Autor: David S.B.

Vam fracassar

Published by

  L’escriptora i periodista Hilde Spiel, en el tram final del seu llibre Retorn a Viena*, descriu un breu viatge que realitza pel nord d’Itàlia. Allà comprova en alguns dels seus habitants com “les emocions flueixen a les faccions sense cap filtre de repressió, els gestos encara segueixen el model d’un art dramàtic codificat fa molt de temps”. És com si l’art que ve del Giotto s’hagués imprès en el caràcter i en la fisonomia dels ciutadans d’aquella terra. Però en l’article d’aquesta setmana no parlarem del país transalpí ni de la seva cultura. El nostre interès recaurà més aviat en la ciutat del títol de l’obra abans esmentada, en concret en la Viena devastada per la Segona Guerra Mundial. El 1946, Spiel torna a la capital austríaca com a corresponsal del diari anglès New Statesman per escriure una sèrie de reportatges sobre la vida a la ciutat. No hi havia estat des de feia deu anys, quan en va fugir a causa dels senyals cada cop més amenaçadors que el feixisme deixava anar al …

Miracle Giotto

Published by

  De Bill Viola a Giotto, l’origen de gairebé tot. Vasari pensava en ell quan escriu, precisament, que l’art de la pintura “començà a reviure en un poblet proper a Florència, anomenat Vespignano (…) Allí va néixer un infant meravellós, que sabia dibuixar una ovella del natural”. I és que feia segles que ningú no dibuixava una ovella del natural! Per fi, això, començava a ser possible. Joan Fuster a El descrèdit de la realitat ho concreta una mica més: “Un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar, com el Giotto, del natural. I no podien per la simple ꟷo complexaꟷ raó que no volien”. Giotto porta dins seu la llavor del nou humanisme (com el seu amic Dante); un home medieval encara, certament, però que obre el camí, d’aquí el seu geni, al Renaixement, període que assolirà la plenitud un segle i mig després i que tindrà la seva culminació en Leonardo. En l’obra de Giotto hi descobrim moviment, vitalitat, diversitat de sentiments. Tot plegat ens transmet una emoció sincera, amb uns …

Fer visible l’invisible

Published by

  Tales creu trobar en l’aigua el principi (arkhé) de totes les coses. L’aigua és vida, moviment. Per solidificació pot transformar-se en glaç, i per ebullició en vapor. En la magnífica exposició de la Pedrera dedicada a Bill Viola percebem com l’aigua és, també, un tret distintiu de la seva obra. Ho és per un doble motiu, com a mínim: un de biogràfic (en un dels seus vídeos, per exemple, ell mateix, ja adult, es submergeix en l’aigua) i un de simbòlic, on realitza un paper semblant al de l’imaginari dels antics (i que encara perviu en l’actualitat). Aquests veien l’element líquid com un agent purificador, capaç d’obrir-nos a una nova dimensió tan física com espiritual. Precisament l’espiritualitat (amb influències occidentals però també orientals) és allò que caracteritza en essència l’obra de Bill Viola, un dels grans artistes contemporanis, i un dels pioners del videoart. En una època carregada de traumes col·lectius i individuals (sense haver après en bona part, a més, la terrible lliçó que ens va deixar el segle XX), l’home cerca en …

Paradisos perduts

Published by

  Tahití era un lloc força atractiu per a qui desitjava apartar-se del món. Sobretot si volia fugir, encara que fos per una curta temporada, de tot el que tenia a veure amb el món occidental. Així, no és difícil imaginar-nos la fascinació que devia sentir, per exemple, un artista com Paul Gauguin quan hi va arribar l’any 1891. Tan fort fou l’impacte que s’hi va estar deu anys. Les seves obres són un testimoni fidedigne d’una bellesa que el va corprendre. Però també altres personalitats es van sentir captivades pel seu encant humà i paisatgístic. Aurora Bertrana va escriure un llibre sobre la seva estada a la Polinèsia, a la dècada dels anys 20, i que es publicà amb el títol de Paradisos oceànics. També un altre escriptor català de renom, Josep Maria de Sagarra, amb la seva companya Mercè Devesa, va visitar Tahití als anys 30. De les seves experiències en va néixer un altre llibre que sortiria a la llum més endavant: La ruta blava. Aquests fets són ben coneguts, i em sembla …

Fuga mundi

Published by

  Qui no ha sentit alguna vegada el desig d’apartar-se del món? Tots hem tingut moments de desànim o de desconcert, ja sigui fruit d’un esdeveniment personal, o bé quan hem cregut percebre el món com a quelcom incomprensible i ple de torbació. És així, doncs, com individus provinents de tota condició o latitud han buscat recer en espais allunyats del món. Els jardins, les muntanyes o els boscos han estat dels llocs més freqüentats (penso ara en Petrarca o en Thoreau), però també no han estat poques les construccions humanes que han afavorit el recolliment, el silenci o la creativitat. Em refereixo als monestirs o a simples cambres, com més senzilles millor. Com diu el sociòleg Rémy Oudghiri a la introducció del seu llibre Petit éloge de la fuite hors du monde* (i que és el motiu principal que ens ha empès a escriure aquest article): “Fugir del món (fuga mundi) no és sinó una altra manera d’iniciar-se en el vertader”. Qui fuig del món, sol portar una vida simple, anònima i frugal, tal …

Jardins literaris

Published by

  El primer jardí no va ser el de l’Edèn, ni tan sols el de Babilònia, sinó el que va donar fama a Epicur, situat a les afores de la ciutat d’Atenes. Però aquest, siguem precisos, no era exactament un jardí, sinó un hort on s’hi collien verdures. “Acostumar-se a les dietes senzilles i sòbries és essencial per a la salut (…), i ens prepara per no tenir por davant les envestides de l’atzar”, deia el pensador grec en la seva famosa Carta a Meneceu.* El plaer que cerquem no és exactament el que és propi dels llibertins, sinó aquell que no ens fa “sentir dolor en el cos ni torbament en l’ànima”. Dos mil anys després, l’escèptic Voltaire també va voler que el seu Càndid acabés els seus darrers dies cultivant un hort, després de veure com el mal regnava arreu i arribar a la conclusió que, contràriament el que havia dit Leibniz, aquest no era el millor dels mons possibles, encara que el sol sortís cada dia o que la primavera substituís l’hivern. …

Ocupant places i carrers

Published by

  L’aire contaminat regna als carrers i a les places de les nostres ciutats. El fum dels automòbils i el fum del tabac ocupen l’espai públic, que és l’espai de totes i tots i no només d’uns quants. No hi pot haver llibertat sense responsabilitat, ni llibertat sense un mínim de respecte. Tot plegat ho veiem ben normal, ens hi hem acostumat, encara que hi hagi en joc la salut de les persones, especialment de les més vulnerables. També trobàvem normal quan temps enrere es permetia fumar en llocs tancats. Ara, en canvi, això molts ho veiem aberrant. Com vam permetre durant tant de temps aquella situació? Soc lliure, això sí, de marxar d’una terrassa a l’aire lliure si el fum em molesta. Un infant de cinc anys acompanyat de la seva família, per exemple, no pot fer-ho. Som una societat que no protegeix prou els seus membres més joves, ni les persones més grans. Respirar aire net a les ciutats (i també en moltes zones rurals) s’ha convertit en una utopia, quan hauria de …

Inquietud

Published by

  Vivim amb tristesa i preocupació la situació política actual. En primer lloc per la mateixa sentència, que condemna a cent anys de presó els nostres representants polítics i els líders socials. Per definir-la finament: és lamentable i injusta, fora de tota lògica. Però també hem vist amb angoixa la violència desfermada per una minoria. És urgent, doncs, retrobar un espai de tranquil·litat, empatia i honestedat. La condemna de la violència ha de ser ferma i contundent, vingui d’on vingui, ja sigui la que han exercit certs grupuscles com la que ha exhibit la policia, fent ús d’una força absolutament desproporcionada, impròpia d’un estat democràtic. N’hi ha que diuen que llançar pedres o cremar contenidors no és violència. Una altres reiteren que colpejar brutalment manifestants pacífics o periodistes tampoc no ho és (o si més no l’han rebutjat). Costa condemnar la violència si ve del bàndol dels “nostres”, però fer-ho és un acte de coratge i d’integritat. És inaudit i intolerable també que uns ultres campint lliurement pels carrers i agredeixin a ciutadans, mentre coregen …

Un estat sota sospita

Published by

  El feixisme no va ser derrotat del tot després de 1945. Simplement va esperar temps més favorables per difondre’s de nou, perquè sabia que, tard o d’hora, hi hauria individus que acollirien alguna (o la totalitat) de les seves aberracions. Ho percebem, avui, en molts racons del planeta, com és ben conegut. Però, a més, quan va finalitzar la guerra, el món va deixar que un tipus de feixisme continués governant a Europa, i en concret a la península Ibèrica. Franco va instaurar una cruenta dictadura, va perpetrar una repressió ferotge, i va morir, quatre dècades després, fent allò que tan bé havia sabut fer sempre: matar. Però no només això. Va “dirigir” una suposada transició cap a la democràcia. Els seus efectes encara els arrosseguem: la democràcia no ha estat tan perfecte com ens havien dit. L’exhumació del dictador, prevista per d’aquí pocs dies, provoca la indignació dels més nostàlgics del règim (ja només els ha faltat apel·lar als drets humans!) i una certa incomoditat dels que potser no ho són tant. I …

Perseguits

Published by

  Cada època ha tingut els seus perseguits, per raons ideològiques, religioses o ètniques, o simplement perquè algú, en un cert moment, va decidir col·locar-los el penjoll de terroristes (així, en cursiva, ja m’enteneu). Però ja sigui per una cosa o per una altra, la qüestió substancial i dramàtica, al cap i a la fi, es resumeix en dos mots: perseguir i anihilar. Uns objectius que intenten acomplir amb la màxima eficàcia molts estats (dictatorials però també dit democràtics), i grups diversos i llops solitaris encegats de fanatisme. Diríem també que hi ha una idea subjacent a tot això: combatre la dissidència que posa en dubte l’ordre de les coses (el dogmatisme de sempre), el racisme, i que amenaça el modus vivendi d’uns quants privilegiats i la sagrada unitat de la pàtria. En molts casos, actuar de forma pacífica no ha eximit els perseguits de continuar sent perseguits. La repressió no admet matisos. La seva bota ha esclafat, i esclafa encara, sense cap mena de mirament. Vegi’s els efectes col·laterals. A més, és una evidència que un gran nombre …