Com que no troben la rebel·lió ni la sedició han exhibit la malversació. També ha fet llufa. Tanmateix, ho segueixen provant, encara que sigui inventant coses o construint hipèrboles. En comptes d’esclarir la veritat, observem una successió d’episodis surrealistes, molt ben apresos. Això sí, mostrats amb molt poca traça. Tot sigui per commoure els membres ensopits d’un tribunal antiquat i acabar provocant una sentència exemplar. Tot semblava ben lligat: una colla d’individus, uniformats o no, havien de deixar-ho tot a punt, acumulant proves i més proves que presumiblement comprometrien els líders polítics i socials. El seguici inquisitorial havia de ser (és) nombrós: polítics, policies, jutges, i amb la complicitat de la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha moments en què el jutge Marchena es posa la toga de fiscal: una i una altra vegada ha vetat la projecció de vídeos de les càrregues policials de l’1-0 i de les concentracions davant la Conselleria d’Economia, uns dies abans, quan testifiquen els membres dels cossos policials. Hi ha interès per conèixer la veritat? Així mateix, …

  Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …

  A l’Estat li convé un judici pulcre. No es pot permetre ni una ombra, ni una traça de dubte. S’hi juga massa, però no les té totes. Haurem d’esperar uns dies, un cop s’obri el teló, si la funció acaba sent o no una farsa. De moment, els preàmbuls no conviden del tot a l’optimisme. Algunes portes han grinyolat; la tensió és evident. La llista d’anomalies o d’absurds previs no han estat banals, començant per la gravació per part d’un agent, des d’un furgó policial, del trasllat dels presos polítics a Madrid, tot fent mofa de la gent que els acomiadava, les denuncies dels polítics sobre les condicions de les cel·les, la protesta d’alguns d’ells perquè encara no disposaven dels ordinadors per a preparar millor el judici, la fixació ridícula que encara hi ha contra el color groc a segons quins llocs de l’estat o la prohibició d’entrar a les presons revistes “políticament incorrectes” com El Jueves. El judici començarà, si tot va com hauria d’anar, el proper dimarts 12 de febrer. S’allargarà durant …

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …