Autor: Naia Roig

Magritte

La mentida contra la política

Published by

  Un periodista té el dret a preguntar a un polític sobre qualsevol qüestió. Lògicament, aquest té el dret a no respondre o bé explicar falòrnies o cercar subterfugis, com tristament passa ben sovint. Però allò inaudit és veure un polític dient a una periodista quines preguntes li hauria de fer. Aquesta és l’opció que va decidir emprendre Albert Rivera a l’entrevista efectuada per Lídia Heredia a TV3. Però això no va ser tot: minuts abans, el líder de Ciutadans havia acusat el canal públic català de mentir i de manipular, sense aportar cap tipus de prova. La professionalitat i el savoir faire de Lídia Heredia van ser el contrapès perfecte del discurs incendiari i penós de Rivera. Però el líder taronja va acabar dient allò que volia dir i que desitjaven sentir els seus seguidors més acèrrims. Una part dels mitjans espanyols òbviament li van riure, un cop més, les gràcies. Què pretén Rivera amb un discurs tan radical? Sempre enfadat amb el món, despotricant ara aquí, ara allà… Amb això vol ampliar la …

Turner

Calma i diàleg

Published by

  Catalunya necessita serenitat. Una atmosfera tempestuosa i amb forts vents altera la raó. Sobretot si dura massa. Hi ha el risc que sentiments en aparença magnànims puguin desviar-se del seu curs habitual i ocupin els marges del camí, cada cop més enfangats. És recomanable també comptar fins a deu abans de manifestar o de fer quelcom davant de qualsevol notícia. No és just ni òptim que d’una anècdota puguem fer-ne una categoria. Qui tergiversa la veritat i malmet la convivència és un forassenyat, per dir-ho suaument, més si és una persona influent i amb responsabilitats polítiques. Tanmateix, un fet és cert: Catalunya no viu una situació política i social normal. Hi ha presos polítics, i d’altres són fora del país. La repressió, iniciada l’1 d’octubre, no sembla amainar, tot i les formes més relaxades del nou govern socialista. Però l’aparell de l’Estat és el que és: la justícia i la policia espanyoles continuen donant motius de parcialitat. Tot plegat, doncs, continua sent desproporcionat, injust i injustificable. I sí, hem d’acusar l’Estat. El llaç groc …

Ernst Haas

17-A, uns apunts

Published by

  Barcelona, finals d’agost de 2017. He tornat a la Rambla. Cel clar, llum ardent. Excessiu, pel meu gust. No era aquí el dia 17, però sí, estava a la ciutat. De fet, hi era i no hi era. Ara, per on he passat tantes vegades, algunes persones riuen, desborden alegria. És estrany. Però és comprensible. Tot ha de ser com abans, sabent que això és impossible. La vida s’imposa, d’acord, però la mort no s’oblida. D’aquí uns dies, però, els morts seran oblidats, excepte pels seus familiars i amics. No tinc por. No, no és veritat: tinc por, jo que em considero forta i valenta. La violència, la barbàrie i el fanatisme tenen prou poder per anihilar la concòrdia, la pau, la bonhomia. Però, per sort, aquestes paraules sempre resisteixen; altrament, la vida seria insuportable. La cultura i l’educació tampoc no ens salven. Tanmateix, sense elles, el món s’acabaria enfonsant en l’abisme més profund. La llum declina, parlen el silenci i la serenitat, prop de les flors i dels missatges, mentre flamegen les espelmes. …

Final de curs

Published by

  Final de curs polític caldejat, confús i incert. Tot força coherent, tanmateix, amb la dinàmica d’un any curull d’emocions, i d’aflicció. Del recent congrés del PP n’ha sortit un nou líder, Pablo Casado, amb fama d’intransigent i proper a plantejaments d’una dreta extrema. Veurem si això és compatible amb una democràcia avançada. Les seves posicions actuals sobre l’avortament, l’eutanàsia, la immigració, la memòria històrica o els drets dels treballadors auguren una revolució ultraconservadora, una més, si acaba conquerint la Moncloa. Si són aquestes les polítiques que acaba portant en el programa electoral, aleshores el centre queda orfe perquè l’ocupi, sense problemes, el PSOE. Ciutadans s’ha desplaçat també a la dreta, competint amb el PP per veure qui dels dos és més nacionalista espanyol (joc que també juga, per cert, una part important del socialisme espanyol). Casado i Rivera són, en aquest punt, però no només, com germans bessons, a punt per reconquerir, amb la raó de la força, si cal, els territoris que no combreguen amb la seva idea d’Espanya. Alguns mitjans de comunicació …

Brueghel

El rei (emèrit) caçat

Published by

  Quan et posen la corona, t’enlairen ben amunt, tens una colla d’aduladors que et fan la pilota i et van dient que, sense tu, no hauríem tingut democràcia, doncs t’acabes pensant que ets un semidéu. Però, esclar, de cara a la gent, feies tot el possible per semblar un rei campechano, popular, en el sentit de ser proper al poble i gaudir del seu favor. Encara que després t’envoltessis d’or, de luxe i de menjars suculents, a costa de l’erari públic, per no dir altres coses, diguem-ne, més delicades. Hi havia, certament, indicis de negocis poc clars i d’actituds poc edificants. Tota crítica, però, era silenciada; els governs de torn no volien (o no podien) netejar la brutícia acumulada que ja venia de l’antic règim. La monarquia era intocable, com les estrelles; una rèmora que no trencava amb el passat, de profundes arrels masclistes i militaristes, i que no s’adeia amb una democràcia moderna (de fet la monarquia no ha passat mai per les urnes). No cal oblidar qui et va elegir: un dictador …

Steichen

La terra és verda

Published by

  El món viu un terrible malson. Si res no ho impedeix, encara romandrà entre nosaltres dos anys i mig més. És la democràcia (la seva), ens diuen. Però no deixa de ser frustrant, trist i insuportable. El malson s’anomena Donald Trump i només ha complert la tercera part del seu mandat. Si fos reelegit, el planeta l’hauria de patir quatre anys més. Sí, dic planeta, el nostre estimat i fràgil planeta, perquè avui m’agradaria parlar sobre medi ambient, tot i que les bestieses que ha dit i ha fet aquest individu (amb l’ajuda inestimable dels seus acòlits) són incomptables. Trump, no se n’ha amagat, és un masclista i un racista, però també un egocèntric enemic de l’ecologia i d’un món més sostenible. Fa pocs dies ha dimitit Steve Pruitt, un dels seus fidels escuders. Era el director de l’EPA, les sigles en anglès de l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels EEUU. Però, la veritat és que durant el temps que ha estat al capdavant d’aquest organisme públic (des de febrer de 2017) no …

Stieglitz

Tracta’m bé (prou violència contra les dones!)

Published by

  Ningú recorda quan va ser aixecat per primer cop. Devia ser en temps prehistòrics. Avui, entre nosaltres, el veiem rovellat, ha perdut vigor. Continua resistint, però sap que, més d’hora que tard, acabarà per terra. I, aleshores, la humanitat haurà fet un pas de gegant. El patriarcat té els dies comptats, així com la seva versió heavy, el masclisme. Per això, cal també desmantellar el capitalisme més salvatge. Hi haurà encara sofriment, no ho podem negar, però la igualtat entre dones i homes serà un fet ben aviat, com a mínim en el nostre entorn més proper. Amb la fi del patriarcat, també les guerres aniran a menys. La venda d’armes caurà en picat, i la feminització, tan de la vida quotidiana com de la geopolítica, farà disminuir les relacions basades en la força per altres sustentades en la cooperació i el pacifisme. No és una boutade. Sincerament ho crec així. No ens amaguem més o fem veure que no va amb nosatres; sortim i resistim. El combat de totes i tots ha de …

Nicolas de Staël.

Europa i l’acollida de refugiats

Published by

  Com tothom sap, els murs immaterials són més difícils de fer caure que no els que estan fets de pedra o de ciment. No dic que aquests darrers no siguin perniciosos, ni que no puguin fer mal. Tenim ben a prop un cas especialment dramàtic: la tanca de Melilla, amb els seus filferros de pues. Tot plegat és impropi d’una societat civilitzada. Les barreres invisibles atenyen, però, a la part més profunda de les nostres ments, i això sí que és més difícil d’escapçar. Quan un govern nega l’ajuda humanitària o el dret a acollir envia un missatge humanament preocupant, tot i fer feliç, naturalment, als seus acòlits. És propi dels anomenats moviments populistes i/o extremistes oferir solucions simples a problemes complexos. És ben cert que no resolen ni de bon tros la qüestió, però acaben guanyen un grapat de vots; això sí, fent demagògia i incitant a la por i a l’odi. Així que cal anar amb compte quan es tracta d’apel-lar de forma miserable a la part més ombrívola de l’ésser humà. …

Boubat, París.

Les victòries del 68

Published by

  No hi vaig ser, no ho vaig viure. De fet, encara no havia nascut. Tanmateix, hi soc, hi som. Com és possible això? La història és contínua; tothom, d’alguna manera o una altra, n’és captiu. Una papallona no pot sostreure’s a l’influx que porta dins seu. El passat viu en el present i en el futur, com un fet connatural a la vida. Hi ha dates, però, que per la seva major transcendència, estan dibuixades amb un color especial. És el cas de l’any 1968. Els grans desafiaments que van aflorar aleshores no s’han pansit cinquanta anys després: una dissidència política i intel-lectual més o menys estructurada, una mirada de malfiança i de rebuig cap a l’autoritat o el clam per una existència viscuda en llibertat, sense tuteles institucionals. Avui, les lluites contra el racisme, la guerra, el capitalisme o les noves formes de colonialisme continuen en bona part vigents, tot i que no van néixer de cop. Qualsevol malestar abans no esclata necessita un període d’incubació d’unes quantes dècades o anys. El 68 …

Jackson Pollock

Catalunya, després del 155

Published by

  Catalunya no va votar prou bé. Això sembla que ens vulgui dir l’Estat, dia sí, dia també. La majoria de les mesures repressives que es van posar en marxa a finals de setembre de l’any passat no semblen que tinguin data de caducitat, tot i el canvi de govern a Espanya. S’ha desendollat el 155, és cert, però encara queda molt per fer. Encomanar a la justícia allò que no ha pogut solucionar la política no és, com s’ha vist, la millor manera de resoldre el conflicte. El diàleg que faci possible assolir espais comuns, reclamat fa temps per molts, continua sent, a hores d’ara, una quimera, però és imprescindible per sortir de l’atzucac. Per això, cal que amollin algunes de les peces de la maquinària que sostenen a cada bàndol. Començant per què s’ofereixin gestos d’aproximació (sobretot per part de l’Estat), els quals no haurien de ser una mostra de debilitat sinó de coratge polític. Fa mesos que unes persones són en presó preventiva. La situació és injusta i injustificable, cruel fins i …