Autor: Irene Sol

Descobrir cultura

Published by

  Barcelona és un bosc tan espès que sovint costa distingir i conèixer els seus propis arbres. Més encara els que estan repartits arreu del país. Ens estem referint als museus i centres culturals, els quals amaguen tresors en bona part encara desconeguts per una gran part dels ciutadans. Posem uns quants exemples: el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Episcopal de Vic o la Fundació Palau de Caldes d’Estrac. N’hi ha molts més, naturalment, però avui ens aturarem justament en aquest darrer, inaugurat fa quinze anys. Caldes d’Estrac, o Caldetes com se la coneix popularment. Situada arran de mar, a tres quarts d’hora en tren de Barcelona, fou una vila d’estiueig important, coneguda pels  banys termals, ja des de la segona meitat del segle XIX, però sobretot durant el primer quart del XX. Conserva alguns edificis modernistes, però tampoc no va sortir indemne de la febre constructora dels anys 60 i 70, com tantes altres poblacions de la malmesa costa catalana. Quan arribes a l’estació de tren per primera vegada …

Staël

Pel camí d’Ícar

Published by

  Si la sonda New Horizons continua navegant per les regions més gèlides del sistema solar, més enllà de Plutó, la Parker (en honor a l’astrofísic Eugene Parker, reconegut estudiós del vent solar) ho farà cap a les zones més càlides: s’aproparà al Sol més que cap altre artefacte creat per l’home. En la mitologia grega, el primer que ho va provar va ser Ícar, fill de Dèdal i de Nàucrate, esclava del rei cretenc Minos. Amb les mateixes ales de fang i de cera que havia construït el seu pare, home de grans aptituds artístiques i tècniques, per fugir del Laberint, el noi va voler arribar, tot seguit, al Sol. Òbviament, el viatge va durar poc. Ícar va caure al mar Egeu i va morir ofegat. Dèdal, que ja l’havia advertit, encara plora sense consol. En aquesta ocasió, com és lògic, la nau Parker va molt més ben preparada i assortida que l’imprudent i malaurat jove. El 5 de novembre d’aquest any la sonda farà la seva primera aproximació a l’estrella. Donarà vint-i-quatre òrbites …

Ecologia i responsabilitat

Published by

  La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix. Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també. La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions …

Paul Strand

Un tomb pel Raval

Published by

  Sovint faig, més o menys, el següent itinerari quan em trobo pel centre de Barcelona. Baixo un trosset de Rambla; agafo el carrer Tallers, fins que s’uneix amb Valldonzella. Abans m’aturava a discos Castelló, però ara ja no és possible: va tancar fa dos anys. Com tants establiments emblemàtics de la ciutat. Continuo caminant; millor dit, flanejant, si se’m permet aquest mot. M’agrada badar, sempre hi ha algun detall que fa que aixequi la mirada del terra; ara aquí, ara més enllà. Tot plegat és una festa pels sentits. Penso també en alguna nimietat, passa un núvol, sento converses i, de tant en tant, també un gos que borda. La humitat és alta; sort que he rebut una glopada d’aire fresc quan he tombat pel segon carrer, a l’esquerra. Però em sembla que serà efímer. Valldonzella, on soc ara, és sobretot per a vianants. Ho celebro. Deixant, a l’esquerra el carrer Montalegre i a la dreta la pista de bàsquet, aquella hora deserta, enfilo Joaquim Costa, un dels llocs on la fusió del turisme …

Passejant amb Saul Leiter

Published by

  L’exposició s’acaba a la petita i bufona biblioteca, des d’on podem veure un tros de la Ciutadella. A l’interior, l’ambient és fresquívol, però a fora és tòrrid. No es mou ni una fulla. En aquest espai de calma m’hi he assegut, fullejant tres o quatre llibres de fotografies de l’artista, part de les quals les hem pogut veure ara fa poc penjades a la paret. Per sortir cal tornar enrere i passar per davant de la mostra. Així, a qui li plagui, podrà veure de nou algunes de les imatges que més l’han captivat. L’artista és Saul Leiter (1923-2013), un dels que millor van saber immortalitzar, amb la seva càmera fotogràfica, la Nova York de mitjans del segle XX, posant l’objectiu sobre la vida ordinària i la gent anònima, amb un enfocament i un tractament de la imatge molt peculiars. Fins a l’octubre podem visitar a Foto Colectania una mostra prou extensa i variada de la seva obra. He volgut començar per les imatges en blanc i negre, de finals de la dècada dels …

Muntañola Be negre

El Be Negre, un periòdic seriós

Published by

  Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat. El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil. Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat …

Plutó New Horizons

Què en sabem, de Plutó?

Published by

  Plutó semblava aquell alumne discret, silenciós, d’aspecte ombriu i malenconiós, a primer cop d’ull irrellevant, assegut a la darrera fila de la classe. El seu caràcter marginal, subtilment rebel, desvetllava, tanmateix, una certa fascinació. Accedir a Plutó era, com indica el seu nom mitològic, entrar en un món subterrani i tenebrós, en el límit gairebé del no-res. Fins i tot, feia uns anys havia estat destronat de la seva condició de planeta; ja no podia parlar amb els altres vuit en un pla d’igualtat. Aquesta decisió podia ser legal en el marc de les lleis planetàries, però a parer de moltes persones, no deixava de ser injust. Tanmateix, aquell cos remot, esquifit i avorrit, immers en un hivern perpetu, de sobte va florir davant de tothom. I el món, el nostre món, va quedar meravellat. Què ho va fer possible? Doncs una petita nau espacial, la sonda New Horizons, de la NASA. Havia sortit de la Terra a principis de 2006, i després d’un viatge de gairebé una dècada va arribar a Plutó a …

Marquet

Guardar fusta al moll

Published by

  Quan surto del Santa Mònica, podria pujar Rambla amunt. Però, com sempre, el riu va ple i temo ofegar-me. No sóc enemiga de les multituds, però si haig de ser-ne part, m’agrada moure’m sola i amb la màxima llibertat. També poder captar amb més claredat els rostres de les persones que passen pel meu costat. Així que, com que no em ve d’una hora ni de dues, giro a la dreta i em dirigeixo fins al port. És cert, no em trobaré del tot un desert, però sé que quan arribi al bulliciós Moll de les Drassanes, tombaré a l’esquerra, on m’esperarà el Moll de la Fusta, d’aigües més tranquil·les. I, esclar, retrobaré la mar, alguns poetes i alguns records. Quan tinc la mar només a uns deu metres, passat ja Colom, esperava que em rebria la salabror. En comptes d’això m’envolta el flaire dels hot dogs, mesclat amb un regust de gasoil. Quan trepitjo el Moll de la Fusta, l’olor ja és diferent; els narius es dilaten. Ho he agraït. Cada vegada que …

Fotografia

A la plaça trobaràs el mar

Published by

  Són les 10 del matí i el sol ja pica. La llum té un matís or brut. El cel, una mica enterbolit. Avui és dissabte i això a Vic vol dir que hi ha mercat, i gent, molta gent. ─ A dos euritos, guapa! La veu és potent, rogallosa. L’home té el cos corpulent, però és més aviat rabassut. La pell, morena, i el cabell, enrinxolat. Davant seu, unes quantes dones regiren bruses, pantalons, roba esportiva… Les peces pugen i baixen, sense treva, com els colors d’una pintura de Kandinski. L’anunci, amb petites variacions, l’anirà repetint durant tot el matí. A la dreta, la seva dona, impertorbable, cercant les talles requerides. O potser és la seva germana? Les veus baixes, els crits, es barregen amb olors d’espècies, de plantes medicinals, d’olives o de formatges. Els flaires són múltiples. Alguns els evitareu, però els que són més intensos i exquisits, us entraran ben endins. A mercat, millor anar-hi ben d’hora. Els carrers no són encara inundats per les multituds i la calma se us farà més …

Fotografia de Katherine Mansfield.

Sentit i sensibilitat

Published by

  Escrivia admirablement bé. Fixava l’atenció damunt les situacions ordinàries; observava pacientment. Enregistrava les llums i les ombres, amb delicadesa i sensibilitat. Si descrivia un succés cruel o una solitud desesperant, no s’oblidava de la poesia. Ella mateixa va viure enmig d’ombres, amb esclats esporàdics de claror. Va ser una dona lliure, però la malaltia i el dolor la van sotmetre. Tot i així, estimava la vida. L’escriptura, inspirada en bona part per la seva infància i per la natura, fou la seva passió i amb ella tornava a la vida. Va morir prematurament, de tuberculosi, però també va patir del cor. Només tenia trenta-dos anys. Es deia Katherine Mansfield. Fa poc s’han publicat dos llibres en català de l’escriptora, de soltera Kathleen Beauchamp. L’un, editat per Proa, recull tots els seus contes, i l’altre, publicat per l’Avenç, són els seus diaris. Mansfield és una mestra absoluta del conte i de la narració curta. Les seves comparacions amb Txékhov (a qui admirava profundament) no són gens exagerades. Nascuda a Wellington, Nova Zelanda, l’any 1888, de …