Sempre és un plaer llegir Ryszard Kapuściński, amb la seva prosa diàfana i poètica, amb frases concises i senzilles, lluny de la incontinència verbal i barroca. “M’agrada molt llegir aforismes, m’agrada aquesta línia clara, aquest traç pur: és allò a què aspiro”, havia dit en alguna ocasió. Treballava molt cada frase, cada paràgraf, cada pàgina i, finalment, el capítol sencer. Tot l’esforç, doncs, consisteix a dir “el màxim amb el mínim de paraules i d’imatges”. Però aquest estil, admet, se li feu més complicat amb L’Imperi, una de seves obres majors, en què narra de manera implacable els trets i els símptomes que acabarien portant a la caiguda de la Unió Soviètica. L’autor pensa que hi ha un fort lligam entre el tema i l’estil. Així, en aquest reportatge, la descripció exigia frases llargues, a causa de l’extensió del tema: “La forma ha de correspondre amb el fons”. La descripció del paisatge rus ─ample, inabastable, infinit­─ exigia l’ús de frases llargues. Però és evident que en un llibre tampoc no hi pots posar tot el …

Hi ha una dita dels caldeus que diu: “L’home és un animal de natura vària, multiforme i mudadissa”. Pico della Mirandola (1463-1494) l’esmenta en el seu famós Discurs sobre la dignitat de l’home, una obra ensenya de l’humanisme, un cant a la llibertat i a la confiança en la raó i en les aptituds de l’ésser humà: “L’home ha nascut amb la capacitat de ser allò que volem”(…) Som escultors de nosaltres mateixos. Però compte, que aquest honor que ens ha estat concedit no ens faci caure en l’estupidesa i en la bestialitat. Gairebé un segle després, Étienne de la Boétie (1530-1563) escriu un altre text cabdal, La servitud voluntària: “Només volia entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin, algunes vegades, un tirà sol que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…” Precursor de la política moderna, amic de Montaigne, La Boétie pren partit també per la llibertat i expressa el seu horror a la tirania. No hi ha res al món tan …

Habitar: viure en un cert indret. O bé: tenir com a lloc ordinari de viure un determinat espai. D’aquesta manera defineixen aquest mot alguns diccionaris. Habitar és viure, d’acord, però és també fer viure. Habitem un pis, una casa, una ciutat o un terreny agrícola. Però l’únic lloc on totes i tots habitem de manera conjunta és la Terra. Tampoc no sembla pertinent anomenar-la “la nostra Terra”, com si els humans haguéssim adquirit uns drets de propietat sobre ella. El planeta és de tots els éssers vius que hi resideixen. I som tots, inclús les pedres, els que hem intervingut fabricant les seves pròpies condicions d’existència. La Terra no ens va venir donada de cop. Fer viure la Terra, dia a dia. Fer viure i guarir les seves ferides que hem provocat. És el mínim que podem fer. Abans no sigui massa tard. Abans que les ferides siguin massa profundes i no puguin cicatritzar. Abans no hi hagi res a fer. Bruno Latour, sociòleg, antropòleg i filòsof de gran prestigi, va dedicar una part important …

“Al principi, la idea d’anar-me’n a Espanya, on havia esclatat la insurrecció contra Franco, no va néixer de les ganes d’ajudar la República Espanyola, sinó de la necessitat d’ajudar-me a mi mateix”. Així comença el seu relat Sygmunt Stein, escrit originalment en jiddisch i publicat a París l’any 1961*. Stein, periodista i militant comunista jueu de Praga, trasbalsat pels processos de Moscou, decideix participar a la Guerra Civil i s’incorpora a les Brigades Internacionals. Però la il·lusió i la joia inicials, amb el triomf de la revolució i la unió en la lluita contra el feixisme, aviat fa un tomb i dona lloc a una sèrie d’esdeveniments contradictoris i descoratjadors. Stein des d’una posició més o menys privilegiada observa els canvis que es produeixen i com s’imposen progressivament en el bàndol republicà les disposicions d’Stalin, en el seu afany pel control de la guerra. Per això, el dictador no dubta, amb l’ajuda inestimable sobre el terreny d’una colla de titelles, en crear un estat de terror contra qui es desviï de la fe dogmàtica de …

Els Viatges de Gulliver van ser escrits fa tres-cents anys, però semblen sortits del forn avui mateix. I és que el món que descriu té moltes coses del nostre. És tant actual que si el seu autor, Jonathan Swift, mestre i referent de la prosa anglesa, aixequés el cap i fes un tomb pel nostre dissortat planeta, és probable que no dubtés a engrossir la seva obra, conservant el mateix esperit. La seva crítica mordaç i ferotge dels vicis de l’espècie humana no té parangó. Així, s’ha vist com una venjança de la humanitat el fet que aquest llibre es consideri sovint un llibre per a infants i joves. Òbviament el seu abast és molt més ampli, i són els adults─ en particular els que són els guardians del poder─ els que poden sentir-se més al·ludits. Alhora, la seva imaginació desbordant és d’allò més versemblant. No és més aviat, doncs, una magnífica crònica del seu temps, que també és el nostre? No en va, l’autor─ per mitjà del seu protagonista, el curiós i intrèpid doctor …

Montserrat Roig o Josep Maria Espinàs són escriptors que tota cultura voldria tenir. Perquè la dignifiquen, li donen prestigi i aconsegueixen fer-la accessible a amplis sectors de la societat, sense perdre rigor ni qualitat. Això és més clar en el nostre país on, després de la dictadura, calia donar un fort impuls i una major presència a la llengua catalana. Que les persones que no van tenir l’oportunitat d’estudiar la nostra llengua o que procedien d’altres llocs de l’estat s’engresquessin a llegir i escriure en català i que, al capdavall, els pogués arribar al cor tan o més que qualsevol altra llengua. Espinàs ens ha deixat recentment─ pocs dies després, per cert, que morís un altre gran de la nostra cultura: el filòsof Rubert de Ventós─, però el seu llegat immens perviurà, com un tresor que caldrà ensenyar a les futures generacions. Una obra formada per novel·les, contes, cròniques i milers d’articles, a banda d’altres aportacions artístiques i comunicatives també molt apreciades. Com Roig, Espinàs seguirà gaudint, doncs, de moltíssims lectors, identificats amb una escriptura …

Entrem en un món petit i humil, fascinant i ple de significat. D’un fet proper o d’un gest minúscul, quotidià, aparentment banal, hi ha una voluntat de ser universal. En aquests poemes*, que recorden els haikus, hi percebem la mateixa mirada poètica que en les pel·lícules i fotografies del mateix artista. L’artista és Abbas Kiarostami (1940-2016), reconegut cineasta iranià, autor de films distingits per la seva bellesa, sensibilitat i minimalisme. També destacà com a fotògraf: les seves imatges, la majoria en blanc i negre, són excel·lents. Potser és menys coneguda la seva vessant com a poeta, però aquí el seu art també adquireix una gran qualitat i precisió. És més, aquesta altra faceta artística consolida i enalteix una obra del tot coherent, una de les més rellevants de les últimes dècades. La curiositat i l’amor per allò més pròxim ─ja sigui pels éssers vius o pels objectes─, s’obre també als paisatges i als fenòmens meteorològics. De cada detall, per més petit que sigui, de cada instant capturat, en sap treure poesia. Ens ensenya a veure, …

Hi ha moltes maneres de ser català, espanyol o francès. També de ser jueu. Per un pot tenir a veure amb l’herència cultural i històrica; per un altre, amb la part religiosa. O per un tercer amb una qüestió més personal, però relacionada amb la primera: la memòria, sovint dolorosa, transmesa pels familiars més propers. El periodista francès Piotr Smolar va ser corresponsal a Israel del diari Le Monde del 2014 al 2019. D’origen jueu, va ser criticat per algunes de les seves cròniques, no sempre condescendents amb el govern israelià. Fa tres anys va publicar el seu segon llibre, traduït l’any passat al català.* És un text brillant, ric i suggestiu, una indagació sobre la identitat jueva, a partir de les trajectòries vitals del seu avi i del seu pare ─testimonis d’alguns dels episodis més convulsos i dramàtics del segle XX─, i de la pròpia experiència de l’autor al Pròxim Orient─amb entrevistes a diverses personalitats jueves i àrabs─. El seu avi, Hersh Smolar, va tenir un paper destacat en el gueto de Minsk, on …

Heus aquí un llibre sobre l’amor. L’amor per un gos. Per un gos mort. I perquè aquest gos és mort el llibre existeix. Si encara fos viu, l’autor no hagués parlat d’ell. Però gràcies a la literatura, el gos disposa d’una segona vida. Una vida que transcorre a través d’uns textos commovedors i d’una bellesa que corprèn. Hi ha desolació, dolor i absència, sí, però sobretot hi ha vida. L’autor, amo i criat també de l’animal enyorat, és el filòsof i escriptor Jean Grenier (1898-1971). Un estil sobri i gairebé aforístic caracteritza aquest breu tractat sobre l’amor, la pèrdua i el dol.(1) L’escriptor lamenta com la vida humana resta eternament separada de la vida animal i com, per altra banda, resulta tan fàcil però alhora tan difícil desfer-se dels animals. Aleshores reflexiona sobre el sofriment animal, i en particular sobre el que li va tocar viure al seu gos: “Taïaut (aquest és el seu nom) sufría como yo cuando estoy enfermo. Incluso creo que durante su última enfermedad sufría también moralmente”. És així com Grenier, …

És un intel·lectual d’indubtable prestigi. En el seu moment havia estat un dels periodistes més destacats del seu temps. De tarannà moderat, és un liberal de centre i catalanista. Però per sobre de tot és un demòcrata. Ja ha superat els seixanta anys, i viu a Madrid. Som a finals dels anys 40 del segle passat. Durant set anys (1946-1953) escriu un dietari, on mostra el seu disgust i la seva desolació per la situació del país, immers en la dictadura. La seva crítica al franquisme és dura i implacable. Són reflexions lúcides, amargues, d’un escriptor i periodista que ha vist com una cortina putrefacta no deixa entreveure cap signe de llibertat. Aquest dietari s’acabarà publicant pòstumament a París l’any 1974 amb el títol de Meditacions en el desert. El seu autor és Agustí Calvet, més conegut per Gaziel. Meditacions en el desert és un llibre important, imprescindible, pel que s’hi explica, pel seu to i per la seva qualitat literària. Sens dubte, estem davant d’una obra cabdal d’un dels grans escriptors en llengua catalana. …