Quan sortim d’aquesta crisi haurem de mirar-nos la natura d’una altra manera. Hem estat profundament agressius i injustos amb ella. I ho estem pagant. La conservació de la biodiversitat hauria de ser una prioritat, per ella mateixa. Però tenir cura del nostre entorn és tenir cura també de nosaltres. Hem imposat criteris absurds i hem bastit uns fonaments contraris al sentit comú, tot per una qüestió monetària. El plaer il·limitat, la disbauxa i l’enriquiment d’uns quants ha provocat que molts s’hagin quedat pel camí, exhaustos, i en la misèria més absoluta. La mateixa natura ha estat testimoni i víctima d’aquesta batalla desigual. Ens cal, doncs, una nova mirada, una profunda reflexió des de la serenitat; preàmbul, en tot cas, d’una acció orientada a la justícia i a la solidaritat amb la terra, amb l’aire, amb l’aigua i, òbviament, amb totes les formes vives que hi habiten. Una mirada transparent, curiosa, respectuosa i plena d’amor i d’anhel de coneixement envers l’entorn. Com els primers filòsofs i poetes que van provar d’estudiar, i expressar amb paraules …

  Anys 1315-17, la fam i la penúria colpegen Europa. Fred, collites dolentes. La vida és un luxe per a molts, però més ho serà al cap de trenta anys. 1348-49, la pesta negra s’escampa pel continent. Por, superstició, dolor. La gent deixa de confiar en la ciència, i la raó entra en crisi. La degradació, el declivi, continuen fins a la fi de la centúria. Però el XIV és, també, el segle de Dante i de Giotto, de Petrarca i de Boccaccio. Laura i diversos amics de Petrarca moren a causa de la pesta. La seva producció literària i filosòfica, tanmateix, no minva, al contrari. La creativitat emergeix amb força, i rep un impuls extraordinari. Immers en la tristesa i l’accídia, cal procurar-se bones lectures, no preferir l’afany de glòria com el de virtut, i tenir present el record de la condició mortal. Això és el que, a grans trets, li aconsella Agustí, en diàleg amb ell mateix, a Secretum, obra escrita a mitjans de segle, i en la qual l’humanista italià prova de …

  La llum necessita l’espai per viure, per moure’s. Al final de tot, la vida. Però també la mort. Ser llum vol dir tot això. L’espai, anterior a la llum i als cossos. Un receptacle buit. Lux, llum primigènia, immaterial i incorpòria, habita en la font. D’aquesta primera llum neix el lumen, la llum (visible per uns, considerada encara invisible per uns altres) que es difon fora de la font, envaeix la natura i vivifica les coses i les tenebres més profundes. Hom introdueix també la paraula splendor; aquesta sí, la llum visible, reflexió del lumen sobre els cossos materials. Ficino i Patrizi, en els segles XV i XVI, proposen una metafísica de la llum. Telesi, en canvi, opta més per la física que no pas per la metafísica. Aquest, a diferència dels dos primers, havia dit que la llum no era la naturalesa primera, sinó una propietat de la calor. La llum i la tenebra eren la manifestació de la calor i el fred, els dos únics agents actius. Amb els sentits, pensava, n’hi …

  La ciutat morta no porta enlloc ni s’obre a cap paratge. Es troba al final d’una llarga carretera sinuosa, sobre un terraplè, amb els colors esmorteïts. Djémila (o Djemila, que significa “bonica” o “bella” en àrab), es presenta com el símbol d’aquesta “lliçó d’amor i paciència, l’única que pot conduir-nos al cor palpitant del món”. El vent omple tot el paisatge, fueteja les ruïnes, i se’n va esperitat pel fòrum obert al cel. “Soc aquest vent i dins el vent, les columnes i l’arc, les lloses ardents i les muntanyes pàl·lides entorn de la ciutat deserta”. Qui escriu això és Albert Camus. Encara no ha complert els vint-i-cinc anys. El text forma part de Noces, llibre publicat el 1938. Com indica el títol, l’obra revela una admiració i un vincle profunds amb la llum, la bellesa i la cultura mediterrànies, especialment de la seva terra natal (Algèria). Hi ha un dibuix de Leonardo, probablement un autoretrat, on s’hi veu un home ja gran assegut en una roca, amb un bastó amb una mà, i …

  Què amaga la natura? Per què s’oculta? El nostre coneixement no és, de fet, limitat? Tanmateix, la nostra curiositat sembla no tenir fi. No només volem saber tot allò que és observable sinó també descobrir l’inobservable. Com gaudiria Isaac Newton investigant més i més sobre l’energia fosca, els forats negres o sobre les immenses propietats de certs materials, poc proclius a mostrar la seva intimitat. La física quàntica, és cert, potser l’hauria rebut amb molt d’escepticisme, però com a amant de les ciències ocultes que era, és possible que finalment s’hagués sentit meravellat per la seva màgia. Efectivament, Newton, probablement el científic més gran de la història, no només va mostrar interès en les ciències formals, amb aportacions determinants en fenomens com la gravetat, la llum o el càlcul infinitesimal. També és molt destacable la seva dedicació a les anomenades ciències ocultes, i en especial a l’alquímia (amb il·lustres precedents com Paracels o Roger Bacon). No és la seva faceta més coneguda, sens dubte, però no és tampoc la menys copiosa. En aquest sentit, …