És un cas greu de salut pública, un mal crònic que afecta gairebé la totalitat del planeta. Però no té l’interès i el tractament adequats: ja sigui per impotència o per desídia. Tampoc no hi ha ni hi haurà grans mobilitzacions. Molts cops invisible i inodora, és com si no existís. Ens referim a la contaminació atmosfèrica. Fa pocs mesos, Sant Joan de Déu alertava que les embarassades i els infants, fins i tot abans de néixer, són els més exposats a la contaminació. De fet, bona part de la població mundial està sotmesa a tota mena d’agents contaminants, especialment perjudicials pels infants: nou de cada deu respiren un aire de baixa qualitat. No només els ocasionen problemes respiratoris i cardiovasculars sinó que afecta també el seu neurodesenvolupament. Ens hem de resignar, un cop més, davant d’aquest problema? Quin preu més hem de pagar? El nostre futur queda hipotecat, ja no només per les conseqüències del canvi climàtic, sinó també perquè els habitants del futur, els que ara són infants, seguiran patint els estralls d’aquest …

El començament de l’estiu pot suposar alegria, il·lusió, nostàlgia, el tancament d’una etapa o també l’estímul per pensar o consolidar nous projectes i aventures. En fi, que cadascú ho viu a la seva manera. Hi ha persones, en canvi, que el seu desig és fugir de la regió o del país on viuen, a causa d’una guerra, d’una epidèmia o per l’escassetat d’aliments. Conserven la il·lusió de començar una altra vida, més tranquil·la i en pau, en un altre país, sigui on sigui. Per això arrisquen, si cal, la vida, creuant deserts, mars i murs, sabent que durant el seu recorregut es trobaran persones armades fins al capdamunt, i que no les rebran precisament amb entusiasme. La violència viscuda a Melilla fa pocs dies ─amb nombrosos morts i ferits─, amb la complicitat de l’estat espanyol i de la UE─, ens hauria d’omplir de vergonya. La hipocresia ha assolit els seus nivells màxims. Les reaccions de determinats polítics davant d’aquest drama han estat fredes i inhumanes. Així mateix, a causa─o amb l’excusa─ de la invasió russa …

Avui volem recordar les pàtries perdures, els països esquinçats i aixafats per la guerra i la fam. Però sobretot la seva gent, les persones innocents que pateixen i són massacrades sense pietat per individus que mai no respondran dels seus crims. Pensem en Ucraïna, naturalment, però també en altres llocs dissortats del planeta que s’han convertit en pous sense aigua, víctimes de la barbàrie i de la indiferència. D’aquí sorgeix una certa enyorança, una remembrança del passat, la impotència però també el desig que tota aquesta desgràcia acabi com més aviat millor. Zbigniew Herbert ho va saber expressar a la perfecció en el següent poema en prosa, «Un país», de l’any 1957:   Just en aquest racó d’aquest mapa vell hi ha un país que enyoro. És la pàtria de les pomes, els pujols, els rius mandrosos, del vi agre i de l’amor. Per desgràcia una gran aranya va teixir sobre seu la seva tela i amb la saliva viscosa va tancar les portes del somni.        I és sempre així: un àngel amb l’espasa …

Fa uns anys, en una entrevista, el físic Rolf Tarrach afirmava que “Déu només existeix en el nostre cervell”. És una bona reflexió, però com sempre caldria precisar què entenem per Déu, i si de qualsevol misteri o fet inexplicable podem  fer-lo partícip. En tot cas, tothom és lliure, naturalment, de creure o no en quelcom superior, però ningú no hauria d’imposar la seva existència a les altres persones. Molts no han sentit mai Déu, ni n’han tingut mai la necessitat, fins i tot en moments de solitud, de dolor o de sofriment. Cal ser honest amb un mateix, encara que per alguns això porti més neguit i desemparament. No ens cal tampoc cap transcendència per explicar l’existència de les coses. No ignorem que la natura ─inclòs l’ésser humà─, com hem dit, té una part de misteri. Això resulta atractiu, com l’atzar que ens ha portat fins aquí. La ciència n’ha desvetllat alguns secrets, però sempre restarà alguna cosa inconeguda i que potser no sabrem mai. L’ésser humà, ple de contradiccions, atret alhora per l’amor …

No s’acaba d’entendre com una persona formada en “lletres” i, per tant, suposadament cultivada, quan s’enfronta a una qüestió científica acabi dient: “És que jo soc de lletres”. És una evasiva per evitar un tema que “no és el seu”? Una certa indiferència cap a altres àmbits del coneixement? O una conseqüència d’un petit trauma que va tenir de petit/a amb alguna matèria científica? La divisió ras i curt entre “ciències” i “lletres” (o humanitats) és, com altres tipus de classificacions que es fan i es desfan, un absurd, un disbarat. Ha produït perjudicis i mancances que han afectat a generacions, les quals no han pogut disposar d’una visió global, ni albirar altres perspectives o obrir escletxes per on hi pogués accedir llum amb tonalitats diverses. Els humans sempre hem estat temptats a fer divisions, a classificar o a fer jocs de contraris sovint irreconciliables, sense tenir en compte les connexions entre les coses i la multiplicitat de matisos. En un experiment, la barreja de substàncies, en la seva justa proporció i habilitat, produeix sucoses …

Un món que pateix, un món afligit i aclaparat, sotmès a les bombes i a la mort. Contra això, la pau, principi vital que evita el sofriment injust d’innocents. Què hi tenen a dir la ciència i el coneixement? Max Born va ser un dels físics més brillants del segle XX, i figura clau de la física quàntica. Però també preocupat per l’esdevenir humà, al costat de la seva dona Hedwig Ehrenberg. Per a Born, no hi podia haver ciència sense consciència ètica. Fugitiu del nazisme i testimoni de la barbàrie humana, sabia de què parlava. Signant del manifest Russell-Einstein, no es considerava, tanmateix, un pacifista radical. Qui pot ser-ho quan hi ha víctimes i botxins? Ara, quan alguns tornen a invocar l’amenaça nuclear, és oportú recuperar algunes de les seves opinions, com les que va posar per escrit en un article l’any 1965; una època, recordem-ho, que va estar a un pas d’un nou cataclisme nuclear. Born no entén com encara la força i la guerra poden solucionar controvèrsies polítiques, econòmiques o ideològiques, en …

Amb tanta tragèdia humana, i ecològica, hi ha un desig de natura i de lectura, una necessitat de silenci i de reflexió. Mirar dins un mateix per mirar –comprendre–­ millor el món. Això no significa defugir l’alteritat, i cercar l’aïllament. Hi ha soledat, és cert, però també hi ha solidaritat. No vivim en una bombolla. El primer pas és, justament, reconèixer i aprofundir el vincle que ens uneix amb el món, amb la natura, amb els altres éssers. Reconstruir la nostra relació amb la Terra, com a ésser vivent que és, i integrar-nos, amb respecte i humilitat, en el conjunt de la biosfera. Aquesta nova consciència ecològica, aquest saber radical –d’arrels profundes–, anomenada ecosofia (o ecofilosofia, si parlem d’una disciplina humanística), afavoreix també el diàleg intercultural i la cultura de la pau. Ja no n’hi ha prou en resoldre només els problemes mediambientals, sinó que cal canviar la relació que tenim amb la Terra, considerant l’ésser humà com un integrant més, com una extensió de la mateixa natura. D’aquesta manera podem entendre la realitat d’una …

El 1947* Arnold Schönberg publica A survivor from Warsow, per a narrador, cor masculí i orquestra. L’obra és un homenatge a les víctimes de la Xoà. El narrador utilitza una tècnica entre la declamació i el cant, anomenada Sprechstimme. Ens vol explicar una experiència terrible viscuda al gueto construït pels nazis, a finals del 1940, a la capital polonesa. La peça mostra elements extrets de diverses històries sobre la Xoà.L’assagista David Schiller sosté que el compositor austríac havia “combinat” dues etapes de la història del gueto de Varsòvia: la deportació del 1942 i de gener del 1943 de bona part dels seus habitants cap a Treblinka, i la sublevació, a la primavera del 43, que va durar un mes i que va provocar una cruel repressió per part de les autoritats nazis (incendi del gueto i la seva destrucció). Schönberg crea una obra que apel·la a la memòria i esdevé un document contra l’oblit. El text, tanmateix, s’obre amb el narrador immers en una memòria desmemoriada; ell mateix diu que no ho pot recordar tot, …

Un poder que controla la població, i desitja eradicar la sensibilitat i la imaginació és un poder totalitari. Així ho veia Ivan Bunin(1), poc després de la revolució de 1917, quan els seus dirigents havien escollit el camí de la repressió. Vint anys més tard, ja amb Stalin, arribaran les detencions, les purgues i els assassinats en massa de ciutadans sospitosos de ser massa sensibles i imaginatius. Finals de 1937. Són moltes les persones, la majoria dones, que fan cua davant d’una presó o d’un palau governamental, per tal que algú els digui alguna cosa. La gran majoria de vegades se’n tornen a casa sense saber si el seu fill, el seu pare o el seu amant és viu o mort. La futura escriptora Lídia Txukóvskaia és una d’aquestes dones. Vol saber què se n’ha fet del seu marit, Matvei Bronstein, físic teòric, pioner de la gravitació quàntica i escriptor de llibres de divulgació científica per infants, que havia estat detingut a l’agost.          13 de febrer de 1921. La Lídia, aleshores una adolescent de catorze …

Finals de març de 1933. Fa dos mesos que els nazis han conquerit el poder. En una carta a Stefan Zweig, el també escriptor Joseph Roth, emigrat fa poc a França, considera que l’ofuscament del món és més gran que el 1914: “L’home ja no es commou quan es vulnera i s’assassina la condició humana”. Principis de gener de 1939. En un article al Pariser Tageszeitung, Roth es sorprèn, bé que d’una forma relativa, que la societat qualifiqui sovint com a acte noble allò que és natural: “Si l’humanitarisme es percep com a excepcional, això significa que la inhumanitat és el costum”. I allò natural, afegeix, s’acaba convertint, sense més, en una cosa sobrenatural. D’actes sobrenaturals n’hi va haver, i tant! Però aquests actes coratjosos no van reeixir, almenys a l’inici, a causa de la força i crueltat de l’enemic, i la manca d’una acció conjunta i majoritària de les persones de bona fe. Sense tanta indiferència, potser la guerra i el feixisme no haguessin durat tants anys. Roth ja ens ho havia alertat: “Res …