All posts filed under: OPINIÓ

Kiarostami

Fent camí

Published by

  La Nau ha complert mig any. La travessia començava, tot just, quan entrevèiem l’estiu. Ara, a punt d’entrar a l’hivern, continua fent camí. Hi ha hagut dificultats, és cert, però la il·lusió i el compromís són més vius que mai. Ens interessen moltes coses. Per això tenim ganes de parlar-ne; la curiositat, ja se sap, pot ser insaciable. La Nau, tot i la seva modèstia, desitja fer sentir la seva veu, serena però contundent alhora, sobre diversos temes i fenomens. Ens preocupen moltes coses que s’esdevenen en el món d’avui. L’hora és feixuga, incerta. La incertesa no necessàriament és negativa (més aviat al contrari), però la realitat, convulsa, on tot sembla que ha de ser blanc o negre, s’acaba imposant. Aquí, i a tot arreu. La mentida i l’exageració deliberades, utilitzades la majoria de vegades com a arma política, apareixen vencedores, en detriment de la veritat. Proliferen discursos inflamats d’odi. La perversió del llenguatge s’ha convertit en quelcom habitual. La desraó es fa camí a cops de colze. Són preocupants, i perillosos, al cap …

No, no era això

Published by

  “No m’agrada la Constitució, aquesta Constitució no és la meva. A mi ningú no m’ha preguntat si m’agrada Espanya o no. I, després, allò de la família, la propietat privada, l’herència… No, no m’agrada”. Qui així s’expressa és Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1978. Continua dient: “És una constitució feta sobre les brases, tot deixant ben clar qui té el poder (…) No hi tenen cabuda ni “el meu sexe ni la meva nació”(…) No m’agrada la Constitució, però em sembla que votaré que “sí”. De tots els mals, és el menor”. Perquè si “voto que “no”, votaré igual que els ultres i molts exfranquistes”. Acaba l’article amb un desig: “El que no voldria és que fos el darrer “sí”. Quaranta  anys després, no s’ha pogut donar un nou “sí”, ja que no ha estat possible fer cap més consulta. No hem pogut opinar tampoc sobre el model d’estat: monarquia o república. La sensació, doncs, és aquesta: una constitució envellida, rígida i amb poques ganes d’adaptar-se als nous temps; talment com si …

Davison

La destrucció

Published by

  Quatre són els elements bàsics que, mesclats, constitueixen els éssers i les coses, segons algunes cultures antigues. A dia d’avui, tres ja estan força contaminats: l’aire, la terra i l’aigua. El quart, el foc, per raons òbvies, en queda al marge. Però això no vol dir que no ens sigui útil, i no només per escalfar-nos. Des de temps pretèrits, la humanitat s’ha reunit al voltant del foc per fer comunitat, compartir experiències o intercanviar coneixements. També per reflexionar sobre les qüestions que ens preocupen. Pel que fa al tema d’aquest article, la nostra relació amb la natura i la seva necessària preservació, cal conjuminar pensament i cor, però fer-ho també des de l’acció, si volem que tot plegat acabi donant els fruits desitjats. Quant més haurem de destruir el planeta per satisfer la nostra ambició, el creixement desmesurat i el rendiment immediat? Som realment conscients que fent malbé la biodiversitat, també ens fem mal a nosaltres mateixos? No som un element aïllat, sinó que també formem part de la natura. “Nosaltres som el …

Giacometti

Resistència

Published by

  No hem de caure en el desànim, i menys en la indiferència. No tot està perdut. L’auge de governs populistes d’extrema dreta produeix desassossec i aflicció, és cert. Tanmateix, un fet positiu s’imposa: la confiança i la determinació de ciutadans i col·lectius diversos que resisteixen l’embat de polítiques que atempten contra els drets humans i el medi ambient. Són persones que fins ara estaven allunyades de la política, o pensaven que no anava amb elles. Ara, tot d’una, s’han posat en marxa, sense por i amb el cap ben alt, fent seva la proclama: si no vols que decideixin per tu, si no vols que discriminin els teus semblants, atreveix-te a sortir a l’escenari i prova, tu mateixa, de canviar les coses. Fixem-nos en els Estats Units, on les dones, efectivament, s’impliquen cada vegada més en l’activisme polític. La procedència és diversa; pertanyen a diferents comunitats que conformen la societat nord-americana. Representen majoritàriament el Partit Demòcrata i partits d’esquerra, i s’han aixecat contra les polítiques tòxiques, en la forma i en el fons, de …

Strand

Una democràcia segrestada

Published by

  Si la democràcia espanyola pogués parlar, tindria tot el dret a clamar: “Per què no em puc emancipar? Per què no em deixeu ser lliure i servir a les persones, sobretot les més vulnerables, per sobre de tot?” Quaranta anys després, compartim el seu lament existencial, i condemnem la seva submissió, forçada, als interessos dels més poderosos, corruptes o no, de la societat. No és una qüestió nova, però sí que en els darrers temps els escàndols i les immoralitats s’han fet tan grans que només ens queda compadir-nos de la pobra democràcia espanyola i cridar ben fort: “Prou!”. Recuperem una dita que ja s’ha fet popular: ”El futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya”. Bé, si ho apliquem a l’Estat espanyol en concret, podem dir: “La democràcia és un joc d’iguals i sempre guanya la banca”. Això s’ha complert, novament, tot just fa un parell de dies, quan el Tribunal Suprem ha dictat que els clients paguin l’impost de les hipoteques. La banca ha tornat a guanyar, tot …

No passaran!

Published by

  Un fantasma recorre mig món. No és el comunisme, sinó el populisme d’extrema dreta. Un fantasma que fa por, certament, encara que vagi a cara descoberta, amb corbata i ben pentinat. Ara s’ha fet amb el poder al Brasil, de la mà del racista, homòfob, masclista i blanquejador de dictadures, Jair Bolsonaro. Però no, no guanyaran. Com és possible que un personatge d’aquestes característiques, amb totes les bestieses que ha dit, ell i el seu equip, hagi captivat tantes ànimes? Bé, com en tot, són diversos els factors. No podem obviar, per una banda, el vot de càstig de diversos segments de la població (no només els més benestants) cap a la figura de Lula Da Silva, ara empresonat, i del seu llegat. Unes polítiques, per cert, que van ajudar a combatre la desigualtat social i a promoure iniciatives per la preservació del medi ambient, i que ara Bolsonaro aprofitarà per tombar-les, com ha fet Trump amb les d’Obama. Bolsonaro ha tingut suports importants: els mercats, l’exèrcit, les esglésies evangèliques… I, per si amb …

Muller

Notes diferents

Published by

  A l’Espanya mediàtica i política, com a tot arreu, no tot és blanc o negre. Els matisos són múltiples. També en el tractament que es dona al cas català. Qui fica tots els partits (però també els mitjans de comunicació) espanyols en un mateix sac no s’ajusta a la veritat i comet una temeritat. És el cas d’algunes persones situades en l’independentisme més irredempt. Et diuen que potser sí, les formes són diferents, però que en línies generals no hi ha diferències. Ho creuen del cert, però és una afirmació injusta. Podem, però també el PSOE (si més no, el govern central) no tenen la mateixa visió sobre la qüestió catalana que el PP i C’s, cada cop més instal·lats a la dreta de la dreta, allà on hi ha Vox. Em sembla evident. És cert que els socialistes van ser partícips del 155. Això va provocar decepció i enuig a molta gent, però també sabem que si només hagués estat pels partits diguem-ne conservadors la repressió hauria arribat molt més lluny (TV3, Educació…). Com a …

Jack Leigh

Davant d’un mirall

Published by

  Heine, l’escriptor alemany, símbol de la revolució i del “cosmopolitisme encarnat”, va escriure: “No hi ha res de més anguniejant que veure casualment el propi rostre en un mirall a la llum de la lluna”.* No, no cal que l’Estat espanyol i els seus òrgans de poder hagin d’esperar una nit clara per trobar-se davant d’un mirall. A ple dia, fins i tot, veuran en el seu rostre un senyal inequívoc de duresa i d’aversió. L’afabilitat, la justícia i la mesura no semblen ja d’aquest món. Només hi resta un sentiment de revenja, que ha quedat al descobert. Ell mateix, l’Estat, no se sorprèn; també és així. Només que fins ara tot això restava com adormit. Però hi ha més: darrera seu, o al costat mateix, ha aflorat també un franquisme envalentit, i d’altres grupuscles d’extrema dreta. No fan por, però no fan cap gràcia, certament. Fa un any que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són en presó preventiva. En els mesos posteriors hi van entrar els polítics. D’altres, continuen exiliats. Tot plegat és …

Una història de sofriment

Published by

  En un dels seus llibres més elogiats (Dos ciutats), el poeta i assagista polonès Adam Zagajewski inclou un breu text en el qual apunta que hi ha com a mínim tres històries de la humanitat diferents: la història de la violència, la de la bellesa i la del sofriment. Però a diferència de les dues primeres, més o menys registrades, amb els seus professors i manuals, el sofriment “no deixa cap petjada. És mut”. Històricament mut. Per això, seguint l’argument de l’autor, és difícil comprendre l’essència dels grans traumes i de les barbàries de la història. “Per desgràcia, la història del sofriment no existeix”, acaba dient. El maltractament psíquic i físic contra les dones pertany a la història de la violència amb majúscules, però és, sobretot, una pàgina ignominiosa de la història del sofriment. Quantes dones han estat agredides, silenciades, amb la impunitat i la injustícia triomfant… Una de les formes d’agressió més repulsives i tràgiques és la violència sexual i/o violació, en particular la que té lloc en el context d’un conflicte bèl·lic. …

Calder

Un nou capítol

Published by

  L’1 d’octubre de 2017 va ser una manifestació de desobediència pacífica, un acte de dignitat i de fermesa enfront la humiliació, els exabruptes i, per suposat, els cops de porra. La gent va resistir i va votar, tot i la violència (i molts més que ho van fer precisament per això). Un any després, doncs, era un deure recordar aquella jornada, també les persones empresonades, però sempre amb tarannà positiu, amb respecte i amb confiança, si és possible. Tot va transcórrer, més o menys, com estava previst (amb un nou èxit de participació, per cert), però els incidents violents protagonitzats cap al tard per grupuscles que intentaven entrar al Parlament van acabar afegint una pàtina negra a la ja hora foscant. El dia que hom havia tornat a condemnar la violència policial de fa un any (avalada per Felip VI dos dies després), es va acabar en desordres i enfrontaments, difosos àmpliament per diversos sectors interessats. Aquests es van trobar, de sobte, amb un obsequi gairebé inesperat. Tot plegat, una llàstima. A més ja veníem …