All posts filed under: MIRADOR

Harry Gruyaert

Un món feliç

  Fa uns anys podíem sentir expressions d’aquest tipus: “L’extrema dreta està pujant a Europa, però és impossible que pugui governar. La memòria no és tan feble”. Tanmateix, el temps anava refutant, de mica en mica, aquesta asseveració. L’extremisme creixia i creixia, fins que, en determinats països es va convertir en una alternativa real de govern. Avui ja determina les polítiques de seguretat i d’immigració de la dreta, de la UE o, fins i tot,  d’una part de l’esquerra. En d’altres llocs, directament ja s’ha fet amb el poder. No és majoritària, és cert, però té la seva força, basada, sobretot, en la por i en la demagògia. Les idees extremistes i xenòfobes no van desaparèixer amb els feixismes del segle XX. Estaven com somortes, i només esperaven la seva oportunitat. Això sí, moviments emergents que s’adherien a aquest ideari havien de procurar donar una imatge més civilitzada, educada, si se’n pot dir així, i per això calia portar corbata o vestir d’una manera més informal, desbordant simpatia i repartint somriures. Però molts ja no …

Adéu, oh, Rússia estimada…

  Quan la pilota s’ha començat a bellugar, la resta del món ha oblidat, de cop, els pecats de Rússia. Mentre duri el Mundial, com a mínim, no es parlarà de drets humans en el país governat pel tsar dels nous temps, Vladimir Putin. És l’hora perfecta, en canvi, per què els estats mostrin la faç més nacionalista, encara que no convé barrejar política i futbol, ens repetiran una i una altra vegada. Hi havia una època, però, en què els ídols no eren els futbolistes professionals, la gran majoria obsedits per la seva imatge i pel compte corrent, sinó els poetes i escriptors, més aviat pobres de butxaca, però rics d’esperit. Rússia, com tantes altres societats, necessita la literatura, com les abelles el nèctar i el pol·len. Mikhaïl Lérmontov, com Puixkin, va morir jove. Com ell també va morir en un duel. Tots dos foren perseguits i s’hagueren d’exiliar al Caucas. Trista història la de Rússia. Trista història la dels seus artistes. El poder, temorós de la dissidència i de la paraula lliure, sempre ha …

Brassaï

Temps de nit i de boira

  José Marfil Peralta tenia 97 anys. Gena Turgel, 95. Han mort amb pocs dies de diferència. La seva vida va quedar per sempre més marcada per una ferida abismal, quan tenien més o menys vint anys: els camps d’extermini nazis. En José va ser deportat a Mauthausen i a Gusen. La Gena va sobreviure a Auschwitz, a Buchenwald i a Bergen-Belsen. José Marfil és capturat pels alemanys a la batalla de Dunkerque (maig-juny de 1940), juntament amb el seu pare, José Marfil Escalona. Amb milers de presoners més caminen hores i hores, sota una calor intensa, en direcció a l’est. El pare no pot seguir el ritme. Tot d’una, arriben uns camions en els quals pugen els que ja no poden més. “Mi padre se subió a uno de ellos y yo traté de seguirle, pero ellos me miraron y me empujaron abajo. El camión se marchó y nunca más le volví a ver”. José Marfil Escalona moriria a Mauthausen poc després, el 26 d’agost de 1940. Va ser el primer espanyol. En els …

Boubat, París.

Les victòries del 68

  No hi vaig ser, no ho vaig viure. De fet, encara no havia nascut. Tanmateix, hi soc, hi som. Com és possible això? La història és contínua; tothom, d’alguna manera o una altra, n’és captiu. Una papallona no pot sostreure’s a l’influx que porta dins seu. El passat viu en el present i en el futur, com un fet connatural a la vida. Hi ha dates, però, que per la seva major transcendència, estan dibuixades amb un color especial. És el cas de l’any 1968. Els grans desafiaments que van aflorar aleshores no s’han pansit cinquanta anys després: una dissidència política i intel-lectual més o menys estructurada, una mirada de malfiança i de rebuig cap a l’autoritat o el clam per una existència viscuda en llibertat, sense tuteles institucionals. Avui, les lluites contra el racisme, la guerra, el capitalisme o les noves formes de colonialisme continuen en bona part vigents, tot i que no van néixer de cop. Qualsevol malestar abans no esclata necessita un període d’incubació d’unes quantes dècades o anys. El 68 …

Fotografia de Katherine Mansfield.

Sentit i sensibilitat

  Escrivia admirablement bé. Fixava l’atenció damunt les situacions ordinàries; observava pacientment. Enregistrava les llums i les ombres, amb delicadesa i sensibilitat. Si descrivia un succés cruel o una solitud desesperant, no s’oblidava de la poesia. Ella mateixa va viure enmig d’ombres, amb esclats esporàdics de claror. Va ser una dona lliure, però la malaltia i el dolor la van sotmetre. Tot i així, estimava la vida. L’escriptura, inspirada en bona part per la seva infància i per la natura, fou la seva passió i amb ella tornava a la vida. Va morir prematurament, de tuberculosi, però també va patir del cor. Només tenia trenta-dos anys. Es deia Katherine Mansfield. Fa poc s’han publicat dos llibres en català de l’escriptora, de soltera Kathleen Beauchamp. L’un, editat per Proa, recull tots els seus contes, i l’altre, publicat per l’Avenç, són els seus diaris. Mansfield és una mestra absoluta del conte i de la narració curta. Les seves comparacions amb Txékhov (a qui admirava profundament) no són gens exagerades. Nascuda a Wellington, Nova Zelanda, l’any 1888, de …