Soc pessimista, a desgrat meu. No combrego amb l’optimisme; no seria honest per part meva. En tot cas, ho deixo en un pessimisme no resignat. L’anhel d’amor i de revolta, d’alguna manera, ens acaba redimint. Nou any, doncs, i els mateixos problemes i les mateixes preocupacions de sempre. Seria ingenu pensar que fora d’una altra manera. Deixem una mica de temps. Però tot fa pensar que difícilment les coses que ens són feixugues renunciïn a una part de la seva càrrega. Allò que, fins ara, s’ha aconseguit en matèria de drets individuals i socials no està prou solidificat. Hi ha hagut un excés de confiança, probablement, encara que ja ens havien advertit que vivíem temps líquids. El món no avança tampoc en una línia recta ascendent; diríem que s’assembla més als vaivens d’una funció sinus. Les forces reaccionàries sempre estan expectants. El primer que fan: buscar enemics per tot arreu. I si no els troben, se’ls inventen. No en tots els àmbits de la vida humana les perspectives són tan ombrívoles. Confiem, per posar …

  Quan llegiu aquest article és molt probable que ja hagi passat el 21-D. Però ara, unes hores abans, no podem saber si es produirà alguna acció violenta, o si tots els actes de protesta convocats per aquest dia seran com els núvols que s’acumulen i passen sense fer soroll. L’únic que sabem és que, aquest dijous, ha tingut lloc una petita cimera entre els dos governs. Sembla ser que n’hi haurà més en un futur proper. Desitjo que el 21-D pugui desenvolupar-se de forma cívica i pacífica. La societat catalana ha donat mostres de maduresa i d’intel·ligència. Alguns, però, s’han atrevit a fer prediccions amb molt poc seny, per dir-ho suaument. Veient qui ho ha dit ja no ens sorprèn (sempre hi haurà gent disposada a fer de piròman), però la seva irresponsabilitat ha adquirit dimensions certament antològiques. Ciutadans, a través de la seva líder a Catalunya, Inés Arrimadas, ja ha dit que hi haurà violència. Així, tal qual. Qui pronostica això de forma tan contundent és potser perquè la desitja. Una raó més, …

  “No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència… No, no m’agrada”. Qui així s’expressa és Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1978. Continua dient: “És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder (…) No hi tenen cabuda ni “el meu sexe ni la meva nació”(…) No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor”. Perquè si “voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes”. Acaba l’article amb un desig: “El que no voldria és que fos el darrer “sí”. Quaranta  anys després, no s’ha pogut donar un nou “sí”, ja que no ha estat possible fer cap més consulta. No hem pogut opinar tampoc sobre el model d’estat: monarquia o república. La sensació, doncs, és aquesta: una constitució envellida, rígida i amb poques ganes d’adaptar-se als nous temps; talment com si …