Ningú no va saber mai quant de temps portava allà. Alguns deien que va néixer amb la ciutat. D’altres, que ja hi era de molt abans. Allò que sobtava més era el seu moviment, força peculiar: es desplaçava seguint el perímetre urbà, dia sí, dia també. Desafiava el vent. A les nits serenes, s’aturava. Semblava un drap deixat de qualsevol manera damunt d’un mirall resplendent. Podia prendre múltiples formes. Tothom hi havia dit la seva: una gavina esmaperduda, un rostre devastat, una nau futurista. Els científics no sabien com explicar el seu comportament, ni la seva suposada immortalitat. S’havien proposat diverses teories, però no n’hi havia cap que fos plenament satisfactòria. Els poetes li havien dedicat versos, però cap d’ells no havia sabut captar el seu esperit. En aquests segles, la seva mirada va ser testimoni de tota mena d’esdeveniments, i per tant, del dolor i de l’alegria dels habitants de la ciutat. N’havia escollit uns quants a l’atzar: el noi gras que sempre anava sol, la noia bonica d’expressió trista o l’infant que …