All posts filed under: MIRADOR

Ecologia i responsabilitat

Published by

  La pluja s’ho ha endut tot, menys la merda. El sol titubeja, els núvols muden i nosaltres ja estem fastiguejats de tants residus i de tanta brutícia. Però potser ha estat millor així. Hauria acabat als rius i, per tant, al mar. Però no podem descartar que un tap de plàstic o una burilla de cigarret acabi a l’interior d’un peix. Unes formigues transiten a prop d’un toll, en una gran zona verda. N’hi ha una que, obstinada, transporta una palla minúscula. Va fent ziga-zagues. Està habituada a ensopegar amb una pedreta o amb una fulla seca, però li costa més encarar-se amb les restes d’una burilla, d’un bocinet de plàstic o d’unes engrunes de vidre. A un cargol que s’ha posat en marxa li ha passat el mateix: s’ha topat amb un paper de plata i amb una llauna de cervesa. L’univers d’una formiga o d’un cargol és un abocador. El de moltes persones, també. La responsabilitat per un entorn més net i saludable no l’hem d’anar a cercar únicament a les administracions …

Ellen Auerbach

L’hora dels vençuts

Published by

  Ahed Tamimi ha sortit, finalment, de la presó, juntament amb la seva mare. S’hi ha estat vuit mesos, acusada de colpejar un soldat israelià, prop de casa seva. Les imatges van donar la volta al món, i el vídeo es va fer viral. Declarada culpable, va entrar a la garjola sent una jove adolescent palestina; n’ha sortit com un símbol de la lluita contra l’ocupació. Un altre soldat israelià, acusat de matar a trets un palestí, neutralitzat i ferit, uns mesos abans, va acabar complint gairebé el mateix temps de reclusió. La vida de l’altre, amb l’atribut d’enemic, no té cap mena de valor. És un dels drames, encara, dels nostres temps. La violència i l’odi persisteixen. Les ferides són molt profundes. El sofriment continua ben viu. És oportú recordar els següents versos del poeta israelià Iehuda Amikhai: “On va ser ferit?”, i no saps/ si es refereixen a quin lloc del cos/ o a quin lloc del país./ Una bala de vegades travessa/ el cos d’un home i fereix també/ la terra que …

Adéu, Irene Polo

Published by

  Abans l’Orinoco no llevi àncores, l’hem vista pujar les escales, acompanyada de la gran actriu Margarida Xirgu… ─Irene… ─hem cridat, quan ja havien trepitjat la proa. S’ha girat lleument, s’ha tret el capell, deixant lliure el pentinat estil garçon i ens ha somrigut. Hem notat de seguida com li brillaven els ulls. Hi havia il-lusió en el rostre, sí, però també, això ens ha semblat, un pòsit de tristesa. Irene Polo i Roig, periodista intrèpida i brillant, se’n va a Amèrica, en qualitat d’assistent general de la companyia teatral de la Xirgu. Cuba és el primer país que visitaran. El vaixell ha sortit de Santander, i fa escala a La Corunya. Som l’1 de febrer de 1936. L’actriu, al cap d’uns segons, també ens ha mirat, i ens ha adreçat un gest de comiat… En aquest viatge hi havia d’anar també el seu amic, el poeta Federico García Lorca, però a darrera hora ha preferit quedar-se a Espanya. Fa un dia lleig, rúfol. Plou i fa un vent “que s’ho emporta tot. El cel …

Sempre estimaràs el mar

Published by

  És molt probable que no hagués sentit mai el nom d’aquest poble. Li va caldre consultar un atles per saber que es trobava a la província de Burgos, entre la capital i Miranda de Ebro. Quan hi va arribar, després d’un viatge, suposem, no exempt de dificultats, ja devia saber que Bañuelos de Bureba, així és com es deia, no tenia més de dos-cents habitants i no disposava d’aigua corrent, ni llum, ni gairebé camins per accedir-hi. Era l’any 1934. Antoni Benaiges, mestre de professió i nascut a Mont-Roig del Camp, hi arribava per fer-se càrrec de l’escola del poble. Un repte que afrontava amb molta il-lusió. Seria el responsable de l’educació d’una colla de nens i de nenes que tenien entre 6 i 12 anys. Ben bé a l’entrada de l’exposició, que podem veure al Museu Marítim, a l’edifici de les Drassanes de Barcelona, hi ha una imatge on hi apareix Benaiges amb els seus alumnes. El seu mig somriure contrasta amb una expressió entre expectant i espaordida d’alguns dels infants. És lògic, …

Muntañola Be negre

El Be Negre, un periòdic seriós

Published by

  Un país que té, com a mínim, un Be Negre, és un país avançat. Si aquest Be pot dir allò que vulgui i les autoritats competents no s’hi fiquen, encara que no els agradi allò que diu, podem dir que estem en un país molt avançat. El nostre país, fa molts anys, ja va tenir un Be Negre, que es deia precisament amb aquest nom. Era un setmanari satíric i polític editat a Catalunya i fet en català, en els temps de la Segona República; de fet, gairebé va néixer i va morir amb aquesta (1931-1936), pocs dies abans que es produís el cop d’estat feixista i comencés la Guerra Civil. Si aquest Be, ja sigui en format paper i/o digital, tornés avui a les nostres contrades, podria vagar amb tota llibertat o seria emmordassat? El seu responsable, en Josep Maria Planes, podria seguir fent la seva feina amb tranquil·litat o seria detingut per la guàrdia civil, emmanillat i portat davant del jutge Llarena, el qual, amb tota probabilitat, dictaria presó preventiva? Quin pecat …

Steichen

La terra és verda

Published by

  El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més. Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible. Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no …

Plutó New Horizons

Què en sabem, de Plutó?

Published by

  Plutó semblava aquell alumne discret, silenciós, d’aspecte ombriu i malenconiós, a primer cop d’ull irrellevant, assegut a la darrera fila de la classe. El seu caràcter marginal, subtilment rebel, desvetllava, tanmateix, una certa fascinació. Accedir a Plutó era, com indica el seu nom mitològic, entrar en un món subterrani i tenebrós, en el límit gairebé del no-res. Fins i tot, feia uns anys havia estat destronat de la seva condició de planeta; ja no podia parlar amb els altres vuit en un pla d’igualtat. Aquesta decisió podia ser legal en el marc de les lleis planetàries, però a parer de moltes persones, no deixava de ser injust. Tanmateix, aquell cos remot, esquifit i avorrit, immers en un hivern perpetu, de sobte va florir davant de tothom. I el món, el nostre món, va quedar meravellat. Què ho va fer possible? Doncs una petita nau espacial, la sonda New Horizons, de la NASA. Havia sortit de la Terra a principis de 2006, i després d’un viatge de gairebé una dècada va arribar a Plutó a …

Persona Bergman

Record de Bergman

Published by

  Aquests dies, Ingmar Bergman hauria fet cent anys. El 2003 s’havia retirat a l’illa de Farö, i estrenava el seu testament fílmic: Saraband. Acabava així una de les trajectòries més sòlides i personals del cinema contemporani. El director suec (però també escriptor) havia fet una mena de pacte amb la mort. Ho va palesar en unes imatges que ja han quedat per a l’eternitat, les que formen part de El setè segell; però, de fet, tot el seu cinema és un combat serè i angoixant alhora contra la mort i una reflexió sobre els misteris que envolten l’ésser humà. Però, enmig dels dubtes i les incerteses, persisteix a la vida una evidència terrible, i és, precisament, la mort. El sorprèn a l’estiu de 2007, també en un mes de juliol, el mateix dia que mor, per cert, un altre dels grans cineastes europeus, i que van indagar més sobre l’existència humana, l’italià Michelangelo Antonioni. La contribució d’ambdós al cinema modern fou decisiva. Bergman va tenir una educació molt rígida, en una societat on la …

Kiarostami

La cultura és l’aire que hom respira

Published by

  No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata. En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; …

El retorn de Coltrane

Published by

  Hom diu que les llegendes i els mites mai no moren. John Coltrane, sense ser potser un mite (una paraula d’altra banda que no m’agrada massa aplicat a una persona), tampoc no se’n va anar d’aquest món, ja fa una mica més de cinquanta anys. El compositor i saxofonista viurà sempre entre nosaltres. No només la seva música, sinó que la seva ànima ens segueix parlant a través del seu instrument: una biografia espiritual pintada en l’aire. Fa pocs dies ha tornat, però aquest cop ha tornat tot ell, amb cos i ànima. Però no només això. Ha vingut junt amb el seu quartet clàssic; és a dir, amb McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix) i Elvin Jones (bateria). Des del 29 de juny està a la venda a la discogràfica Impulse! Records (el darrer segell de Coltrane), un disc inèdit, amb peces originals que no s’havien escoltat mai. El títol, Both Directions at Once: The Lost Album. Estem parlant d’un àlbum d’estudi. El 6 de març de 1963, Coltrane i els seus companys …