All posts filed under: MIRADOR

Un altre cop aquí, però…

Published by

  S’han acabat les vacances, i La Nau reprèn la navegació. Amb dos mesos ja n’hi ha hagut prou. No trobeu? Ho farà, però, amb alguns canvis. S’inaugura una segona etapa en la qual sondejarem noves rutes, cercant altres mirades. Per començar, La Nau portarà una càrrega més simple: un gir cap a la brevetat, optant per l’essencial. A més, deixarem de banda, de moment, els pseudònims-heterònims que havien caracteritzat, en part, la primera etapa. A partir d’ara els articles aniran signats simplement com La Nau. Així mateix, en comptes de dos articles setmanals, habitualment un sobre política i un altre sobre cultura, n’hi haurà un o dos, segons la setmana, i amb una perspectiva diferent. En un tractarem l’actualitat política i cultural alhora; en un altre partirem d’un fet històric concret, d’un personatge o bé d’un llibre, i, literàriament, intentarem trobar o donar pistes sobre aspectes de la vida i la realitat més actuals. D’aquí set dies en tindreu el primer tast. Aquest cop ho farem d’aquesta manera, com s’hagués pogut fer d’una altra. …

La Nau se’n va de vacances

Published by

  O el que és el mateix: es queda al port. Durant dos mesos no sortirà a navegar. Atent a la realitat política i cultural, cercant punts d’interès, captivada per un llibre, per una fotografia, per una pintura o per una música, ara toca descansar. A la llunyania ens seguiran acompanyant els nostres autors/es predilectes. Però ara necessitem fer vacances. Més ben dit, necessito fer vacances. A La Nau hi continua havent un sol tripulant, com s’esmenta a l’apartat Qui som? Els noms que signen els articles són pseudònims-heterònims. No sé si existeix una paraula concreta que els pugui definir; de fet, es mouen entre un mot i l’altre. Cada nom amb la seva personalitat i, més o menys, amb el seu estil i amb els seus temes. Evoquen personatges reals i ficticis, però també elements mitològics o de la pròpia Mediterrània. Com heu comprovat, tres dels quatre noms són femenins. Així, la Naia Roig deriva, d’una banda, de les nàiades que, com sabeu, eren les nimfes de l’aigua dolça, lliures i independents, i amants …

Pensament viu, pensament crític

Published by

  Quan Marx i Engels van començar El Manifest amb els mots “un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme”, no devien pensar que, com tots els fantasmes, aquell també s’acabaria desfent tard o d’hora, com un glaçó de gel submergit en una tassa de xocolata calenta. Avui, alguns creuen que el fantasma que recorre Europa és el populisme de dretes, altrament dit també extrema dreta. Sigui afinada o no la comparació, li augurem una fi semblant. La tasca serà àrdua, és clar, però la intolerància i la mentida no poden imposar-se a tants caps i a tants cors. Així, només hem d’esperar que, en aquest cas, el gel es fongui molt més ràpid, potser en un riu de lava. Ho desitgem de tot cor. A la pregunta de si el món és millor avui que no pas fa unes quantes dècades no sabríem què respondre. És cert que en molts àmbits hem millorat: la consciència feminista i ecologista, la disminució del nombre de conflictes o l’avenç en el tractament de moltes malalties; tot i …

Notes sobre cultura

Published by

  Hem substituït la cultura pel pur entreteniment, sense adonar-nos que la cultura és també entreteniment i diversió, i un magnífic remei contra el dogmatisme i el fanatisme (encara que, com és obvi, no és suficient). La cultura és evasió? I si és evasió, evasió de què? De la rutina, de l’absurd de l’existència, d’un entorn hostil i insuportable… Sí, però…fugim amb i cap a la cultura per trobar una il·lusió, per saber que existim, tot i la manca de sentit de tot plegat? Habitualment, quan llegim un llibre, posem per cas, recuperem una vella tradició ancestral: un acte humà i humanista, un lligam amb nosaltres i amb l’entorn. Però no com dues coses separades, sinó que també som natura. I això sovint ho oblidem. Destruint la natura ens estem destruint a nosaltres mateixos. No es tracta de felicitat, només, quan gaudim de la cultura. És alguna cosa més, indefinible. Cadascú ha d’escollir lliurement el seu camí. Una persona pot ser extremadament feliç sense haver llegit mai un llibre ni haver escoltat mai una peça …

I ara, què?

Published by

  Després de dues comtesses electorals, més aviat de caire tempestiu, hauríem de tenir, per fi, un període de calma. Tanmateix, en un país acostumat els últims anys a forts vents i onatge, això més aviat sembla una quimera. No hi ha dia que no quedem desconcertats per una nova notícia. Després del regal enverinat de Valls a Ada Colau, recordant-li que sense els seus vots “no seria alcaldessa”, Ciutadans ha trencat amb l’ex primer ministre francès. Trist paper, per cert, el de Ciutadans que, en un temps rècord, ha passat, a Catalunya, de fer el cim a ser gairebé marginal. Cada cop més escorat a la dreta, no fa escarafalls, però, a pactar amb els ultres. Núvols negres acompanyen fa mesos als taronges. Van caient les etiquetes que ells mateixos es van anar penjant: socialdemòcrata, liberal… La seva contribució al benestar i a la calma de la gent ha estat nul·la. Europa ja li ha picat la cresta. No entenen com poden posar un cordó sanitari als socialistes i no a l’extrema dreta. També …

El verd que ve

Published by

  El verd no és només un color que està de moda. Perquè si només fos un color que està de moda hi hauria el risc que fóssim davant d’una moda passatgera. Però no, el verd ha vingut per quedar-se. El verd, naturalment, que beu de la preservació del medi ambient i de l’ecologisme. El moviment verd, el sentiment de respecte i de comunió amb la natura, no és pas nou. Va aflorar amb força, especialment a la dècada dels 70 i 80 del segle passat, en el context d’un món nuclearitzat i d’un capitalisme agressiu. Però és ara quan ha abraçat una dimensió desconeguda i esperançadora. Ara que el planeta marxa, confiem tanmateix que no d’una manera irreversible, cap al desastre. Per això, tota acció per evitar-ho és més necessària i urgent que mai. Un jove habitant del nostre dissortat planeta que visqui d’aquí unes quantes dècades, podrà acusar-nos, amb raó, de no haver fet gairebé res per revertir la situació. Però alguns adults d’aleshores també els diran: “Bé, nosaltres quan vam ser joves …

Cosmologia, ahir i avui

Published by

La cosmologia és, probablement, la més filosòfica de les ciències. De fet, la primera filosofia, la de Tales o la d’Anaximandre, fou anomenada filosofia natural, és a dir, s’ocupava essencialment de l’estudi de la natura, de la física (physis) i, en particular, de la cosmologia. Aquells presocràtics es demanaven, s’interessaven sobretot, per l’origen i la formació de l’univers (cosmogonia) i de totes les coses. Les seves preguntes, més importants que les respostes, han viatjat fins a nosaltres, tot i les mancances tècniques i tecnològiques de què disposaven. Però la cosmologia no és saborosa només pel seu pòsit filosòfic, sinó també per la poesia i pel seu sentit estètic. I qui diu poesia, diu, òbviament, bellesa o caos. Per això, creiem, atrau tants admiradors. Tot i el complex substrat matemàtic que hi ha al seu darrera, imprescindible per altra banda, sempre hi ha aquesta arrel filosòfica que té alhora un caràcter màgic i enlluernador: D’on venim? On anem? Per què som aquí? Són qüestions que ni el Hubble, els acceleradors de partícules o les computadores més …

Una forma de vida

Published by

  Fa pocs dies, el poeta, assagista i traductor menorquí Ponç Pons va visitar Vic, convidat pel Fòrum de Debats. Hi va oferir la conferència De la poesia com una forma de vida. No en va, l’autor defineix la seva activitat amb el mot “escriviure”: escriure i viure són una sola cosa. La poesia, per Pons, ha de commoure. Si no emociona, no funciona. Estem davant d’un art que serveix per il·luminar les parts fosques de l’ésser humà. La curiositat de l’escriptor illenc és infinita: “Soc poeta però m’interessa tot”. Baudelaire deia que la millor inspiració és el treball. Tanmateix, potser això últim s’adiu més amb la prosa que no pas amb la poesia, segons el parer de Ponç Pons. Treball, sí, però amb regularitat: Saramago escrivia dues pàgines exactes cada dia. La correcció també forma part del treball. És més, per Pons, escriure és corregir. Hi ha un moment, però, que l’obra l’hem de deixar. Paul Valéry afegia: “Les obres no s’acaben, s’abandonen”. Si no hi ha passió i talent, no arribarem massa lluny. …

Fer política

Published by

  Eleccions, una vegada més, anòmales. Hem de recordar en quin context s’ha votat, a les municipals i a les europees: repressió, amb exiliats i presos polítics, i amb una extrema dreta embogida. Unes eleccions, alhora, que hem de considerar com la segona part d’un cicle electoral que va començar molt abans del 28-A. La derrota a les generals de les dues dretes extremes i de l’extrema dreta espanyoles semblava que havia de portar menys agror, menys bel·ligerància. Però no ha estat ben bé així. En quin moment PP i C’s deixaran de fer de Vox o d’estar pendents del que fan? És més, tot fa pensar que pactaran novament amb els ultres, per treure el centre esquerra del govern de la Comunitad de Madrid i de l’Ajuntament de la capital espanyola. És cert que C’s, a nivell espanyol, ha millorat els seus resultats. Però gairebé no tocarà poder si no pacta amb l’extrema dreta. Trista realitat la dels que gosen anomenar-se, encara, liberals. A Catalunya, triomf municipal inapel·lable d’Esquerra Republicana, un partit molt ben …

Simone Weil: últims mesos

Published by

  Quan les llums d’Europa es van apagar, Simone Weil, des de Nova York, va proclamar un desig: tornar al vell continent i “formar part del sofriment del meu país”. Havia arribat a la ciutat nord-americana el 14 de maig de 1942, procedent de Marsella. En una carta dirigida a Maurice Schumann, periodista i conegut membre de la Resistència, i datada el 30 de juliol, li fa saber el seu projecte de crear un cos d’infermeres de primera línia de foc, en els combats contra els nazis. L’acció té un perill evident, ja que aquestes dones, dotades d’un coratge especial, estaran també exposades a morir com els soldats. En tot cas, representa un desafiament moral a la destrucció i a la brutalitat, un acte de compassió però també de propaganda perquè, al cap i a la fi, triomfi la causa de la llibertat i de la justícia. Sembla, però, que quan De Gaulle va assabentar-se de la idea, va dir: “Elle est folle”. Efectivament, el projecte no es va portar a terme, però això no …