All posts filed under: MIRADOR

Plutó New Horizons

Què en sabem, de Plutó?

Published by

  Plutó semblava aquell alumne discret, silenciós, d’aspecte ombriu i malenconiós, a primer cop d’ull irrellevant, assegut a la darrera fila de la classe. El seu caràcter marginal, subtilment rebel, desvetllava, tanmateix, una certa fascinació. Accedir a Plutó era, com indica el seu nom mitològic, entrar en un món subterrani i tenebrós, en el límit gairebé del no-res. Fins i tot, feia uns anys havia estat destronat de la seva condició de planeta; ja no podia parlar amb els altres vuit en un pla d’igualtat. Aquesta decisió podia ser legal en el marc de les lleis planetàries, però a parer de moltes persones, no deixava de ser injust. Tanmateix, aquell cos remot, esquifit i avorrit, immers en un hivern perpetu, de sobte va florir davant de tothom. I el món, el nostre món, va quedar meravellat. Què ho va fer possible? Doncs una petita nau espacial, la sonda New Horizons, de la NASA. Havia sortit de la Terra a principis de 2006, i després d’un viatge de gairebé una dècada va arribar a Plutó a …

Persona Bergman

Record de Bergman

Published by

  Aquests dies, Ingmar Bergman hauria fet cent anys. El 2003 s’havia retirat a l’illa de Farö, i estrenava el seu testament fílmic: Saraband. Acabava així una de les trajectòries més sòlides i personals del cinema contemporani. El director suec (però també escriptor) havia fet una mena de pacte amb la mort. Ho va palesar en unes imatges que ja han quedat per a l’eternitat, les que formen part de El setè segell; però, de fet, tot el seu cinema és un combat serè i angoixant alhora contra la mort i una reflexió sobre els misteris que envolten l’ésser humà. Però, enmig dels dubtes i les incerteses, persisteix a la vida una evidència terrible, i és, precisament, la mort. El sorprèn a l’estiu de 2007, també en un mes de juliol, el mateix dia que mor, per cert, un altre dels grans cineastes europeus, i que van indagar més sobre l’existència humana, l’italià Michelangelo Antonioni. La contribució d’ambdós al cinema modern fou decisiva. Bergman va tenir una educació molt rígida, en una societat on la …

Kiarostami

La cultura és l’aire que hom respira

Published by

  No podem viure sense cultura. És una necessitat vital. Però no sempre s’ha entès així i no sempre ha estat ben tractada. Més aviat al contrari. Com donar-li, doncs, més valor? Com motivar especialment els joves perquè la cultura, en totes les seves dimensions, sigui un puntal de la seva vida? Cadascú, tanmateix, sigui de la condició que sigui, ha de fer el seu camí lliurement, no hem de forçar els gustos, només faltaria, però sí oferir i facilitar nous camins. Els polítics han de ser els primers que s’ho han de creure, no veient només un rendiment monetari, i menys de manera immediata. En una entrevista a Mundo Diario (29-12-78), Montserrat Roig dona unes certes coordenades com entén ella la cultura. Al llarg del franquisme “fer cultura significava sobreviure. Potser semblava un acte d’heroïcitat, però en realitat era divertit i estimulant”. Hi havia unes màximes que havien ajudat a subsistir : 1) que Franquisme i cultura eren incompatibles; 2) que la cultura no era pas l’acumulació de coneixements sinó l’aire que hom respira; …

El retorn de Coltrane

Published by

  Hom diu que les llegendes i els mites mai no moren. John Coltrane, sense ser potser un mite (una paraula d’altra banda que no m’agrada massa aplicat a una persona), tampoc no se’n va anar d’aquest món, ja fa una mica més de cinquanta anys. El compositor i saxofonista viurà sempre entre nosaltres. No només la seva música, sinó que la seva ànima ens segueix parlant a través del seu instrument: una biografia espiritual pintada en l’aire. Fa pocs dies ha tornat, però aquest cop ha tornat tot ell, amb cos i ànima. Però no només això. Ha vingut junt amb el seu quartet clàssic; és a dir, amb McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrison (baix) i Elvin Jones (bateria). Des del 29 de juny està a la venda a la discogràfica Impulse! Records (el darrer segell de Coltrane), un disc inèdit, amb peces originals que no s’havien escoltat mai. El títol, Both Directions at Once: The Lost Album. Estem parlant d’un àlbum d’estudi. El 6 de març de 1963, Coltrane i els seus companys …

Harry Gruyaert

Un món feliç

Published by

  Fa uns anys podíem sentir expressions d’aquest tipus: “L’extrema dreta està pujant a Europa, però és impossible que pugui governar. La memòria no és tan feble”. Tanmateix, el temps anava refutant, de mica en mica, aquesta asseveració. L’extremisme creixia i creixia, fins que, en determinats països es va convertir en una alternativa real de govern. Avui ja determina les polítiques de seguretat i d’immigració de la dreta, de la UE o, fins i tot,  d’una part de l’esquerra. En d’altres llocs, directament ja s’ha fet amb el poder. No és majoritària, és cert, però té la seva força, basada, sobretot, en la por i en la demagògia. Les idees extremistes i xenòfobes no van desaparèixer amb els feixismes del segle XX. Estaven com somortes, i només esperaven la seva oportunitat. Això sí, moviments emergents que s’adherien a aquest ideari havien de procurar donar una imatge més civilitzada, educada, si se’n pot dir així, i per això calia portar corbata o vestir d’una manera més informal, desbordant simpatia i repartint somriures. Però molts ja no …

Adéu, oh, Rússia estimada…

Published by

  Quan la pilota s’ha començat a bellugar, la resta del món ha oblidat, de cop, els pecats de Rússia. Mentre duri el Mundial, com a mínim, no es parlarà de drets humans en el país governat pel tsar dels nous temps, Vladimir Putin. És l’hora perfecta, en canvi, per què els estats mostrin la faç més nacionalista, encara que no convé barrejar política i futbol, ens repetiran una i una altra vegada. Hi havia una època, però, en què els ídols no eren els futbolistes professionals, la gran majoria obsedits per la seva imatge i pel compte corrent, sinó els poetes i escriptors, més aviat pobres de butxaca, però rics d’esperit. Rússia, com tantes altres societats, necessita la literatura, com les abelles el nèctar i el pol·len. Mikhaïl Lérmontov, com Puixkin, va morir jove. Com ell també va morir en un duel. Tots dos foren perseguits i s’hagueren d’exiliar al Caucas. Trista història la de Rússia. Trista història la dels seus artistes. El poder, temorós de la dissidència i de la paraula lliure, sempre ha …

Brassaï

Temps de nit i de boira

Published by

  José Marfil Peralta tenia 97 anys. Gena Turgel, 95. Han mort amb pocs dies de diferència. La seva vida va quedar per sempre més marcada per una ferida abismal, quan tenien més o menys vint anys: els camps d’extermini nazis. En José va ser deportat a Mauthausen i a Gusen. La Gena va sobreviure a Auschwitz, a Buchenwald i a Bergen-Belsen. José Marfil és capturat pels alemanys a la batalla de Dunkerque (maig-juny de 1940), juntament amb el seu pare, José Marfil Escalona. Amb milers de presoners més caminen hores i hores, sota una calor intensa, en direcció a l’est. El pare no pot seguir el ritme. Tot d’una, arriben uns camions en els quals pugen els que ja no poden més. “Mi padre se subió a uno de ellos y yo traté de seguirle, pero ellos me miraron y me empujaron abajo. El camión se marchó y nunca más le volví a ver”. José Marfil Escalona moriria a Mauthausen poc després, el 26 d’agost de 1940. Va ser el primer espanyol. En els …

Boubat, París.

Les victòries del 68

Published by

  No hi vaig ser, no ho vaig viure. De fet, encara no havia nascut. Tanmateix, hi soc, hi som. Com és possible això? La història és contínua; tothom, d’alguna manera o una altra, n’és captiu. Una papallona no pot sostreure’s a l’influx que porta dins seu. El passat viu en el present i en el futur, com un fet connatural a la vida. Hi ha dates, però, que per la seva major transcendència, estan dibuixades amb un color especial. És el cas de l’any 1968. Els grans desafiaments que van aflorar aleshores no s’han pansit cinquanta anys després: una dissidència política i intel-lectual més o menys estructurada, una mirada de malfiança i de rebuig cap a l’autoritat o el clam per una existència viscuda en llibertat, sense tuteles institucionals. Avui, les lluites contra el racisme, la guerra, el capitalisme o les noves formes de colonialisme continuen en bona part vigents, tot i que no van néixer de cop. Qualsevol malestar abans no esclata necessita un període d’incubació d’unes quantes dècades o anys. El 68 …

Fotografia de Katherine Mansfield.

Sentit i sensibilitat

Published by

  Escrivia admirablement bé. Fixava l’atenció damunt les situacions ordinàries; observava pacientment. Enregistrava les llums i les ombres, amb delicadesa i sensibilitat. Si descrivia un succés cruel o una solitud desesperant, no s’oblidava de la poesia. Ella mateixa va viure enmig d’ombres, amb esclats esporàdics de claror. Va ser una dona lliure, però la malaltia i el dolor la van sotmetre. Tot i així, estimava la vida. L’escriptura, inspirada en bona part per la seva infància i per la natura, fou la seva passió i amb ella tornava a la vida. Va morir prematurament, de tuberculosi, però també va patir del cor. Només tenia trenta-dos anys. Es deia Katherine Mansfield. Fa poc s’han publicat dos llibres en català de l’escriptora, de soltera Kathleen Beauchamp. L’un, editat per Proa, recull tots els seus contes, i l’altre, publicat per l’Avenç, són els seus diaris. Mansfield és una mestra absoluta del conte i de la narració curta. Les seves comparacions amb Txékhov (a qui admirava profundament) no són gens exagerades. Nascuda a Wellington, Nova Zelanda, l’any 1888, de …