Dijous de vaga general a Catalunya. A Madrid, en canvi, nou capítol del judici de la vergonya, amb la compareixença dels encausats Santi Vila i Jordi Sànchez. Cada dia que passa, la farsa es fa més nítida; les acusacions, absurdes i delirants. Les pífies de la fiscalia d’aquests dies són una mostra tangible d’aquest desgavell. Com que no troben proves concloents de rebel·lió o de sedició per justificar les penes demanades, aleshores és fàcil caure en el ridícul més absolut. La sentència, si no està escrita, només pot ser d’absolució, vist el que hem vist fins ara. Tanmateix, encara no s’ha guanyat. L’Estat voldrà donar sortida a la ràbia i a la venjança acumulades. Per això, els temps que vindran no fan pinta de ser plàcids. El veredicte, si és més polític que jurídic, podria ser sever. Però a més, d’aquí pocs mesos, el tripartit format per la dreta extrema i l’extrema dreta podria governar l’Estat. Aleshores, la repressió seria encara molt més forta: més 155, però aquesta vegada apuntant al sistema educatiu i …

  A l’Estat li convé un judici pulcre. No es pot permetre ni una ombra, ni una traça de dubte. S’hi juga massa, però no les té totes. Haurem d’esperar uns dies, un cop s’obri el teló, si la funció acaba sent o no una farsa. De moment, els preàmbuls no conviden del tot a l’optimisme. Algunes portes han grinyolat; la tensió és evident. La llista d’anomalies o d’absurds previs no han estat banals, començant per la gravació per part d’un agent, des d’un furgó policial, del trasllat dels presos polítics a Madrid, tot fent mofa de la gent que els acomiadava, les denuncies dels polítics sobre les condicions de les cel·les, la protesta d’alguns d’ells perquè encara no disposaven dels ordinadors per a preparar millor el judici, la fixació ridícula que encara hi ha contra el color groc a segons quins llocs de l’estat o la prohibició d’entrar a les presons revistes “políticament incorrectes” com El Jueves. El judici començarà, si tot va com hauria d’anar, el proper dimarts 12 de febrer. S’allargarà durant …

  No pretenc parlar només de Veneçuela. Ni en soc un expert ni en soc capaç d’afegir alguna cosa  més a allò que ja s’ha dit. La situació, certament, és greu i complexa. El conflicte ja s’ha cobrat diverses víctimes mortals. Una cosa és evident, però: en tota crisi política i social la més perjudicada sol ser la població civil, concretament els sectors més vulnerables. Qui no dona una resposta urgent, doncs, a aquesta qüestió no està capacitat ni legitimat per governar. Quan estem davant d’una crisi humanitària no precisament menor i d’un abús per part de les autoritats chavistes, sense garantir les llibertats bàsiques, aleshores no queda altre remei que plegar i convocar unes noves eleccions. Eleccions, això sí, plurals i amb la màxima transparència, sota la supervisió, si cal, d’observadors internacionals. Fou anomenada l’esquerra que havia de portar l’Amèrica Llatina a l’alliberament, un socialisme d’arrel marxista i revolucionari, i que en el seu moment van representar Castro, Chávez i ara Maduro, per posar només uns quants exemples. Doncs bé, la decepció fou majúscula, …

  Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

  Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper. Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques. Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, …