L’estil fa la persona, diuen. O al revés. Aturem-nos en la figura de l’escriptor que només té un estil, conjunció exacta de treball i naturalitat. Sembla senzill, però no ho és. Així és com s’alça la seva personalitat, coherent, dibuixant uns contorns més precisos. Domènec Guansé pensa en Rovira i Virgili (Retrats de l’exili, Adesiara Editorial). Ja sigui en l’assaig, en la història, en el periodisme o en el gènere epistolar, les característiques de l’escriptor, periodista i polític tarragoní són sempre les mateixes: “frases ben tallades, més aviat robustes, amb poques oracions secundàries, amb tendència lapidària, de manera que en cada una comenci i clogui un pensament”. Aquesta manera, i amb això coincideix per exemple amb Pompeu Fabra, li sembla la que millor respon al geni de la llengua. Hem dit que l’estil fa la persona. O al revés. Segueix Domènec Guansé, parlant de Rovira: “Possiblement és que respon només al seu esperit, a la seva pròpia exigència de claredat, de precisió i de contundència”. D’aquesta manera, és lògica la seva aversió als paràgrafs …

  Hi ha un sentiment d’estranyesa i d’absurd gairebé en totes les accions de la vida, la majoria sense adonar-nos-en. El fantàstic s’insereix en la realitat d’una manera ben natural; s’hi enganxa com la part llefiscosa d’un cargol sobre el terra. A la literatura de ficció una història que es percep com a fantàstica pot ser la més realista. El fantàstic, quan troba la pura quotidianitat, pot fer que el món sigui més proper i terrible alhora, com passa en algunes obres de Kafka, per exemple. O de Ray Bradbury. “La pluja no parava. Plovia a dojo, una pluja perpètua, una pluja enganxifosa i vaporosa, un plugim, un xàfec, un doll que fuetejava els ulls, una ressaca als turmells. Era una pluja que ofegava totes les pluges i el record de totes les pluges”. Sí, era una pluja infinita. Mai no havia parat de ploure, a Venus. Semblava que l’home vivia sota l’aigua. Tothom buscava les anomenades cúpules solars, sales d’on penjava un petit sol, en les quals la calor t’era agradable i t’eixugava tot …

  A L’arrelament, Simone Weil escriu: “L’esperit de veritat pot residir en la ciència a condició que el mòbil del savi sigui l’amor per l’objecte matèria del seu estudi. Aquest objecte és l’univers en què vivim. Què en podem estimar, sinó la bellesa? La vera definició de ciència és que és l’estudi de la bellesa del món”. Unes línies enrere, l’autora puntualitza que “en lloc de parlar d’amor a la veritat, hauríem de parlar d’un esperit de veritat en l’amor”. Què ho fa que avui (però de fet des de gairebé sempre, hauríem de dir) la justícia, la veritat, l’amor o la bellesa, tan units entre sí (a parer de Simone Weil), restin desemparats, divorciats i, sovint, en la més absoluta indigència? És l’esperit de veritat absent de la ciència, de la religió o d’altres formes de pensament, com afirmava la pensadora francesa del seu temps? Què pot aportar, doncs, la ciència en relació amb les qüestions precedents, quan sabem que en ocasions ha servit a causes poc nobles, i molt sovint és víctima del …