All posts filed under: LLIBRES

Casas

Costums d’ahir i d’avui

Published by

  Robert Robert (1830-1873). Us sona? Una mica sí, oi? Bé, ja sabem que som un país que no sol tractar massa bé algunes de les seves figures. Si més no, tenim una certa tendència a l’oblit i a la indiferència. Potser això s’explica, en part, a causa d’alguns avatars històrics especialment cruents que hem hagut de patir. Així, és normal que per certs règims i corrents el personatge en qüestió, proper a idees liberals i republicanes, i partícip de revolucions, no els despertés massa simpaties. Robert Robert va reeixir, sobretot, en el periodisme i en la literatura. Fou un dels fundadors del periodisme modern en llengua catalana. Ho va aconseguir amb una obra molt breu, com veurem, però n’hi va haver prou perquè contribuís a vigoritzar també la prosa en català. Orfe de pare als sis anys, va ser aprenent de joier durant un temps. Decantat més tard envers el periodisme, va viure la bohèmia del Madrid de mitjans de segle XIX. Allà, publica a diversos periòdics i participa activament a la revolució de …

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra, el savi humil

Published by

  De Pompeu Fabra què podem dir-ne que no s’hagi dit encara? Ben poc, certament. Si és que se’n pot dir alguna cosa nova. Enguany es compleixen els 150 anys del seu naixement (i els setanta de la seva mort). Així que volem recordar, encara que sigui breument, el gran renovador i modernitzador de la llengua catalana. Ho farem a partir d’un article que va escriure l’escriptor i periodista Domènec Guansé*. Pompeu Fabra, nascut a Gràcia l’any 1868, va estudiar enginyeria química per satisfer el seu pare, home de profundes conviccions liberals i republicanes. Aquests estudis, però, no el van pas desagradar. De fet, li van ser útils en la tasca lingüística que va emprendre més endavant, la seva veritable vocació. És conegut que les matemàtiques pures també el van complaure. No és pas rara l’afinitat entre la filologia i les anomenades ciències exactes. Hi ha testimonis que afirmen que en el seu temps d’oci o en els viatges en tramvia s’entretenia en raonaments matemàtics. Alguns dels seus deixebles i admiradors han conservat carpetes del …

Repin

Els justos, avui

Published by

  No s’esgota, per més temps que passi. En efecte, la qüestió és imperible, transcendent: saber si per assolir un objectiu noble tots els mitjans són bons. Dit d’una altra manera: per obtenir la felicitat dels éssers humans podem recórrer a tot? La història ens dona unes quantes lectures. Per exemple la que ofereix el comunisme, el qual volent implantar el paradís a la terra (la versió mundana del cristianisme), renuncia ben aviat a la puresa dels mitjans. En una cursa que s’accelera més i més, els seus quadres dirigents depuren qualsevol element que pugui contaminar la ideologia que ha d’alliberar per sempre més l’home. El paradís no va arribar, naturalment, i la tempesta va arrossegar milions d’heretges, heterodoxos i sospitosos de tota mena (sobretot la seva projecció més sanguinària: l’estalinisme). Albert Camus (1913-1960) és testimoni d’excepció en una Europa destruïda per la Segona Guerra Mundial. Les seves obres aborden qüestions morals i existencials. La concepció ètica i la lucidesa del seu pensament ens continuen reconfortant. Si el fi justifica els mitjans, qui justificarà el …

Solitud

Published by

  Eugène Ionesco s’ha fet fonedís. Costa trobar-lo als teatres i a les llibreries. Sembla talment que ja no sigui d’aquest món, que no vagi amb nosaltres. L’escriptor romanès en llengua francesa és com aquell volcà que no li cal una erupció per fer-se present: en té prou amb l’or solar que vessa pel cim. A altres autors els passa el mateix. Sabem que el volcà resta allà, amatent, solitari i silenciós; de tant en tant, però, panteixa suaument: és com un senyal de més a més. En el cas de Ionesco serveix per recordar-nos que la seva visió sobre la condició absurda de l’ésser humà i la seva crítica contra tota mena de totalitarismes continua ben vigent. Conegut sobretot com a dramaturg, Ionesco és un dels màxims exponents del teatre de l’absurd, amb obres com La cantant calba, Les cadires o El rinoceront, publicades a la dècada dels anys cinquanta. Va escriure una única novel-la, Le Solitaire (1973), traduïda al català un any després per Joan Oliver*. No s’ha tornat a editar, així que només …

Temps crepusculars

Published by

  Som a cavall entre els segles IV i V. Alguna cosa es belluga dins l’imperi romà. No fa bona pinta, sembla. Què succeeix? Doncs que s’esmicola, gradualment, tot un món. Aquest món és el pagà, hereu i dipositari, d’alguna manera, de la cultura clàssica. Una veritat, una sola veritat, s’està imposant. Només hi pot haver un déu, el Déu, criden enfervorits una colla d’exaltats. El politeisme és una aberració, i l’ateisme encara molt més, repeteixen. Aquest món vell ha de ser combatut amb la creu i, si cal, amb l’espasa. Qui no hi estigui d’acord, només té dues sortides: o sotmetre’s o morir. És el triomf del cristianisme, una religió que predica pau i compassió, però que guiada per bisbes fanàtics i hordes ignorants i virulentes massacren persones, cremen llibres, destrueixen monuments artístics i prohibeixen l’alegria. De la destrucció cristiana del món clàssic tracta el llibre de Catherine Nixey, The Darkening Age, i que fa pocs mesos ha sortit en castellà*. Nixey és actualment periodista cultural de The Times. Abans havia estudiat Història Clàssica …

En la ciudad líquida

Ciutats líquides

Published by

  Feliç la ciutat, els contorns de la qual es reflecteixen en un riu o en la mar. Qui ha passejat pels ponts de Tolosa de Llenguadoc, pels canals d’Amsterdam, per les ruïnes de Cartago o pel litoral de Ciutadella, per exemple, haurà pogut comprovar que la silueta de les seves cases o dels seus arbres i el seu reflex damunt les aigües són el revers d’una mateixa moneda. A més, en aquest bescanvi de llums no només som simples espectadors, també hi participem amb tot el nostre propi espai interior. En la ciudad líquida hi trobem urbs traspassades per artèries d’aigua, com el Neva o el Mediterrani, i també per paraules que serveixen per a explicar històries reals o inventades. Però alhora, aquest llibre ens parla de la metàfora que és aquest racó interior en el qual hom es submergeix quan llegeix, escriu o tradueix. Obra suggestiva, d’una riquesa extraordinària, és un viatge per diverses ciutats seguint les petges d’escriptors que l’autora ha llegit i/o traduït; paisatges, físics i literaris, que han delimitat, fins …

Sortir de l’absurd

Published by

  L’actor Pere Arquillué debuta com a director a La Villarroel, en el marc del Festival Grec. Ho fa amb les obres Audiència i Vernissatge, de Václav Havel, dos magnífics textos de l’anomenat teatre de l’absurd, amb rerefons polític, però sobretot ètic. El dramaturg txec Václav Havel (1936-2011) ha estat un dels intel·lectuals europeus més brillants de les darreres dècades. Va acabar tenint una responsabilitat política de primer nivell: fou nomenat president del seu país, just després de la caiguda del mur de Berlín. Però abans, des de finals dels 60, havia estat un destacat dissident. El seu teatre exposa justament aquest compromís polític i moral. Va treballar en una fàbrica de cervesa entre els anys 1970 i 1975. Aquesta experiència li va servir d’inspiració i de marc en textos com Audiència, precisament. Els protagonistes de les dues obres són un alter ego del mateix Havel. Són individus que es neguen a escollir entre comunisme i materialisme. Desitgen, com l’autor, ser coherents amb ells mateixos, viure en la veritat i tenir un alt sentit de …

Escenes d’una vida

Published by

  Després de l’èxit de la novel-la Patria, Fernando Aramburu (Donostia, 1959) ens captiva amb un llibre bell, íntim: Autorretrato sin mí. Són textos breus que evoquen quadres significatius de la seva vida, escrits amb una prosa poètica precisa i acurada. Les seves paraules, les seves vivències, reforcen la vinculació amb el món, la seva i la nostra. L’autor observa tot allò que l’envolta, hi ha una part de misteri en tot plegat: “Los pájaros del invierno son por lo general negros (…) Sueltos, silenciosos…” O bé quan evoca la imatge del pare, “sentado en aquel banco con la calva encendida por la luz de la mañana”. Quan marxa de la seva ciutat, ja fa molts anys, per anar a viure a Alemanya. El motiu: l’amor per una dona: “El tren entró después en un túnel del que todavía, transcurridos los años, ignoro si ha salido”. S’atura prop d’un piano solitari, en el qual hi tocava la seva filla quan era petita. Els records s’acumulen: un antic amor, els amics, la mare: “El abrazo de …

Rulfo, arrieros.

Viatges

Published by

  Som a l’any 1962. Agustí Calvet, Gaziel, travessa mig continent i s’atura a Polònia. Ryszard Kapuściński, 30 anys, jove periodista de l’Agència de Premsa Polonesa, acabat de tornar de l’Àfrica, l’entrevista. Temps després, aquelles hores de conversa són recollides en un llibre. És un compendi d’impressions sucoses sobre periodisme, llibertat d’expressió, política, literatura i viatges. Un llibre deliciós. Però aquesta obra no es va publicar mai, el viatge no va tenir lloc i l’encontre tampoc no es va produir. Tanmateix, és bonic pensar que hauria pogut ser d’aquesta manera. A la dècada dels anys quaranta, Gaziel resideix a Madrid, pràcticament isolat, en una mena d’exili interior. Escriu unes notes, més endavant publicades amb el nom de Meditacions en el desert (1946-1953); una obra, segons ell mateix, de dolor i de lucidesa, un retrat amarg d’uns anys tristos. Kapuściński, a principis dels 50, s’inicia en el periodisme a la seva Polònia natal, sotmesa a una altra dictadura. La seva tasca de reporter durant les dècades següents, especialment a l’Àfrica, li acabarà donant un enorme prestigi. …

Sólo se puede tener fe en la duda, de Jorge Wagensberg.

L’ètica és l’estètica del comportament

Published by

  Fa poc més de tres mesos, el 3 de març, ens deixava un dels grans de la cultura del nostre país, Jorge Wagensberg. La seva mort va tenir un cert ressò mediàtic, és cert, però no amb la magnitud que una personalitat de les seves característiques i la seva obra haurien merescut. Som encara un país que no honora amb prou justícia els seus savis, dones i homes d’indubtable prestigi que fan gran, aquests sí, una nació. En canvi, encimbella mediocres individus, sense la meitat de les qualitats humanes i intel·lectuals dels primers. Wagensberg és un savi, un humanista, per qui la ciència, en diàleg permanent amb la resta de disciplines, té el deure de contribuir a una societat millor. Definir-lo només de físic, científic o d’agitador de la ciència i de la cultura en general, en el bon sentit de la paraula, fora només una visió parcial. Estem parlant d’una persona que creia que només podríem avançar des d’un sentit interdisciplinari del coneixement, i des d’una concepció ètica de la ciència i de …