El tren és ─o era─ un mitjà idoni per llegir. El ritme amb el qual avancen les paraules es mesura amb la pròpia cadència del ferrocarril, amb el seu moviment i amb la seva fressa que lluny d’estridències ens aporta serenitat i ens convida a transitar per estats propers a la felicitat. Malgrat que ja no sovintegen els llibres ni la lectura a l’interior dels vagons, amb més raó volem reivindicar i enaltir aquesta bella pràctica, la qual més enllà que ens hàgim enamorat del propi text literari i de la història que s’explica fa que el viatge sigui més curt ─si desitgem arribar aviat al nostre destí─ o més llarg ─si el que volem és gaudir encara més del viatge─. Alhora, davant dels sotracs i les incidències habituals dels combois i de la xarxa ferroviària en el seu conjunt que patim gairebé cada dia, la lectura d’un llibre esdevé una activitat preciosa per no caure en la frisança i en la desesperació. En tot cas, si no disposem, pel motiu que sigui, de cap …

Concerts íntims de vint minuts en espais patrimonials de la ciutat de Vic. Això és “El so de les cases”, una iniciativa cultural i lúdica que enguany ha arribat a la novena edició, i que ja s’ha consolidat com una de les iniciatives més interessants d’aquestes dates. Això sí, per accedir-hi és necessari fer cues ─entre mitja hora i tres quarts, pel cap baix─, especialment quan es tracta de llocs interiors i petits. Això també vol dir que potser no hi podràs entrar ─tot i que l’organització vetlla per comunicar-t’ho amb un temps d’antelació─ i que ho hauràs de tornar-ho a provar en una altra sessió. Han estat dies de bon passejar, la caloreta no ens ha deixat en cap moment, tot i algun plugim. De tant en tant, girant una cantonada, albiràvem les cues que s’anaven formant per entrar als diversos edificis i jardins emblemàtics de la ciutat. Per sort, el temps d’espera passava més ràpid si et trobaves coneguts i saludats amb els quals intercanviaves impressions sobre els concerts i les seves peculiaritats. …

Acabem de deixar enrere les eleccions europees, i la fotografia que n’ha sortit no podem dir que sigui massa encoratjadora; més aviat al contrari. En primer lloc, hi ha hagut una participació baixa en general ─ només un 51%─, una tendència que es manté amb major o menor grau i que, malauradament, encara pot anar a més en el futur. Per altra banda s’ha produït un biaix cap a la dreta. Però el que és més preocupant és l’augment de l’extrema dreta xenòfoba, nacionalista i amb posicionaments antieuropeus, i el fet que cada cop són més els joves que es decanten per aquestes opcions. En aquest sentit, intervenen poderosament les xarxes socials, una eina que afavoreix la propagació de les mentides i les mitges veritats. Solucions simples a problemes complexos, la crida a la por i als instints més primaris de l’home o la demagògia són altres de les estratègies que fa servir l’extrema dreta. Però hem de reconèixer, amb tristesa, que han sabut entrar en determinades capes socials que abans votaven l’esquerra o l’extrema …

D’això fa gairebé 10 anys… Sortia del Palau Robert, on havia anat a veure una exposició sobre el periodista Eugeni Xammar, i em dirigia, tot caminant, cap al Born Centre Cultural. Allà havia de tenir lloc la segona conferència d’un cicle que volia recordar algunes de les personalitats catalanes condemnades a mort pel règim franquista. Aquell dia tocava parlar de Carles Rahola, l’il·lustre escriptor, periodista i historiador gironí. Pel camí m’havia confiat una tasca difícil, gairebé impossible: intentava cercar carrers tranquils i silenciosos, amb pocs cotxes. I si trepitjava o passava a prop d’espais verds, doncs molt millor. Sigui quina sigui la ciutat on he estat sempre he provat de transitar per vies més reposades, encara que hagi hagut de fer més voltes. En el cas que ens ocupa, crec que ho vaig fer a mitges. Abans d’entrar al barri de la Ribera, una paret pintada amb colors vius em va cridar l’atenció. En el bell mig, algú hi havia escrit els següents mots: Cultiva la teva ciutat. Així, tal qual. L’autor o autora havia fet …

Fa unes setmanes, fent un tomb per Barcelona, cosa que faig de tant en tant, vaig comprovar que la llengua catalana no està tan malament com diuen. Al contrari, sembla que va a més, especialment al centre de la ciutat. Per començar, em vaig topar, al metro, amb un cantautor que s’expressava en català, amb una tenacitat admirable i amb tota la naturalitat del món. Vaig sortir-ne corprès i meravellat. Tot i que em va admetre, tot seguit, que havia rebut insults per això; és a dir, per cantar en català, aquí, a la capital de Catalunya. Ja se sap, el català és provincià i sempre té entre cella i cella provocar; en canvi, qui canta en anglès, per exemple, demostra tenir un fi esperit cosmopolita. Una estona abans, en una de les artèries principals de la ciutat, un titellaire, entremig d’un espectacle commovedor, s’adreçava amb un “gràcies”─ així, en català─, a qui li mostrava reconeixement. Tot i que molts dels presents devien ignorar que es tractava precisament d’això: que havia dit una o dues …

De bell nou esguardem unes eleccions. Ja fa unes setmanes, però, que percebem agitació, i aquest dijous s’enceta oficialment la campanya. Però ja són entre nosaltres. Els polítics han trucat el timbre de l’edifici on vivim. Els hem obert─ quin remei─. Pugen les escales fent un cert rebombori, saltironejant, se’ls nota eufòrics i com no podia ser d’una altra manera porten a l’esquena una motxilla carregada de promeses i de proclames grandiloqüents. Ara s’aturen davant la nostra porta i truquen. No sabem què fer. Els obrim? Fem veure que no hi som? “Només són cinc minuts”, ens diran. Però és que el que ens direu ja ho sabem, els respondrem. “I no teniu cap pregunta per fer-nos?” Potser sí, però no estem segurs que contesteu exactament allò que us demanem. En fi, ens esperarem una estona darrera la porta, en silenci, i pensarem què fem. La seducció, doncs, ha començat. La qüestió és si hem de participar novament d’aquest ball. Votar té la seva importància, sens dubte, però també hem de tenir en compte que, …

El Mediterrani es va humanitzar, les aigües van agitar-se, i ja no hi havia distinció entre transparència i opacitat. La fortuna i la desgràcia, la joia i la tristesa, s’alternaven veloçment, i portades al límit vorejaven l’abisme de la desmesura. Fins i tot la superaven. Massa humà tot plegat. Massa dolor i sofriment. El paradís, la terra somiada, era lluny i inabastable. La salvació, molts cops, ja no era possible. Entremig, el blau del mar era (és) també la porta d’entrada a la mort, la tomba per a milers de persones. El mar que uneix persones i cultures era (és) el trist presagi de la misèria humana, de la dissort que sempre colpeix els més vulnerables. Erri De Luca és un dels autors contemporanis que amb més coneixement ha escrit sobre la Mediterrània, les seves llums i les seves ombres. Ell, que va néixer davant d’aquest mar d’innombrables ressonàncies. L’escriptor italià aplega una sòlida trajectòria literària de més de trenta anys, i és sens dubte una de les veus més destacades del panorama internacional. Excel·leix …

Sortim del CCCB. El dia és clar, sense ni un núvol. Aquest centre cosmopolita, de prestigi internacional, és un dels millors obsequis que ha rebut Barcelona, i Catalunya─ l’any que ve ja farà 30 anys!─. Hi hem viscut moments extraordinaris. En repassem alguns mentre fem via pel carrer Montalegre i voregem la plaça dels Àngels, amb el MACBA observant-nos de perfil. Tot seguit agafem el carrer d’Elisabets. Allà ens aturem una estona a la Central del Raval, un altre lloc especial. Joan Margarit deia, en un poema, que la llibertat és una llibreria. Nosaltres hi afegim també serenor i felicitat. Prosseguim en direcció a la Rambla. Ens fa una mica de mandra, és cert, però allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l’atenció. Sí, d’aquests encara en podem trobar a les ciutats. I a més és justament el que buscàvem. Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. Fou inaugurat l’any 1894, i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estopà. Ho heu endevinat, és la seu de la Reial …

A l fons de la petita vall formada pel MNAC i l’Anella Olímpica hi ha un Edèn. Per sort, no és massa concorregut. La major part de la gent hi passa de llarg─ segueixen habitualment el camí traçat en línia recta que uneix els dos vèrtexs superiors de la vall─, i són comptades les persones que hi baixen. És per això que s’hi està de meravella: el silenci i els sons de la natura, les olors i el verd exuberant, et fan pensar per moments en un petit Montseny enclotat al bell mig de la voràgine i la voracitat de la gran ciutat. És cert que acabem de creuar les portes de Montjuïc, però trobar-se un oasi enmig d’un altre oasi té la seva gràcia i el seu encant. Però de quin Edèn estem parlant? Doncs del Jardí botànic històric, i del seu germà petit─situat just al seu costat─, el Jardí sensorial. El primer fou creat als anys 30 per l’eminent botànic Pius Font i Quer, i conté, entre altres tresors, els arbres més alts …

Entro en un món interior format per ampolles, tasses i gerros. La distribució és senzilla, austera, però està feta amb molt d’afecte. Les figures ─podrien ser humanes─ estan l’una al costat de l’altra, lleugerament separades entre si. Aquest buit encara les fa més vives. Els seus colors són més aviat discrets: ocres, grisos, grocs i verds pàl·lids, una gradació subtil de blancs, i un blau o un vermell que de tant en tant treuen el cap. Surto a l’exterior. Els paisatges potser no són molt bonics, el verd sembla com si l’haguessin empolsinat, els contorns són indefinits. Passejo pel costat d’una casa perduda entre turons; la llum és escassa, endormiscada─ en paraules de Giorgio Bassani─. Tanmateix, tot em resulta familiar. Hi estic bé. En cadascun d’aquests bocins de realitat─pintures, aquarel·les, aiguaforts─ hi ha tendresa i pulcritud, calma i soledat, misteri i poesia. S’hi nota la mà d’un pintor pacient. Però no m’oblido del silenci que transmeten aquestes obres. Un silenci que esmorteeix les ferides del món. No hi ha dubte, doncs, que es tracta d’un …