No tothom veu la vida com un do, un donar-se als altres. Hi ha persones sense les quals el món seria una mica millor i, fins i tot,  infinitament millor. Són una minoria, per sort, però són les que tenen la força de la violència i el poder. En canvi, hi ha persones que han contribuït a bastir una societat més humana, alçant la veu contra tota mena d’abusos i injustícies, i negant-se a ser còmplices de la barbàrie. I si no han pogut canviar el món com haurien desitjat, sí que n’han frenat la seva caiguda o han pogut aconseguir petites victòries. És per això que la mort d’aquests últims, quan s’esdevé, ens deixa una mica orfes i amb un pòsit de tristesa. L’últim d’aquests referents ha estat Desmond Tutu, incansable lluitador contra l’apartheid a Sud-àfrica i contra tota forma de discriminació i d’injustícia. Home cordial i somrient, dotat d’un sentit de l’humor fi i intel·ligent, congeniava aquest caràcter afable amb la contundència en les seves paraules i accions. Tenia clar en quin lloc …

Abans que els diners i l’economia fossin el principi ─i la fi─ de totes les coses, per alguns savis grecs ho van ser l’aigua, l’aire o el foc. I si l’aigua consumeix el foc, el món capitalista destrueix l’aigua, l’aire, la terra i els boscos. En el punt àlgid de la pandèmia vam pensar que una nova manera de fer les coses seria possible quan aquesta desaparegués. Però em temo que no serà ben bé així: el món continuarà girant més o menys igual, al servei d’uns quants privilegiats. Una reflexió de Jean Cocteau, que podem trobar en el seu Diari, encara té, en aquest sentit, tota la vigència: “La gent honrada té totes les dificultats del món per viure en la nostra època. Tan sols hi viuen còmodament els cràpules i els estafadors”. L’any 1972 Ursula K. Le Guin publica la novel·la El nom del món és bosc. En aquesta, uns futurs exploradors procedents de la Terra colonitzen un planeta els habitants del qual viuen en simbiosi amb la natura. Però amb la Terra …

Un dia de novembre de 1945, Isaiah Berlin visita Anna Akhmàtova a Leningrad, l’actual Sant Petersburg *. Berlin no ha tornat a aquesta ciutat des fa vint-i-cinc anys, quan en tenia onze. La ciutat ha patit greus danys, a causa del setge, però encara conserva vestigis d’enorme bellesa. Akhmàtova viu a la planta superior d’un edifici barroc, voltat d’unes reixes de ferro forjat. El pis amb prou feines té mobles. Fa anys que viu reclosa dins del seu propi país; té una llibertat de moviments molt limitada, la seva obra, condemnada al silenci. Berlin ens la descriu com una dona elegant, de gestos pausats, amb uns trets bells i lleugerament durs, i una expressió d’infinita tristesa. La conversa es prolonga durant hores. Parlen de Dostoievski, Blok i Pasternak. Evoca el seu primer marit, el poeta Nikolai Gumiliov, afusellat l’any 1921, acusat de conspiració, i Óssip Mandelstam, que va morir en algun lloc de Sibèria, a finals dels anys 30. La poeta parla amb una veu calmada, monòtona, “com una princesa d’un lloc remot a l’exili, …

L’ésser humà se sent impressionat. Percep, més que mai, la seva petitesa; ha guanyat humilitat. Però ara és la terra, una terra infinita, qui el crida, no el mar ni el cel: “Enfront de l’extensa planura l’home està perdut, però consolat (…), protegit enmig d’una quietud sense límits”, diu Joseph Roth, en una de les seves cròniques, inclosa en el llibre Viatge a Rússia. L’ànima fa eco a aquests paratges profunds, immensos, però austers. Ànima russa, un terme no exempt de misteri i de regust nostàlgic, i que evoca la immensitat del territori. Hi ha, tanmateix, una fe que no es deixa rompre fàcilment. L’habitant d’aquestes terres pensa que tot ho pot fer, hi ha temps de sobra per portar-ho a terme, i alhora no tem res. “El més escèptic dels russos acull una esperança en el fons de la seva ànima”, escriu el filòsof Lev Shestov.  D’aquí, potser, la veracitat i la senzillesa, tan distintius, i que impregnen la literatura i l’art rus en general. L’estepa respira, viu: “Voldria volar sobre l’estepa com els …

Avui, de fruites estranyes*, ja no és habitual trobar-ne. Fa un temps, sí que n’hi havia. Fins i tot, en els dies de collita, “una collita estranya i amarga”, al voltant dels arbres s’hi reunia un gran nombre de persones enfervorides i fanàtiques, però també n’hi havia mogudes per la curiositat o que fugien de l’avorriment. En els rostres dels més exaltats hi solia haver expressions d’odi i de revenja. Els únics que no entenien massa què passava eren els infants, però aviat ho sabrien. Ara, l’odi es mostra d’una manera més subtil, més civilitzada. Sobretot si el propaga un senyor distingit, vestit elegantment. Porta corbata, té la cara fina i blanca. El cabell, llis, té un color pastanaga, però també pot ser ros o negre. L’odi té la rara virtut, com l’amor, que pot brotar a l’interior de qualsevol individu. Li cal només una mica d’aliment, una llum adequada i un terreny fèrtil. Aleshores, pot propagar-se com el foc. Manipular les masses resulta ben senzill. Els temps han canviat, sí. Però l’odi continua. El …

Mai mort i vida no es reconciliaran, escrivia Edmond Jabès. I, tanmateix─ afegia─, que no estan, indissolublement, lligades l’una a l’altra? Hi ha mort perquè hi ha vida. Hi ha vida perquè abans hi ha hagut mort. Però no naixem de la mort sinó del no-res, que no és exactament el mateix. Excepte quan s’esdevé la pròpia mort. Al no-res tornem, després de recórrer planes, rius, valls i muntanyes. I després, la caiguda en l’abisme. El no-res. Saber, de sobte, que algú ja no hi és ens agafa sempre desprevinguts. Si aquest algú era una persona a la qual admiràvem, el xoc és encara més brutal. Ignoro quantes persones van morir el passat 21 de març, i quantes més van plorar la seva mort. Érem tot just a l’alba de la primavera. Dues de les persones que van morir aquest dia tenien per ofici mitigar el dolor i combatre la mort. Un metge i un poeta. Josep Baselga i Adam Zagajewski. La mort s’ha emportat qui havia fet tant per la vida. Ells, que havien …

Fra Angelico no podia saber que la llum divina que travessa la seva Anunciació feia petits salts. Vam haver d’esperar cinc segles perquè la natura confessés un dels seus secrets més amagats: l’energia s’emet en paquets discrets. Els quants tenien una realitat física, i un nou món va néixer de sobte. Tot i així, com pensaven els neoplatònics, el reflex pot ser més bell que la llum mateixa. Si el monjo artista, diuen, s’agenollava per pintar el cel, Simone Weil imagina la investigació científica com una forma de contemplació religiosa. Però no es tracta de posseir la veritat, i ni tan sols de sentir-hi una afecció a ultrança. Així, “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. O en paraules de Max Planck: “No és la possessió de la veritat, aquella llum que ens esperona en la llunyania, sinó la lluita per aconseguir-la allò que empeny i fa feliç l’investigador”. Així, l’objectiu de la ciència esdevé “una lluita sense treva vers una meta que mai no …

Estocolm, 28 de febrer de 1986. Han disparat contra un home, poc abans de la mitjanit. És Olof Palme, el primer ministre suec. Traslladat a l’hospital, mor pocs minuts després. Com és habitual al país, no portava protecció policial. El carismàtic polític socialdemòcrata, defensor del pacifisme i de l’ecologisme, pensava que una altra manera de fer política era possible. Admirava el Quixot, “un personatge obstinat, tossut, mogut per una idea. Així s’hauria de ser en la lluita per la pau”. Trenta-cinc anys després encara no s’ha aclarit del tot el motiu ni l’autor o autors del crim. L’any passat la Fiscalia de Suècia va donar per tancada la investigació, ja que el principal sospitós havia mort feia dues dècades. No tothom va donar per bona la conclusió. Al marge de l’oficial, hi havia l’exhaustiu treball que va fer en el seu moment el periodista Stieg Larsson, el qual apuntava als serveis secrets de la Sud-àfrica de l’apartheid i a l’extrema dreta sueca. Palme no és l’únic. L’assassinat de personatges incòmodes ha estat habitual i, en …